Dissabte vam publicar una informació que era tan interessant pel que deia com pel fet que mostra que la realitat i el relat sovint van en direccions contràries. Era sobre habitatge i es titulava Els catalans, a favor de construir i lluitar contra l’ocupació abans que limitar lloguers. La font era el Parlament Europeu i l’Idescat, que han fet una enquesta i han conclòs que la mesura per lluitar contra la manca d’habitatge és construir i rehabilitar, mentre que protegir els llogaters, on es podria incloure els topalls, és la quarta opció, només triada pel 13% dels catalans.

El que em va cridar l’atenció és que el relat imperant a Catalunya, difós per bona part dels mitjans de comunicació, especialment els públics, és que cal intervenir el mercat del lloguer amb límits als preus, mentre que la construcció –és a dir, generar nou estoc d’habitatges– està en un segon o tercer pla en el debat públic, malgrat que hi ha estudis que xifren en més de 100.000 pisos la mancança d’habitatge.

En canvi, quan s’ha preguntat a la gent, resulta que és prou intel·ligent i madura per no creure a cegues en el discurs imperant i raonar. Si no hi ha habitatge, se n’ha de construir. Això no és incompatible amb intervenir el mercat del lloguer, hom pot considerar que ambdues polítiques són necessàries i poden coexistir, però quan es pregunta per una prioritat, la màxima, més del doble de gent ha votat construir que protegir els llogaters.

Per què el relat va per un costat i la realitat per una altra? Potser té a veure amb el fet que les grans mesures del Govern eren el topall al lloguer, atès que l’efecte és molt més ràpid que construir, i les han publicitat més. O amb el fet que el Sindicat de Llogateres, gran abanderat d’aquest relat, aparegui constantment als mitjans –especialment als públics, de nou.

La majoria de gent és capaç de tenir criteri i entendre que si manca d’una cosa, se n’ha de produir més

L’enquesta del Parlament Europeu evidencia que la influència dels mitjans i discursos oficials és relativa i que els estats d’opinió no són universals. Catalunya fa anys que assenyala els grans tenidors –sense saber ben bé qui són, si els que tenen cinc habitatges, tres, deu...– i especuladors –novament, sense afinar gaire, com la ministra espanyola d'Habitatge, Isabel Rodríguez, que els ha definit com a "ultrarics" d'altres països que es compren una segona residència aquí. Però quan es pregunta a la gent, no només parla de construir, sense pensar que els grans tenidors s’ho quedaran tot, com Gabriel Rufián, sinó també en els ocupes –la segona opció més votada com a solució a la crisi de l’habitatge era combatre l’ocupació–. I també és una mostra més del distanciament entre els governants i la gent.

Però m’agradaria veure-ho pel costat bo. Moltes persones, la majoria, són capaces de tenir criteri i entendre que si manca d’una cosa, se n’ha de produir més. Fins i tot que amb molta més oferta, el desequilibri amb la demanda es reduirà i els preus baixaran. No és que vulguin que s’escanyi els llogaters, és que creuen en una altra manera de resoldre-ho; al meu parer, més efectiva. Tampoc ningú vol que els pisos que es construeixin vagin a mans d’especuladors o grans tenidors, però hi ha formes d’evitar-ho, com fer habitatge públic per a les famílies que no poden pagar els lloguers del mercat lliure, que cada cop en són més.

Estic convençut que això mateix és el que passa amb l’energia. Fa dècades que no avancem el que caldria en renovables perquè allà on es projecta un parc eòlic, apareix una plataforma en contra i automàticament, el municipi en qüestió es fa enrere. Tota plataforma, en el mateix moment en el qual talla una rotonda a qualsevol carretera comarcal, siguin 20 o 100 persones, té el seu espai als informatius i pàgines de diversos mitjans, sobredimensionant la seva representativitat real.

Ens hem preguntat mai a quantes persones representen aquestes plataformes? Ens hem preguntat què pensen els veïns? Els ho hem preguntat? No, ens hem fet a la idea que hi estan en contra perquè hem fet portaveus moviments que s’autoanomenaven veïnals, però que representen interessos particulars, d’alguns veïns o fins i tot d’algun lobby, com passa a la Costa Brava amb el parc eòlic marí que s'hi vol fer.

S’ha d’explicar que cal més plantes renovables, perquè si no, s’hauran de fer línies de molta alta tensió

I si s’expliquen bé les coses? S’ha d’explicar que cal més instal·lacions renovables, especialment a les comarques de Girona, perquè si no, s’hauran de fer línies de molta alta tensió (MAT); que cal invertir en la xarxa i en emmagatzematge, encara que causi molèsties, perquè si no, aviat no es podran connectar nous habitatges ni empreses; que tancar les nuclears no només deixarà molt tocades les comarques afectades sinó que ens restarà una part molt important de la generació a Catalunya i haurem de portar la llum d’Aragó o França.

Tant de bo l’enquesta del Parlament Europeu hagués preguntat per la qüestió energètica, en la qual també estem en una situació molt delicada, perquè és probable que ens haguéssim endut una altra sorpresa. I potser els nostres polítics, que en general fugen sistemàticament de decisions impopulars i debats incòmodes, s’animarien a plantar cara a les plataformes i tirar endavant els projectes necessaris perquè Catalunya pugui fer la transició energètica.