Els robots humanoides no paren d’oferir-nos sorpreses. Fa ben poc es va celebrar a Pequín la mitja marató de robots humanoides, una prova en paral·lel a la mitja marató humana de Beijing E-Town. Hi van participar uns 12.000 corredors humans i més d’un centenar de robots, que corrien en carrils separats per evitar accidents. El millor temps oficial entre els robots va ser de 50 minuts i 26 segons. El millor humà va fer 1 hora, 7 minuts i 47 segons. I el detall que ha fet la volta al món és aquest: el robot guanyador va superar el rècord mundial humà de mitja marató, situat en 57 minuts i 20 segons.

És un avenç espectacular. Sobretot si mirem d’on veníem. L’any anterior, en la primera edició, només hi van competir una vintena de robots i el guanyador va completar els 21,097 quilòmetres en 2 hores, 40 minuts i 42 segons. Molts, simplement, no van arribar. Si veus les imatges d’aquella primera cursa, amb robots que avançaven amb dificultat, trontollant, acompanyats d’enginyers i amb canvis de bateria, costa de creure que només hagi passat un any.

Ara bé, convé no deixar-se endur només per l’entusiasme. La comparació amb els humans té trampa. Alguns robots eren autònoms, però d’altres estaven guiats remotament. De fet, el temps més ràpid de tots —48 minuts i 19 segons— el va fer un robot controlat a distància, i no va ser considerat el guanyador oficial precisament per aquest motiu. La fita, per tant, no és que els robots ja siguin “millors atletes” que els humans. La fita és una altra: el progrés en locomoció, estabilitat, refrigeració, bateries, control i resistència ha estat brutal.

Durant anys, els robots humanoides han estat més a prop de l’espectacle que de la feina. Feien demostracions de kungfu, ballaven en fires tecnològiques, saludaven el públic i poca cosa més. La seva destresa ha millorat molt en poc temps, però la seva capacitat de fer tasques útils, de manera autònoma i en entorns reals, encara semblava llunyana. Per dir-ho d’una manera senzilla: ni tenien feina ni en trobaven.

Durant anys, els robots humanoides han estat més a prop de l’espectacle que de la feina. Això ha començat a canviar

Però això comença a canviar. En els darrers mesos hem vist robots humanoides entrant en escenaris que ja no són laboratoris ni escenaris de demostració. Japan Airlines ha començat proves a l’aeroport de Haneda, a Tòquio, amb robots pensats per ajudar en tasques de càrrega d’equipatges, neteja de cabina i suport a operacions terrestres. BMW ha provat robots Figure en tasques de fàbrica, com carregar peces metàl·liques en processos de producció. I en l’àmbit sanitari, robots com Moxi ja s’utilitzen en hospitals per a tasques logístiques: portar mostres, medicació o material d’un lloc a un altre, alliberant temps del personal sanitari.

Els robots comencen a trobar feina. No són encara feines sofisticades. No estem parlant de robots que improvisin com una persona, que entenguin el món amb sentit comú o que puguin substituir qualsevol treballador. Són tasques concretes, repetitives, físiques, sovint dures o poc atractives: moure caixes, carregar peces, transportar objectes, fer controls simples, ajudar en magatzems o fàbriques. Moltes d’aquestes aplicacions encara no són econòmicament rendibles a gran escala. Però ens ensenyen cap on va el futur.

I si la velocitat de millora és semblant a la que hem vist en els darrers dos anys, aquest futur pot arribar abans del que pensàvem.

Encara falten desenvolupaments bàsics perquè visquem una explosió comparable a la dels models de llenguatge. El moment ChatGPT dels robots humanoides encara no ha arribat. Però comencem a veure una cosa nova: robots entrenats per a tasques específiques que poden executar-les en entorns una mica variables. Per exemple, descarregar una furgoneta on les caixes no són totes iguals, no pesen el mateix i no estan sempre col·locades de la mateixa manera. Aquesta mena de problemes, que semblen senzills per a una persona, són extraordinàriament difícils per a una màquina. I, tanmateix, comencen a ser possibles.

El moment ChatGPT dels robots humanoides encara no ha arribat. Però comencem a veure una cosa nova

Això explica per què els robots poden començar a trobar feina abans de ser realment intel·ligents en el sentit humà del terme. No cal que entenguin el món com nosaltres. N’hi ha prou que siguin prou bons, prou segurs i prou barats per fer una part concreta de la feina millor, o més constantment, que una persona.

