La manca habitatge és el primer problema social que tenen Catalunya i Espanya. Especialment a les ciutats, però el problema ja és general. Cada dia apareixen noves dades que reflecteixen la magnitud del problema, i el que diuen és, malauradament, conegut per tothom, perquè ho pateix una part molt àmplia de la població.

S'apugen els preus de compra, que a ciutats com Barcelona estan a nivells mai vistos, per sobre de la bombolla immobiliària de principis dels 2000. Les compravendes, vam saber dijous, ja baixen, conseqüència d’aquest encariment. Les hipoteques cada cop són més altes. Els preus del lloguer s’han frenat a zones tensionades com la capital catalana pel topall, però l’oferta ha baixat, perquè part del mercat de lloguer ha passat a la compravenda, atès que els preus de venda continuen pujant.

Tenim, doncs, una Barcelona en la qual els preus pugen o, els que baixen, molt lleugerament, les vendes baixen i els contractes i l’estoc de lloguer, també. On viurà, doncs, la gent? L’àrea metropolitana no està gaire millor; els preus també són molt alts i l’oferta és escassa.

Davant un problema d’aquesta magnitud, no s’hi val demagògia, i alguns partits s’han abonat a missatges simplistes, populistes i mesures contraproduents. El topall dels lloguers del Govern de Salvador Illa pot ser una solució temporal si, mentrestant, s’incrementen massivament i ràpidament el nombre d’habitatges. Això no està passant. I els partits a l’esquerra de PSC-PSOE continuen ancorats en missatges de fa 15 anys que, ara, són molt perjudicials.

Gabriel Rufián defensa que no s’ha de generar més habitatge perquè, llavors, els especuladors acumularan més i més pisos

En vam tenir una mostra, petita però eloqüent, en l’acte que van celebrar dijous Gabriel Rufián, Irene Montero i Xavier Domènech a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona per presentar la seva proposta d’un moviment unitari d’esquerres espanyol. El líder republicà al Congrés va dir que no s’ha de generar més habitatge perquè, llavors, els especuladors acumularan més i més pisos. “No vull especuladors”, va exclamar.

D’entrada, podem estar d’acord a rebutjar l’especulació amb l’habitatge, atès que és una necessitat bàsica. Però hauríem de definir què és un especulador, i què entenen Rufián, Montero i Domènech per especuladors. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, del Grup Enciclopèdia, especular és “comprar o vendre comptant aprofitar-se d’una fluctuació en el preu, fer operacions aleatòries”.

Anna Puigdevall, directora de Som Habitatge, associació que representa propietaris que tenen pisos llogats, explicava aquest diumenge en una entrevista a ON ECONOMIA que especulador és qui compra, no fa res i ven per aprofitar un mercat a l’alça. Però els fons d’inversió, explicava, hi inverteixen i el lloguen. No encaixarien, per tant, en la definició del diccionari. Especuladors com a tals, deia, “són molt residuals, si n’hi ha”. Perquè, a més, no poden manipular el preu.

En canvi, per a l’esquerra, tots els fons d’inversió que compren habitatges són especuladors. També els family office que inverteixen en pisos, fins i tot la persona que compra tres o quatre habitatges per invertir els estalvis. Podríem obrir un debat sobre si és ètic invertir en un bé de primera necessitat com és aquest, però llavors, l’hauríem de fer extensiu al blat, el porc o el petroli, per posar només tres exemples de productes bàsics per a la nostra economia, el preu del qual cotitza i, en aquest cas, sí que s’hi especula.

Amb l'actual manca d'habitatge, proposar que no es construeixi és una gran irresponsabilitat

Però això és només el diagnòstic de la situació. L’autèntic problema ve amb la solució que proposa Rufián, que és no construir. En realitat, és quelcom que els governs català i espanyol estan fent des del 2008, siguin de dretes o d’esquerres. A l’inici s’entenia, però fa anys que la demanda no para de pujar i és evident que l’oferta no la cobreix; per això s'apugen tant els preus. I, així i tot, amb prou feines s’ha accelerat la construcció. Que han comprat fons d’inversió i estrangers? Sí. Potser també algun especulador. Però, sobretot, famílies, parelles i persones que volien emancipar-se. Avui ja és gairebé impossible. Com que no s’ha generat l’oferta que calia, els preus són prohibitius per a una sola persona, i difícils per a una parella. I, pel mateix motiu, el lloguer ja no és una alternativa.

Amb aquesta situació, proposar que no es construeixi és una gran irresponsabilitat. Perquè l’argument de què llavors, els especuladors compraran més, cau pel seu propi pes. Salvant les distàncies, és com si la Rosalia no fes concerts perquè hi ha gent especulant amb les seves entrades –això sí que és especulació pura i dura. El que cal fer en aquests casos és posar mesures per evitar-la o minimitzar-la. Però no deixar d’oferir un producte que té demanda i, en el cas de l’habitatge, és de primera necessitat. I si no volen que ningú guanyi diners amb l’habitatge, llavors ha de ser el sector públic el que cobreixi aquesta necessitat.

El pitjor de tot és que no ofereixen una alternativa real. Part de l’esquerra assegura que sí que hi ha pisos, però estan buits. De nou, això podia ser cert fa 10 o 15 anys, però no ara. No té cap sentit des del punt de vista econòmic: qui voldria tenir un actiu que està molt ben valorat i no treure’n rendiment? I si fos així, per què el govern espanyol no els mobilitza? Tant ERC com Podemos hi ha tingut influència en els últims vuit anys per reclamar-ho.

Si es refereixen als de la Sareb, el problema és un altre. Bona part dels habitatges estan en zones on la gent no vol viure, perquè els que estaven a les grans ciutats i tenien una qualitat mínima, ja es van vendre. I no es pot obligar ningú a viure a desenes o centenars de quilòmetres d’on treballa, sobretot si el transport públic és tan deficient com Rodalies. I si amb l’estoc de la Sareb ja fem, les administracions en tenen prou amb fer-lo aflorar, ja que ara el Govern en gestiona els pisos que té a Catalunya. Amb poc èxit, per cert, ja que gairebé una quarta part estan ocupats il·legalment o buits. Una mostra més que no són la solució.

Cal habitatge, i com que no hi és, s’ha de crear. Després es pot intentar frenar les compres per part de fons d’inversió, grans tenidors i el que se’ls acudeixi, si la legalitat ho permet. Però el primer és construir, perquè quan falta d’una cosa, se n’ha de fer. I les administracions han de fer pisos de lloguer social i de protecció oficial, perquè topar els preus si no ofereixes una alternativa, no serveix de res. Deixem enrere el populisme i busquem solucions reals.