Hi ha conceptes econòmics que no admeten frivolitat. L'ordinalitat n'és un. No és una etiqueta ideològica. És un principi tècnic que afecta finançament autonòmic, estabilitat pressupostària, previsibilitat fiscal i, en darrer terme, decisions empresarials i institucionals. A mi personalment em preocupa la lleugeresa amb què s'utilitza.

S'anuncia un acord entre el PSOE i ERC. Es presenta com un principi clar. Es dona per fet que ordena el sistema i que, per fi, a Catalunya, s'establirà un criteri que acabi amb un clam popular que, entre altres coses, va ser el caldo de cultiu de l'independentisme i del procés que tant de mal va fer a l'economia i a la societat.

I, al cap de pocs dies, vam descobrir, amb estupor, que no. Que no es garanteix. Que el model “tendeix a l'ordinalitat”. Que “s'inspira en”. Que no es pot concretar. Que dependrà de com cada comunitat autònoma… no segueixo. Perquè l'explicació de la vicepresidenta primera Montero és un galimaties que no s'entén ni ella mateixa. Els programes d'humor de diversos mitjans s'han rigut del tema durant les setmanes passades. Wyoming, Ortega i altres l'han parodiat a la televisió i la ràdio.

Els espanyols ens riem de tot. De nosaltres mateixos. I, a través de l'humor, del nostre humor, acabem perdonant i oblidant la incompetència.

L'ordinalitat és un concepte econòmic que no admet frivolitat. No és una etiqueta ideològica i em preocupa la lleugeresa amb què s'està utilitzant

Però l'economia no funciona amb la diversió resultant dels embolics. Funciona amb regles. Amb marcs estables. Amb definicions precises. Quan el llenguatge econòmic esdevé deliberadament ambigu, l'efecte és, precisament, econòmic. Genera inseguretat jurídica. Introdueix soroll. Paralitza i confon els agents. S'incrementa la sensació d'incertesa, de risc. I això té un cost

Darrere d'aquests conceptes no hi ha només debats parlamentaris. Hi ha institucions que planifiquen. Empreses que inverteixen. Proveïdors de serveis públics que fan números a anys vista i necessiten fer estimacions. Autònoms que necessiten saber quin escenari fiscal tindran d'aquí a dotze mesos. Tot això descansa sobre una premissa bàsica: que les regles del joc s'expliquin amb seriositat.

El problema ja no és ¡només! que es canviïn les regles. Això passa. El problema és que no se sàpiga amb certesa com s'aplicaran. O pitjor: que se simuli claredat on no n'hi ha. En economia, la manca de precisió no és neutra. Penalitza.

Mentrestant, el llistó administratiu, legal i fiscal per als agents econòmics no deixa de pujar. A autònoms i empreses no se'ls permet "tendir a" complir. Compleixen o no compleixen. Una declaració fora de termini té conseqüències. Un error administratiu se sanciona. Una previsió mal feta es paga. No hi ha marge per a l'ambigüitat semàntica quan Hisenda truca a la porta.

El problema ja no és ¡només! que es canviïn les regles. Això passa. El problema és que no se sàpiga amb certesa com s'aplicaran

Aquest contrast és demolidor. Rigor extrem cap avall. Llenguatge vaporós cap amunt. I això erosiona la confiança en el sistema. Perquè si els grans principis s'expliquen com si fossin provisionals, el missatge implícit és que tot és negociable, revisable o interpretable segons convingui.

Afegim ara el soroll polític. La reacció immediata del principal partit de l'oposició no ha estat entrar en el fons econòmic de l'assumpte, sinó usar-lo com a arma de desgast. És comprensible des de la lògica partidista. Però és irresponsable des de la lògica econòmica. Convertir qualsevol debat tècnic en munició electoral degrada encara més el llenguatge i buida de contingut conceptes que haurien de tractar-se amb respecte.

El ciutadà no entén res. L'empresari desconfia. L'inversor pren distància. I les institucions perden autoritat. No perquè s'equivoquin, sinó perquè deixen de parlar amb precisió amb manifesta i retorçada intenció

No som davant d'un problema de pedagogia. Som davant d'un problema de seriositat. L'economia exigeix menys relat i més exactitud. Menys adjectius i més números. Menys gestos i més compromisos verificables. No es pot demanar als agents econòmics que operin amb responsabilitat en un entorn on els principis estructurals es formulen com a esborranys retòrics.

El ciutadà no entén res. L'empresari desconfia. L'inversor pren distància. I les institucions perden autoritat

L'ordinalitat, com qualsevol altre principi de finançament, pot agradar o no. Pot debatre's. Pot fins i tot rebutjar-se. El que no pot fer-se és trivialitzar-la. Perquè quan el llenguatge econòmic es banalitza, el que es degrada no és el debat polític, sinó el marc de relació entre agents econòmics i institucionals, que són la base de la seguretat jurídica i administrativa d'un país.