Sovint em faig aquesta mateixa pregunta: “I si el futur ja no parla català?”. I sí, ho dic obertament: no soc gens optimista. Catastrofista? Derrotista? Potser. Però quan qui hauria de garantir la bona salut del català, quan qui l’hauria de perpetuar al llarg dels anys i mantenir-ne viva l'empremta, avui, demà, sempre, quan aquest algú ni tan sols el pronuncia més enllà de les aules, el cor se'm trenca de dolor.

Ens hem avesat a parlar del català com si féssim arqueologia d’urgència. El diagnostiquem, el pactem, el mesurem, el declarem patrimoni, el convertim en insígnia. Però el català no necessita un marc teòric. Necessita ser parlat, ser viscut, ser transmès, escollit i estimat per les generacions que pugen. I és precisament aquí on el relat institucional flaqueja.

Podem celebrar l’aprovació del Pacte Nacional per la Llengua, podem repetir el terme consens fins a l’extenuació, però hi ha una pregunta que no ens atrevim a mirar de cara: el català forma part de la vida real dels joves? No la que imaginem des dels despatxos, sinó la que passa als patis, als grups de WhatsApp, a les notes de veu, a les plataformes digitals, a casa, al carrer. Ens atreviríem a respondre sincerament?

El català no necessita un marc teòric. Necessita ser parlat, ser viscut, ser transmès, escollit i estimat per les generacions que pugen

El darrer informe de la Plataforma per la Llengua mostra dades esfereïdores: segons l’Enquesta a la joventut de Catalunya del 2022, tan sols el 12,1% dels joves d’entre 15 i 34 anys fan servir exclusivament el català com a llengua habitual. El 2007, aquest percentatge era del 43%. Una caiguda de més de 30 punts en quinze anys. L’Enquesta d’usos lingüístics de la població (2023) reforça aquesta tendència: el català és la llengua habitual únicament per al 32,6% de la població de 15 anys o més, mentre que el castellà ho és per al 46,5%.

L’escola, per si sola, ja no compensa la realitat social ni la pressió ambiental del castellà i de l’anglès. Però no és només una qüestió de presència, sinó de prestigi. El català no és, avui, la llengua de l’èxit social, dels referents culturals, de la innovació tecnològica, del desig o de la pertinença. No ens agrada dir-ho, però potser cal fer-ho d’una vegada. Negar la realitat, ignorar-la, no és sinó disparar-nos un tret al peu.

No és que els joves rebutgin el català. Simplement, no el necessiten per viure. I quan una llengua, sigui la que sigui, deixa de ser necessària, quan en lloc de troncal esdevé optativa, aquesta llengua acaba sent residual. La pregunta, per tant, no és tant com podem protegir el català sinó com podem fer-lo desitjable. Com el convertim en un codi compartit, no imposat. Com el portem a l’àmbit emocional, a la creativitat, a les pantalles, a les relacions, a la veu pròpia.

L’escola, per si sola, ja no compensa la realitat social ni la pressió ambiental del castellà i de l’anglès

I per fer tot això necessitem molt més que normes, decrets i protocols. Necessitem accions valentes i imaginatives. Necessitem una revolta cultural que situï el català a l’epicentre sense necessitat de justificar-lo a cada pas. Ens cal una aposta clara per generar contingut atractiu, plural i nadiu; recursos per als creadors joves, per a les escoles, per als mitjans, per a les plataformes i els projectes socials que treballen, sovint amb precarietat, perquè el català no sigui una assignatura, sinó una vivència.

I també cal deixar de culpabilitzar els adolescents. No, no és responsabilitat seva si el català es parla poc o gairebé gens. La responsabilitat és col·lectiva, i comenci qui comenci parlant-lo, l’impacte és palpable. Expressar-se en català, especialment en entorns on no és habitual, és un gest de perseverança tranquil·la. I són justament aquestes petites accions les que marquen la diferència entre una llengua que es retira i una que revifa.

No és que els joves rebutgin el català. Simplement, no el necessiten per viure. I quan una llengua deixa de ser necessària, quan esdevé optativa, aquesta llengua acaba sent residual

Val a dir que no sempre ha estat així. Hi va haver una època en què parlar català era un acte de resistència visible, decidit, ferm. Una expressió d’identitat, de lluir territori, de reivindicar orgullosament la nostra presència. Avui, però, la situació és ben diferent. Perquè una llengua no s’extingeix tan sols quan és reprimida. Una llengua mor quan és desplaçada per la indiferència. Quan desapareix dels referents, de la cultura popular, de l’univers digital. Quan esdevé silenci sense conflicte, sense enrenou.

I per evitar això, necessitem més que mai que les nostres institucions surtin de l’autocomplaença i assumeixin que el context present és crític. Que el Pacte Nacional per la Llengua no pot ser només una declaració d’intencions o un relat ben empaquetat. Que si el futur del català depèn dels joves, aleshores tot el sistema hauria d’estar pensat per fer-los protagonistes, no simples receptors passius d’una herència que no han triat.

El català no reclama compassió, exigeix acció

Cert, no deixarem de parlar català de la nit al dia. Però el deixarem morir si no el fem imprescindible, si no el fem servir per dir el que realment importa, si no el portem on passen les coses. El català no reclama compassió, exigeix acció. I les llengües no s’apaguen per manca de normes, s’esvaeixen per absència de coratge. El coratge d’usar-les, de transmetre-les, de fer-les viure.

Potser encara hi som a temps, potser. Però el rellotge avança, implacable, i aquest futur que imaginem ja es dibuixa sense el català.