Hi ha qui diu que emprendre és un acte de fe. Altres ho consideren un esport de risc. I molts dels qui ja s’han llençat a la piscina, amb el pas dels anys, quan miren enrere, reconeixen —fluixet, a cau d’orella— que avui s’ho pensarien dues vegades.

A Catalunya, l’ecosistema emprenedor ha viscut una evolució notable durant les darreres dècades. Malgrat l’eclosió de hubs tecnològics i l’atracció d’inversió internacional, la realitat quotidiana de molts emprenedors és força més crua que no pas el relat institucional o el glamur dels esdeveniments de networking promocionats a bombo i plateret. Emprendre, avui, vol dir afrontar a un seguit d’obstacles que sovint no tenen res a veure amb la idea, l’equip, el mercat o la competència, sinó amb les estructures del sistema mateix.

El primer escull, gairebé inevitable, és la burocràcia. Segons dades de la Comissió Europea (2023), l’Estat espanyol ocupa una de les darreres posicions en el rànquing de països de la UE pel que fa a la facilitat per iniciar un negoci. A Catalunya, malgrat alguns intents de simplificació administrativa, crear avui una empresa pot requerir fins a 13 tràmits diferents, segons dades de la mateixa Cambra de Comerç de Barcelona, amb terminis que es poden estendre més de 30 dies en funció de l'activitat econòmica. Aquest entrebanc inicial afecta directament la motivació i, sobretot, la capacitat d’impulsar iniciatives amb agilitat, especialment en sectors altament dinàmics com les TIC.

Però la burocràcia només és la primera trinxera. El segon gran obstacle és l'accés al finançament. El Banc d’Espanya alertava, en el seu informe anual de 2023, que les pimes i microempreses depenen en excés del finançament bancari, sovint amb condicions inflexibles i poc ajustades al risc inherent d’emprendre. I tot i la proliferació de vehicles d’inversió alternativa —com els fons de venture capital, les family offices o les plataformes de crowdfunding—, el 80% dels emprenedors catalans afirmen haver-se hagut d’autofinançar durant les primeres fases del projecte.

A Catalunya, malgrat alguns intents de simplificació administrativa, crear avui una empresa pot requerir fins a 13 tràmits diferents

Aquesta manca de capital extern no només limita el creixement del projecte, sinó que obliga a fer concessions estratègiques que poden posar-ne en risc la sostenibilitat a mitjà termini.

Un altre dels grans maldecaps és la captació i retenció de talent. Tot i el nivell elevat de formació universitària, Catalunya viu una paradoxa: d’una banda, un excés de perfils altament qualificats; de l’altra, una escassetat de professionals tècnics en àrees estratègiques com la ciberseguretat, el desenvolupament de programari o la gestió de dades. Segons dades d’ACCIÓ, el 68% de les startups tenen veritables dificultats per trobar perfils adequats. I quan els troben, retenir-los esdevé una odissea, retenir-los esdevé una odissea: la competència salarial amb empreses estrangeres o multinacionals establertes a la capitat catalana resulta, sovint, inassolible per a un projecte emergent.

Aquest dèficit de talent es veu agreujat per una altra mancança estructural: l’absència d’un acompanyament real per part de les administracions públiques. Més enllà dels programes institucionals —sovint de durada limitada i amb tràmits complexos—, la percepció generalitzada és que l’emprenedor és vist més com un subjecte a regular que no pas com un actiu a potenciar. Els ajuts arriben tard, són complicats de justificar i, sovint, no s’adapten a les fases inicials del projecte, just quan més suport es necessita. L’Informe GEM Catalunya 2023 ja alertava d’aquesta percepció, apuntant el suport governamental com un dels àmbits pitjor valorats pels emprenedors.

I, finalment, cal parlar de la pressió fiscal. Tot i l’aprovació recent de la Llei de Startups, amb incentius fiscals per a inversors i millores per atraure talent estranger, la càrrega impositiva continua sent percebuda com un obstacle rellevant, especialment per als projectes que encara no generen beneficis. Les quotes fixes d’autònoms, per exemple, continuen sent una barrera destacada per a qui vol iniciar una activitat amb ingressos incerts. En el cas de les societats, les obligacions fiscals i comptables poden resultar insostenibles sense recursos administratius especialitzats.

El talent i l’emprenedoria no poden ser una aposta de futur: han de ser el present del nostre país

Tanmateix, i malgrat aquest panorama advers, l’emprenedoria a Catalunya resisteix. No per inèrcia, sinó per convicció. L’esperit emprenedor persisteix gràcies a la voluntat de transformar sectors, generar ocupació i aportar valor a través de la innovació. Barcelona es manté com un dels pols més actius en atracció de talent internacional, i figura entre les ciutats europees amb més startups per càpita, segons es desprèn de l’informe Startup Heatmap Europe 2024.

La resiliència d’aquest teixit emprenedor és admirable, sí, però també és fràgil. Sense un entorn que l’acompanyi i l’enforteixi, les bones idees no esdevenen projectes viables, i els projectes viables tampoc no esdevenen empreses sostenibles.

Si de debò es vol fomentar una economia basada en la innovació i el talent, calen molt més que eslògans i actes institucionals de cara a la galeria. És del tot necessari escoltar els emprenedors, comprendre les seves dificultats quotidianes i actuar amb rigor i determinació. Les bones intencions no paguen les nòmines. I les notes de premsa, tampoc paguen els impostos.

Emprendre hauria de ser una opció factible per a qualsevol persona amb idees i determinació. I perquè això sigui possible, el sistema ha de deixar de posar entrebancs i començar, d’una vegada per totes, a obrir camins reals, clars i transitables.

El talent i l’emprenedoria no poden ser una aposta de futur: han de ser el present del nostre país.