Yolanda Díaz té l’habilitat política d’aconseguir ser protagonista pràcticament totes les setmanes. Si no és per una llei o una reforma, fa unes declaracions contra algú i es torna a posar a la palestra. Un dels seus trampolins preferits és la CEOE i, en concret, el seu president, Antonio Garamendi. Ja van rebre la setmana passada la fuetada de la vicepresidenta. Però també va rebre el seu propi cap, Pedro Sánchez, i el seu projecte per Telefónica, que lidera Marc Murtra.

“Els diners públics no són per acomiadar ningú”, va manifestar Díaz en una carta a la SEPI, l’empresa amb la qual l’Estat controla el 10% de Telefónica, entre altres empreses, com a reacció a l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) anunciat per a més de 6.000 persones. Potser sense adonar-se’n, la líder de Sumar va obrir un debat molt pertinent en l’actualitat, mirant especialment el govern espanyol del qual és vicepresidenta. Per a què serveixen els diners públics?

No pretenc respondre la pregunta d’una forma general. Per exemple, a què es dediquen els pressupostos públics, quin ús fan les administracions dels diners, quantes duplicitats tenen o quants assessors hi han col·locat. Donaria per a molt més que un article. Vull parlar de l’ús dels diners públics en l’àmbit empresarial privat.

Si Yolanda Díaz diu ara per a què no han de servir, deu ser que fins ara, l’ús que n’ha fet el seu govern li ha semblat bé. És a dir que ha estat d’acord que el govern espanyol, que ara vol entrar també a Talgo, assaltés Telefónica en una operació que li va costar més de 2.200 milions d’euros per assolir-ne el 10%. També devia semblar-li bé que ho fes per impedir que una empresa saudita, STC, en fos primer accionista i que utilitzés el seu poder a la teleco per canviar-ne el president un dissabte.

Telefónica no és una empresa pública sinó que és una empresa privada participada per l’Estat. Per tant, es deu a molts altres accionistes

Un cop l’Estat ja té una participació de Telefónica –petita, encara que en sigui primer accionista–, la vicepresidenta deu creure que s’ha de gestionar diferent, cosa que és més que discutible per moltes raons. La primera és que no és una empresa pública, com pot ser Renfe, sinó que és una empresa privada participada per l’Estat. Per tant, es deu a molts altres accionistes.

Però a més, és cotitzada, cosa que fa que es regeixi per les regles del capitalisme més radical. Les empreses que estan a la borsa reben la confiança dels inversors si tenen una línia clara, donen beneficis i preveuen que en donaran més en el futur. Però si els mercats financers consideren que no són prou sòlids o el seu horitzó no està ben definit, són implacables i poden portar una empresa a ser una víctima fàcil d’una opa o fins i tot a la fallida.

Que “els diners públics no són per acomiadar ningú” es pot entendre, i, conceptualment, tots hi podem estar d’acord. Però si entres a Telefónica, una empresa que precisament estava ja en posició de víctima fàcil dels voltors a causa de la seva estructura mastodòntica, com demostra l'entrada de STC, no et pots quedar a veure com el Titànic s’enfonsa. En menys de 20 anys, la teleco ha perdut el 80% del seu valor a borsa, mentre veia com el seu negoci es veia fortament sacsejat a causa de l’aparició de desenes de competidors en el negoci de les telecomunicacions i del canvi radical en el consum de televisió arran de l'aparició de Netflix.

És evident que els inversors han percebut els últims anys que Telefónica no ha sabut fer front als canvis en el sector. Ara, Murtra, amb el pla estratègic que va presentar fa un mes, vol canviar aquesta dinàmica. I dins les mesures previstes, hi ha un ERO per aprimar l’estructura del gegant espanyol de les telecomunicacions. Per a què haurien de servir els diners públics? Per a no fer res i observar com la teleco se segueix enfonsant? Això suposaria acabar perdent els 2.285 milions que hi va invertir.

Per què el govern espanyol no fa amb Telefónica com amb CaixaBank i deixa treballar els professionals? Potser així multiplicarà els diners públics invertits

No estic incondicionalment en contra a què un govern pugui entrar en una cotitzada. Molts països europeus, en els quals sovint ens volem emmirallar, ho han fet. Però no necessàriament per control. Un exemple que té moltes diferències, però que pot servir de lliçó, és el de CaixaBank. L’entrada de l’Estat va ser accidental: el govern de Rajoy va rescatar el sector bancari, amb Bankia com a entitat a la qual va destinar més recursos, 22.000 milions. Després la va fusionar amb BMN i, finalment, Nadia Calviño va pactar amb Isidre Fainé la fusió amb CaixaBank. La Caixa roman com primer accionista de l’entitat, amb el 31%, i l’Estat hi manté el 18% a través del FROB.

Si l’origen de la participació estatal a CaixaBank és molt diferent del de Telefónica, també ho és el seu paper a la companyia. Al banc, des de la fusió i desaparició de Bankia, el govern espanyol no hi ha tingut mà. Ha deixat fer els professionals –de fet, es manté el mateix conseller delegat–, ha assumit totes les decisions del consell i també ha acceptat acomiadaments. I el resultat no podia ser més positiu, ja que entre la revalorització de les accions del banc i els dividends cobrats pel FROB, l’Estat ja ha recuperat el 70% d’aquell rescat a Bankia el 2012, que tots vam pensar que no veuríem mai més. Per què no fan el mateix a Telefónica? Que deixin treballar els professionals i potser un dia aquells 2.285 milions de diners públics s’hauran convertit en més diners públics.