La tecnologia avança més de pressa que la nostra capacitat de liderar. El veritable repte no és tècnic, sinó humà: com acompanyar persones enmig de l’era dels algoritmes?

Del miratge digital a la realitat humana

Vivim en una era vertiginosa, dominada per la fascinació tecnològica i l’obsessió per l’eficiència. Les màquines prometen respostes immediates, els algoritmes processen en mil·lisegons allò que a nosaltres ens costa hores entendre, i les empreses proclamen la seva transformació digital com si fos una resposta omnipotent capaç de resoldre tots els reptes. Però rere aquesta cursa vertiginosa hi ha una pregunta que gairebé ningú no formula: qui acompanya les persones enmig d’aquest nou escenari?

La història recent de l’economia està plena d’empreses que han invertit fortunes en tecnologia, però han oblidat una veritat imperiosa: cap digitalització té sentit sense una transformació cultural profunda.

És senzill comprar un determinat programari o anunciar un ambiciós pla basat en la intel·ligència artificial. El que és veritablement difícil és acompanyar equips que es veuen desplaçats per les màquines, desorientats davant d’una realitat canviant i invisibles sota l’ombra freda de l’eficiència.

Sense persones, la tecnologia s’ensorra

Podem programar un algoritme perquè reconegui patrons, però no perquè inspiri. Podem automatitzar processos, però no la motivació ni el sentit de pertinença. Podem entrenar un model perquè prengui decisions, però no perquè generi confiança. Aquí és on el lideratge esdevé insubstituïble.

La recerca també ho confirma. Un estudi publicat a ScienceDirect (Kassa et al., 2025) mostra que la intel·ligència artificial només millora els resultats quan interactua amb la productivitat dels empleats.

Cap digitalització té sentit sense una transformació cultural profunda

Un altre treball, The Role of Transformational Leadership in Navigating Digital Servitization (2025), subratlla que únicament els líders transformacionals —capaços de marcar rumb i d’acompanyar els seus equips— poden convertir la innovació tecnològica en progrés empresarial.

Sense un lideratge sòlid, la tecnologia és tan sols un instrument.

Quan la dada es torna deshumanitzadora

Massa organitzacions confonen velocitat amb visió. És cert que una màquina pot reduir costos i guanyar temps, però això no garanteix que el treball tingui sentit per a qui el fa.

Com connectem l’eficiència amb el propòsit? De què serveix accelerar processos si, al final, els professionals se senten irrellevants davant una màquina que els tracta com a peces prescindibles?

Una tecnologia mal gestionada pot resultar més deshumanitzadora que el pitjor dels caps autoritaris. Ja no caldrà un crit per infondre por; n’hi haurà prou amb un algoritme opac que dicti qui és rendible i qui no, qui mereix una promoció i qui ha de marxar.

La fredor de la dada pot ser tan corrosiva com la injustícia d’un mal líder.

Una màquina pot reduir costos i guanyar temps, però això no garanteix que el treball tingui sentit per a qui el fa

Per això necessitem un lideratge renovat, humanista i conscient. No parlo d’un lideratge naïf ni paternalista, sinó d’una manera de dirigir que assumeixi que l’eficiència no és èxit i que la velocitat no és visió.

Liderar avui vol dir escoltar, preguntar, obrir espais de diàleg i recordar que darrere de cada número hi ha un rostre, una història i una esperança.

Quin futur espera a una organització que confia més en una interfície que en el seu director? Podem delegar en un algoritme decisions que afecten trajectòries vitals sense assumir la responsabilitat moral que ens pertoca? Estem disposats a liderar la incertesa o esperem que la tecnologia ens estalviï aquest esforç?

Aquestes preguntes en cap cas busquen respostes ràpides, busquen per damunt de tot sacsejar consciències.

La tecnologia pot decidir més ràpidament que nosaltres. Però només nosaltres podem decidir amb consciència

La màquina pot analitzar milers de milions de registres, però no pot despertar vocacions. Pot calcular tendències, però no pot encendre el somni col·lectiu d’un equip. Pot predir comportaments, però no pot abraçar la fragilitat d’un professional que dubta. Liderar en l’era dels algoritmes és, més que mai, un acte de resistència i humanització.

El futur no dependrà del nombre d’algoritmes que despleguem, sinó de la qualitat ètica i intel·lectual dels qui els orientin.

El líder del segle XXI ha de ser arquitecte de ponts entre l’eficiència i el sentit, alquimista capaç de convertir dades en oportunitats i vigilant que recorda una cosa fonamental: les màquines serveixen, però no manen.

La tecnologia pot decidir més ràpidament que nosaltres. Però només nosaltres podem decidir amb consciència.