Hi ha una pregunta que poques vegades fem a un CEO: a qui truques quan tens por?

No parlo de quan necessites assessorament financer, una opinió jurídica o contrastar una decisió estratègica. Parlo d'aquells moments en què el dubte et supera, quan les coses no surten com esperaves o quan, simplement, no saps què fer. Aquells instants en què darrere del càrrec, del despatx i de les responsabilitats apareix una persona que també té por.

Perquè els CEO també tenen por. Por d'equivocar-se, de decebre, de perdre allò que han construït, de prendre una decisió que afecti centenars de famílies. Por de no estar a l'altura de les expectatives. I, de vegades, una por encara més difícil de reconèixer: la de no tenir totes les respostes.

El problema no és sentir por. El problema és pensar que, pel fet de dirigir una empresa, no tens dret a mostrar-la.

Una de les grans fortaleses d'un CEO és tenir dues o tres persones a qui pugui trucar sense necessitat de representar cap paper

Hem construït una imatge del lideratge en què el màxim responsable ha de transmetre seguretat permanentment. Ha de tenir les idees clares, mantenir la calma, inspirar confiança i projectar optimisme, fins i tot quan les circumstàncies conviden a tot el contrari.

Però qui cuida emocionalment de qui té la responsabilitat de cuidar tothom?

És una paradoxa que he observat en les meves converses amb directius. Com més responsabilitat assumeixes, més persones tens al teu voltant, però no necessàriament més persones amb qui pots parlar amb absoluta llibertat. Amb el teu equip has de mesurar les paraules. Amb el consell d'administració has de transmetre criteri. Amb els accionistes has de generar confiança. Amb la família, sovint, intentes evitar traslladar preocupacions que consideres que et corresponen només a tu.

I així, sense adonar-te'n, pots acabar envoltat de persones i sentir-te profundament sol davant d'una decisió.

El problema no és sentir por. El problema és pensar que, pel fet de dirigir una empresa, no tens dret a mostrar-la

Per això crec que una de les grans fortaleses d'un CEO no és tenir una agenda plena de contactes, sinó disposar de dues o tres persones a qui pugui trucar sense necessitat de representar cap paper. Persones davant de les quals no calgui demostrar res. Que no t'admirin pel càrrec, que no esperin obtenir res de tu i que tinguin prou confiança per dir-te allò que potser no vols sentir.

Pot ser un amic de tota la vida, un altre empresari que hagi viscut situacions semblants, la teva parella o algú que, precisament perquè està lluny del món empresarial, t'ajudi a relativitzar allò que sembla insuperable.

No necessites que aquestes persones et resolguin els problemes. De vegades, només necessites que t'escoltin. Que et permetin expressar un dubte sense interpretar-lo com una debilitat. Que et recordin que una mala decisió no et converteix en un mal líder i que una empresa, per important que sigui, no defineix tot el que ets.

Potser hauríem de començar a parlar més d'aquesta dimensió invisible del lideratge. De la necessitat de construir relacions autèntiques abans que arribin els moments difícils. Perquè la confiança no s'improvisa quan tot trontolla.

Dediquem molt poc temps a preguntar-nos qui acompanya emocionalment els CEO quan han d'afrontar situacions difícils

Ens preocupem molt per preparar els CEO per prendre decisions complexes, gestionar crisis o liderar transformacions. Però dediquem molt menys temps a preguntar-nos qui els acompanya emocionalment quan han d'afrontar aquestes situacions.

I potser aquesta és una de les preguntes més importants que qualsevol directiu hauria de fer-se. No quantes persones tinc al meu equip, ni quants contactes acumulo a l'agenda. Sinó una pregunta molt més senzilla i molt més humana:

Si aquesta nit tingués por de veritat, a qui trucaria?