Podríem pensar que això crea problemes en mercats laborals com el xinès, on hi ha un nombre important de joves subocupats. I certament en crea. Però a la Xina, al Japó o a Corea, la robòtica es veu cada vegada més com una solució que com una amenaça. Per què?

El gran tema de fons és demogràfic. La Xina ja perd població. El Japó i Corea fa anys que conviuen amb l’envelliment, la baixa natalitat i la manca de mà d’obra en sectors clau. Les projeccions demogràfiques indiquen que la Xina pot passar dels aproximadament 1.400 milions d’habitants actuals a prop de 1.300 milions el 2050 i per sota dels 800 milions cap a finals de segle. No és un col·lapse immediat, però sí una tendència profunda i difícil de revertir.

I la Xina no vol deixar de ser la fàbrica del món. Algú haurà de fer tota aquesta feina.

A la Xina, al Japó o a Corea, la robòtica es veu cada vegada més com una solució que com una amenaça

La solució de la immigració massiva, que ha estat una part important de la resposta en altres economies, és poc probable en el cas xinès. La residència permanent i el permís de treball continuen sent molt restrictius. Japó i Corea també han estat històricament societats poc obertes a grans fluxos migratoris. Per tant, si la població activa disminueix i la voluntat de continuar creixent es manté, la resposta és gairebé inevitable: més automatització, més IA i més robots.

Això no vol dir que no hi hagi tensions. Fa pocs dies, tribunals xinesos van establir que una empresa no pot acomiadar un treballador simplement perquè una IA o una tecnologia d’automatització pugui fer la seva feina més barata. És un senyal interessant: el país vol accelerar l’automatització, però també evitar que aquesta transició trenqui el contracte social.

Ara bé, en una economia que encara vol créixer molt, la robòtica no es percep només com una amenaça al treballador. Es percep també com una manera de mantenir la producció, compensar la manca de mà d’obra, augmentar la productivitat i sostenir el progrés social.

La pregunta important, doncs, no és només què passarà a la Xina. La pregunta és què ens passarà a nosaltres.

En una economia que vol créixer molt, la robòtica no es percep només com una amenaça al treballador, sinó com una manera de mantenir la producció

Una societat que substitueixi una part important del treball físic repetitiu per robots de cost decreixent, manteniment relativament baix i operació barata —electricitat, software i peces de recanvi— tindrà una capacitat productiva enorme. Podrà fabricar més, amb qualitat més homogènia, menys dependència de la mà d’obra i costos cada vegada més baixos per unitat. En alguns sectors, el cost de producció s’aproparà més al cost de les matèries primeres, l’energia i el capital que no pas al cost del treball humà.

Això pot generar millors sous i feines més qualificades per a una part de la població. Però també pot deixar enrere empreses, sectors i països que no siguin capaços d’adaptar-s’hi.

Per a la Xina, Corea o el Japó, la robòtica humanoide pot ser una resposta industrial a un problema demogràfic. Per a Europa, pot ser una qüestió de competitivitat. Com competiràs amb una societat que produeix amb robots si tu no adoptes la robòtica al mateix ritme? Com competiràs si, a més, has de comprar aquests robots als mateixos països amb qui competeixes? I què passarà si un dia fan amb els robots el que els Estats Units han fet amb els xips: restringir l’exportació dels models més avançats?

La resposta és incòmoda: no competirem. O, si més no, no competirem en les mateixes condicions.

Per a la Xina, Corea o el Japó, la robòtica humanoide pot ser una resposta a un problema demogràfic. Per a Europa, una qüestió de competitivitat

Nosaltres som aquesta societat que haurà de viure en aquest nou entorn. Una societat amb costos laborals alts, envelliment accelerat, poca indústria tecnològica pròpia i una dependència creixent de tecnologies fabricades fora. Podem mirar els robots que corren mitges maratons com una curiositat simpàtica. Podem riure quan un cau contra una tanca. Podem dir que encara són cars, maldestres i poc útils.

Però també podríem entendre el senyal.

Primer van aprendre a caminar. Després, a córrer. Ara comencen a treballar.

Potser ens hauríem de posar les piles.