Les darreres setmanes han situat Rodalies en una situació límit que difícilment pot qualificar-se com una simple acumulació d’incidències. El que hem vist no és un episodi puntual ni una mala ratxa, sinó l’expressió més visible d’un deteriorament estructural profund, acumulat durant molts anys -dècades-. Interrupcions generalitzades del servei, trams sencers inoperatius, col·lapse informatiu i accidents mortals han evidenciat fins a quin punt el sistema ha deixat de ser fiable, tant operativament com des del punt de vista de la seguretat. Quan un sistema arriba a aquest punt, la remuntada és lenta, costosa i incerta.

Aquest col·lapse és la conseqüència lògica d’anys d’infrafinançament, de manteniment insuficient i de decisions estratègiques que han relegat el ferrocarril convencional a un paper secundari. Malgrat els anuncis recurrents d’inversió, una part molt significativa dels recursos s’han destinat —i encara es destinen— a reposar actius que haurien d’haver estat renovats fa dècades o a actuacions justificables urbanísticament, però que no aporten millores de capacitat o qualitat. Les actuacions que han de significar aquestes millores encara no han donat resultats o estan per fer. Per això, encara que el daltabaix actual acabi passant, la resolució del problema de fons va per molt llarg.

Les conseqüències d’aquesta situació van molt més enllà de les molèsties quotidianes dels usuaris, de les hores de feina perdudes o de les mercaderies que no arriben a temps. El dany més profund és invisible però molt més greu: la pèrdua de confiança. Un sistema de transport que no és fiable erosiona la credibilitat del conjunt del país.

La confiança és un actiu estratègic. Empreses, treballadors i famílies prenen decisions quotidianes —on invertir, on treballar, on viure— assumint que les infraestructures bàsiques funcionaran amb un mínim de previsibilitat. Quan aquesta previsibilitat desapareix, el cost no és només econòmic, sinó també social i vital. Catalunya projecta així una imatge de fragilitat sistèmica que erosiona la seva competitivitat, redueix el seu atractiu per a futures inversions i dificulta l’aspiració col·lectiva a desenvolupar projectes de vida sense entrebancs estructurals constants. La competitivitat econòmica depèn, en bona part, de la capacitat de moure persones i béns de manera eficient. Quan el transport públic deixa de ser una garantia, tot l’edifici trontolla.

Un sistema de transport que no és fiable erosiona la credibilitat del conjunt del país

Fins i tot problemes tan greus com el de l’habitatge hi estan directament relacionats. Sense una xarxa ferroviària de proximitat robusta, és impossible ampliar de debò els mercats residencials, descongestionar les grans ciutats o fer viable viure més lluny dels centres de treball. Rodalies no és un servei més: és una peça clau del model territorial i social del país.

A tot això s’hi afegeix un altre efecte pervers: la necessitat d’abocar gairebé tots els esforços inversors a apagar l’incendi actual impedeix abordar altres qüestions estratègiques del sistema ferroviari català. No és casualitat que en l’actual Pla de Rodalies el capítol menys desenvolupat (i on menys s’ha invertit) és el de l’estudi de les futures inversions estructurants. El futur queda ajornat sine die. Projectes estructurals com l’ampliació de la capacitat dels túnels ferroviaris urbans o el tercer túnel, la resolució dels grans colls d’ampolla de la xarxa, la connexió i dimensionament eficient entre Rodalies, regionals i mercaderies, o la vertebració ferroviària del territori articulant de forma ràpida i eficient els seus nuclis extrems (des de Figueres a Tortosa, des de Lleida al litoral) continuen encallats, sense cap discussió pública, cap decisió política ni, evidentment, calendaris.

I aquí emergeix inevitablement la comparació incòmoda. Si una situació com aquesta es produís a la xarxa de Cercanías de Madrid, les conseqüències polítiques serien molt diferents. No és una hipòtesi: és una evidència avalada per dècades de tracte desigual.

Les diferències no es limiten a Rodalies. Es manifesten en el repartiment històric de les inversions en infraestructures, ferroviàries o no, en la priorització sistemàtica d’una xarxa d’alta velocitat radial i centrada a Madrid -de la que ara sembla que també s’han oblidat que cal mantenir-la-, l’oblit sistemàtic de l’eix Barcelona-València-Alacant en alta velocitat, un corredor mediterrani dissenyat en una versió mínima a la seva franja litoral perquè l’esforç inversor s’ha concentrat en reforçar les comunicacions del mateix amb Madrid, en la concentració de nodes logístics, en la política aeroportuària, en la postergació del disseny futur de la xarxa ferroviària catalana i, especialment, en la governança. Catalunya continua sense capacitat real de decisió sobre totes aquestes i moltes altres coses.

Si una situació com aquesta es produís a la xarxa de Cercanías de Madrid, les conseqüències polítiques serien molt diferents

Cada vegada és més difícil evitar la sensació que aquest desequilibri no és fruit de la casualitat ni de la incompetència puntual. Són massa anys, massa decisions reiterades i massa omissions acumulades. Tot plegat apunta a una voluntat política profunda —que transcendeix governs concrets— orientada a limitar la potencialitat econòmica i social de Catalunya, per què es considera perillosa a mitjà/llarg termini i per evitar que pugui fer ombra al gran projecte de l’Estat: la concentració de poder, infraestructures i oportunitats a la megacapital.

La conclusió és inevitablement política. Cadascú que pensi el que vulgui sobre quin ha de ser el futur polític de Catalunya. Però el que no podem fer és amagar que el que està passant amb Rodalies -i en altres àmbits- té una arrel política clara. No és un problema tècnic, ni només de gestió, ni atribuïble a una mala ratxa. Ens afecta a tots: usuaris i no usuaris, empreses i treballadors, joves i gent gran, independentistes i no independentistes. Perquè quan falla una infraestructura bàsica d’aquesta magnitud, el que es posa en qüestió no és només un servei públic, sinó la capacitat d’un país per funcionar amb normalitat.

I això, simplement, no és acceptable.