L'11 de novembre de 2022 es va fer pública la proposta de la Comissió Europea (CE) per redefinir el marc de governança fiscal a la Unió Europea. Els elements essencials són els següents. La proposta manté els límits establerts als Tractats de la UE: un dèficit màxim del 3% del PIB i una ràtio d'endeutament màxima del 60%. Tanmateix, reconeix que molts estats membres estan lluny de complir aquests llindars, especialment pel que fa al deute. Per evitar ajustaments bruscos i costosos, es planteja un enfocament dual a mitjà i llarg termini. Els països que se situen a prop dels límits s'hi han de mantenir, mentre que els que es troben lluny s'han de comprometre a convergir gradualment. Quant a la simplificació de les regles, es proposa d'utilitzar la taxa de creixement de la despesa neta primària finançada nacionalment com a indicador clau. S'exclouen els interessos del deute, la despesa en prestacions d'atur i la despesa finançada per mesures discrecionals o fons europeus. El dèficit estructural i la regla de reducció d'una vintena part del deute desapareixen com a variables rellevants. Es persegueix mantenir el dèficit per sota del 3% a mitjà termini i convergir en la ràtio d'endeutament establerta com a àncora comuna. Es proposa un enfocament plurianual amb horitzons de quatre a set anys per als plans fiscals dels governs. Es planteja avaluar l'estabilitat pressupostària com un procés, utilitzant eines com proves d'estrès i anàlisi estocàstica. Els països han de dissenyar plans coherents amb aquestes avaluacions per garantir l'estabilitat fiscal. Es mantenen clàusules de fuita per afrontar xocs simètrics i asimètrics, com la pandèmia o crisis intenses que afectin un sol estat. La inversió pública finançada amb recursos nacionals es considera despesa, però es reconeix la importància de la inversió necessària per a la transició verda i digital. El paper de les autoritats fiscals nacionals es reforça en la definició i supervisió dels plans, encara que la Comissió Europea continua sent l'actor clau. Les sancions per incompliment es revisen, es rebaixen les sancions financeres, però es fan més freqüents i s'introdueixen sancions reputacionals.

Després de la publicació d'aquesta comunicació, es va obrir la discussió amb els estats membres, donant lloc a una proposta legislativa presentada el 26 d'abril de 2023 que introdueix alguns canvis significatius. Entre ells destaquen els següents. Primer, els països el dèficit dels quals superi el 3 % del PIB hauran de fer ajustaments anuals per valor del 0,5 % del PIB. Segon, la ràtio deute/PIB ha de caure de forma significativa al llarg dels plans quadriennals. Tercer, quan els plans s'ampliïn a set anys, el gruix d'ajustament s'ha de concentrar als primers exercicis. Quart, la despesa neta s'ha de mantenir sempre per sota del creixement econòmic potencial. I cinquè: els països que es desviïn del pla a mitjà termini hauran d'afrontar de forma automàtica un Procediment de Dèficit Excessiu.

Encara que aquesta proposta legislativa ha aconseguit ja suports rellevants com el del Fons Monetari Internacional, l'acord final requerirà una segona ronda de modificacions. El procés de debat entre els països està obert. En un article publicat a diversos diaris europeus el 15 de juny pel ministre alemany de Finances, Christian Lindner, subscrit per uns altres deu col·legues, es planteja amb claredat la necessitat d'una rigidesa més gran i control: "aquesta proposta hauria de considerar-se un pas intermedi en les nostres deliberacions al Consell, no una conclusió." En el text s'incideix en la necessitat d'equilibrar comptes i reduir deute de forma sostinguda en el temps per evitar augments insostenibles de deute. Aquesta idea és concretada pel govern alemany en la seva reiterada proposta de l'objectiu de reducció mínima de la ràtio d'endeutament d'un 1% anual per als països més endeutats. A més, adverteix que, independentment d'on es destini, el deute és deute a ulls dels mercats de capitals, el que qüestiona regles d'or per a la inversió pública que no computin a efectes d'aplicació de regles fiscals; i mostra els seus dubtes que els períodes de temps per executar les tasques de consolidació necessàries es prolonguin més enllà del cicle d'una legislatura, pel risc que s'ajornin les decisions difícils.

L'acord final s'hauria d'aconseguir durant la presidència espanyola del Semestre Europeu, la qual cosa dona al Govern d'Espanya protagonisme i cert control en el procés. Però també l'obliga a una certa neutralitat. El fet que països grans com França i Itàlia es trobin en situacions similars a l'espanyola ajuda els interessos d'Espanya. Però si es vol una solució assumible per tots, caldrà estar oberts a canvis respecte a la proposta coneguda; canvis en la direcció d'augmentar l'exigència als països.

En tot cas, la meva opinió és que bona part de les exigències d'Alemanya són ingredients probablement inevitables a l'hora de definir l'estratègia de consolidació fiscal que necessitem a Espanya. El nostre elevat dèficit estructural obliga a un ajustament gradual però continu i inajornable. En un horitzó de creixement moderat del PIB, reduccions de cinc o set dècimes anuals en el dèficit estructural en el pròxim quadrienni; o de l'1% anual en la ràtio d'endeutament són inevitables si es vol recuperar aviat marge per a la política fiscal i per frenar la pujada en el cost del deute per la pujada de tipus. I, segurament, aquest esforç superi el que avui s'entreveu pel Govern en funcions, el Banc d'Espanya i la AIReF.