Cada vegada que una persona té un fill, cria qui la reemplaçarà. Aquest procés, tan natural com inevitable, ha acompanyat la humanitat des de sempre. Cada generació forma la següent, sabent —encara que no sempre acceptant— que arribarà el moment en què ja no caldrà. Avui vivim exactament el mateix, només que el nou “fill” no és humà: és la intel·ligència artificial (IA). L’alimentem, entrenem, formem, i el que ens costa acceptar és que, com amb els fills, aquesta IA també ens reemplaçarà.

Durant anys, milions de persones s’han dedicat a entrenar models d’IA. Han classificat imatges, etiquetat sons, corregit textos. Treballaven des de països pobres o a través de plataformes globals, feien tasques repetitives i essencials. Eren com pares explicant a un infant com s’anomena cada cosa al món. Però aquell infant ja ha crescut. Avui necessita cada vegada menys intervenció humana. Ja no es construeixen models des de zero amb dades no processades. Ara es parteix de dades etiquetades per altres models. I la tasca humana es redueix a revisar casos excepcionals, corregir errors marginals o avaluar resultats.

Cada vegada que una persona té un fill, cria qui la reemplaçarà. Avui el nou “fill” no és humà: és la intel·ligència artificial

Aquest canvi no és anecdòtic. És una finestra cap al futur del treball global. Així com ha passat amb aquests treballadors invisibles, passarà amb tothom. Primer es necessita una massa enorme de treball humà, després menys i després gairebé res. El treball es desplaça, es transforma, però aquesta vegada no troba una nova frontera. Al llarg de tota la història tecnològica, cada avanç portava nous problemes que requerien més éssers humans. Però ara, per primera vegada, una nova tecnologia —la intel·ligència artificial— resol els problemes que ella mateixa genera. Això deixa l’ésser humà fora del cicle. La necessitat del treballador com a adaptador o solucionador desapareix.

Com a molt, durant alguns anys, es requeriran tasques especialitzades: revisar dades sintètiques, validar sortides complexes, entrenar models amb criteris més subtils. Però això també desapareixerà aviat. D’aquí a cinc anys, potser menys, ni tan sols aquests llocs de treball existiran. El procés serà complet: de la necessitat total a la irrellevància absoluta.

Els entrenadors humans de la IA són el canari a la mina. No cal mirar amb nostàlgia la seva desaparició laboral, sinó amb atenció

I això no s’ha de llegir com una crisi, sinó com una oportunitat. Aquestes persones, els entrenadors humans de la IA, són el canari a la mina. No cal mirar amb nostàlgia la seva desaparició laboral, sinó amb atenció. Són la primera població global que afronta la fi definitiva de la feina com a activitat econòmica necessària. Què fan amb el seu temps? Com reaccionen? Què busquen? Com s’adapten? No es tracta d’imaginar una utopia de benestar, ni d’inventar futurs lluminosos. Es tracta d’observar què passa. El temps lliure no és una solució: és un fet. I amb aquesta mostra viva i massiva, per primera vegada podem començar a entendre el que ve.

Quan arribi el gran reemplaçament —perquè ja està passant— podrem utilitzar aquesta informació per adaptar-nos millor. I amb l’ajuda de la pròpia IA, potser resoldrem alguns dels efectes secundaris del seu avanç. Perquè si una cosa està clara, és que aquesta és la darrera feina. A partir d’aquí, cadascú comença la seva.

Les coses com són.