La banca espanyola està cada cop més concentrada. Actualment, les tres principals entitats financeres (CaixaBank, Banco Santander i BBVA) controlen més del 65% del mercat bancari. Si finalment es materialitza la fusió entre BBVA i el Sabadell, aquest percentatge s’elevaria fins a prop del 70%, en un país on el finançament alternatiu és pràcticament inexistent i els préstecs bancaris constitueixen la principal via d’accés al crèdit tant per a particulars com per a empreses.

En algunes comunitats autònomes, el pes conjunt d’aquestes grans entitats superaria el 80% o fins i tot el 90% del mercat, cosa que agreuja els dubtes sobre la lliure competència i la diversitat financera. Aquesta situació dista molt del que passa en països com França o Itàlia, on les tres principals entitats no arriben al 50%; o com el Regne Unit i els Estats Units, on aquesta xifra se situa per sota del 40% de quota. La quota bancària (entesa com a pes finançament bancari / total finançament) és inferior en aquests països per la major presència de finançament alternatiu (crowdfunding, fons de deute i mercat de capitals).

En aquest escenari, el Banc Sabadell no pot quedar-se immòbil si l’opa fracassa.

Pot el Sabadell continuar en solitari?

Sembla poc probable. Des del Govern s’ha assenyalat la necessitat que el Sabadell creixi per evitar nous intents d’opa hostil. Així, el banc català afronta dues grans rutes: una fusió nacional o una integració europea. Tot i que des de la Comissió i el regulador europeu es promouen fusions transnacionals, la meva experiència em diu que pocs països solen afavorir-les. Com a exemple recent tenim les dificultats que està tenint Unicredit per quedar-se amb el Commerzbank alemany.

Podem analitzar algunes possibles fusions nacionals.

Bankinter: car i difícil d’integrar
Bankinter cotitza amb una prima del 69% sobre el seu valor comptable, cosa que obligaria el Sabadell a assumir un fons de comerç d’uns 6.500 milions d’euros, incloent-hi la prima habitual d’adquisició. Tot i ser més petit en actius, una fusió gairebé al 50/50 seria l’única fórmula viable des del punt de vista borsari. El grup resultant tindria més de 370.000 milions en actius i 27.000 milions en capitalització borsària. Es tractaria, en tot cas, d’una operació costosa i complexa, amb risc de dilució de control, tot i que amb clares sinergies comercials en pimes i banca privada.

Unicaja: opció viable, amb desafiaments
Una prima del 20% situaria l’operació al voltant dels 6.100 milions d’euros, amb una fusió probable en proporció 70/30. Aquesta unió reforçaria la presència a Andalusia, tot i que hi ha solapaments al nord i una implantació feble a Madrid. La Fundació Unicaja obtindria prop del 9% del nou grup i l’existència d’accionistes comuns procedents de l’àmbit de la banca d’inversió internacional facilitaria la fusió. Aquesta alternativa apareix com la més raonable des del punt de vista financer i de complementarietat geogràfica, tot i que amb complexitats polítiques.

Abanca: risc de perdre el control
Atès que el 90% d’Abanca està en mans de la família Escotet, una fusió implicaria que aquesta mantingués un 23% del nou banc, cosa que li donaria una posició d’influència estratègica. En conseqüència, aquesta opció presenta dificultats des de la perspectiva del govern corporatiu.

Fusió a tres: Unicaja + Abanca
La unió arribaria als 430.000 milions en actius. Tanmateix, el control estaria concentrat en la família Escotet (18%) i la Fundació Unicaja (7%). Aquesta fórmula afrontaria una alta complexitat operativa i de governança.

Altres bancs: Kutxabank i Ibercaja
Ambdues entitats estan molt lligades als seus territoris i controlades per fundacions, cosa que dificulta una possible integració. A més, la seva mida és insuficient per a una fusió equilibrada amb el Sabadell. Des d’una perspectiva estratègica, aquestes operacions manquen d’una lògica sòlida.

En quin escenari estem a nivell europeu?

Unicredit
Amb ambicions a Europa (Itàlia, Alemanya), Unicredit podria completar la seva presència en tres dels quatre grans mercats del continent. No obstant això, per al Sabadell significaria perdre el control i obtenir poques sinergies locals.

ING
El negoci d’empreses del Sabadell podria complementar el model digital d’ING a Espanya. Tot i això, la mida d’ING i la cessió de control serien obstacles per al banc català.

I què farà el BBVA si no aconsegueix l’opa?

Podria considerar Unicaja o reprendre la seva estratègia d’expansió europea, com ja va intentar a Itàlia. Una opció més agosarada seria mirar cap a Àsia. Mercats emergents com l’Índia, Indonèsia o Filipines presenten un gran potencial de creixement, baixa bancarització i economies molt digitalitzades. Sent un dels bancs més digitalitzats del món, el BBVA tindria oportunitats. Cal recordar com el creixement mundial de la classe mitjana s’està produint a Àsia i és precisament aquesta classe la que necessita bancaritzar-se i fer-ho ràpidament per poder accedir i finançar la compra de béns i serveis.

A les Filipines, bancs amb actius de 60.000 milions de dòlars generen beneficis propers als 1.500 milions anuals i amb un cost semblant al Banc Sabadell. Invertir a les Filipines, país amb una població de 115 milions d’habitants, afegeix risc de tipus de canvi. Tot i això, analitzant l’evolució del peso filipí, amb una revalorització de gairebé un 15% en els últims 20 anys i una devaluació del 20% en els últims 10 anys o un 10% els últims 5 anys, el risc de tipus de canvi és limitat i no excessivament costós de cobrir.

El tauler financer ha canviat i només els grans podran resistir els moviments que estan per venir

En conclusió, si el BBVA no aconsegueix el seu objectiu, el Sabadell haurà d’actuar amb rapidesa. L’alternativa més viable sembla ser una fusió nacional, especialment amb Unicaja. El Banc Sabadell ha estat històricament un banc actiu en la compra i absorció d’altres bancs com va ser el Banco Atlántico o la CAM (Caixa d’Estalvis del Mediterrani) i compta amb l’equip i la capacitat per portar a bon terme qualsevol fusió.

Les opcions europees impliquen una major renúncia de poder i menors sinergies. El que és evident és que el Sabadell no pot quedar-se quiet: el tauler financer ha canviat i només els grans podran resistir els moviments que estan per venir.

El BBVA tampoc no hauria de quedar-se immòbil. Li recomanaria ampliar la seva presència a Àsia. És un banc molt eficient i líder mundial en digitalització bancària. Potser sigui la seva oportunitat per convertir-se en un banc líder internacional i capitalitzar el creixement de les economies emergents.

 

Xavier Riba és professor associat a EADA Business School