Aquest any el Nobel d’Economia ha anat destinat a la innovació, i estem tots d’enhorabona. No és la primera vegada: Robert Solow va rebre el Nobel el 1987, Paul Romer, amb William Nordhaus, el 2018, Daron Acemoglu, amb Simon Johnson, el 2024, i aquest any, Joel Mokyr, Philippe Aghion i Peter Howitt.

Tots ells treballen al voltant de l’economia del creixement (growth economics), la branca de l’economia que vol explicar per què les societats creixen. És l’altra cara de la moneda del que en management anomenem innovació. Es podria pensar que els economistes s’ocupen més de la dimensió macro, i els especialistes en management, de la micro, però en realitat trobem exemples en tots dos sentits: les dues disciplines són complementàries i interdependents.

Podríem pensar que el creixement econòmic ha existit sempre, però res més lluny de la realitat. Fins al 1820, el creixement anual del PIB per càpita era d’aproximadament un 0,05%, pràcticament nul. És a partir d’aquesta data que comencem a veure els efectes de la revolució industrial —que havia començat abans, cap al 1760— reflectits en les dades macroeconòmiques. Els efectes d’una disrupció tecnològica no apareixen a les estadístiques fins que les innovacions no s’adopten massivament, en el moment de la seva difusió.

A partir del 1820, el creixement es multiplica per deu, fins al 0,5% anual, però cal esperar a períodes més recents per trobar taxes mitjanes properes al 3%, característiques del segle XX.

Com veiem, el creixement econòmic és un fenomen recent a la història de la humanitat, i amb ell han arribat la prosperitat i la capacitat de treballar menys hores per sobreviure.

La gran pregunta és, doncs: què impulsa aquest creixement, i com podem créixer més?

De Schumpeter al Nobel

El primer que va intentar respondre aquesta pregunta —i, en certa manera, fundar la disciplina— va ser Joseph Schumpeter, un economista nascut a Moràvia (actual República Txeca), que va estudiar i treballar a Viena i, més tard, a Harvard. A ell devem bona part de les idees fonamentals que encara avui utilitzem en aquest camp.

Entre elles, la destrucció creativa, desenvolupada posteriorment per Aghion, segons la qual la innovació és la força que destrueix organitzacions existents i en crea de noves. Schumpeter va assenyalar aquesta tensió constant entre les velles i les noves innovacions com el motor del progrés.

També li devem la idea de l’emprenedor, diferent del directiu o de l’industrial, com a actor central en aquest procés de destrucció creativa.

O la noció d’onades d’innovació, en què noves tecnologies desplacen les antigues, i la seva intuïció central: que la innovació no prové de fora del sistema econòmic i social, sinó que s’origina dins d’ell mateix. Aquesta és, precisament, la idea que Aghion ha desenvolupat i que li ha valgut el Premi Nobel.

El creixement econòmic és un fenomen recent a la història de la humanitat, i amb ell han arribat la prosperitat i la capacitat de treballar menys hores

Schumpeter va ser un avançat al seu temps, i ens va deixar un marc conceptual que encara avui és central. Tot i això, creia que el capitalisme estava condemnat, perquè en aquesta lluita entre noves i velles innovacions, els gegants incumbents acabarien capturant els governs i aturant la innovació, mentre la societat perdia l’esperit emprenedor que la feia possible. Això, deia, faria col·lapsar el sistema capitalista, mentre les economies socialistes prosperarien. No ha estat així —en això no va encertar—, encara que de vegades, comparant Europa i la Xina, podem pensar que Schumpeter potser no anava tan desencaminat.

La primera gran contribució de l’economia moderna al creixement va ser la de Robert Solow (Nobel 1987). El seu model mostra que l’economia creix a curt termini gràcies a l’acumulació de capital físic —maquinària, infraestructures, etc.—, però amb rendiments decreixents: cada nova unitat de capital aporta cada vegada menys producció per treballador.

Així, el creixement s’atura quan s’arriba a un estat estacionari, en què la inversió només compensa la depreciació i el creixement de la població. L’única manera d’aconseguir creixement sostingut és mitjançant el progrés tecnològic, que el model considera exogen, és a dir, provinent de fora del sistema econòmic.

A mitjans dels anys vuitanta, Paul Romer (Premi Nobel 2018) va formular les idees fonamentals de la teoria del creixement endogen, que durant dècades ha inspirat bona part de les polítiques d’innovació.

Schumpeter va assenyalar la tensió constant entre les velles i les noves innovacions com el motor del progrés

La seva proposta trenca amb el model de Solow en un punt essencial: la innovació no prové de fora del sistema, sinó que sorgeix de dins, de la capacitat de la societat per generar i acumular coneixement i idees. Aquesta acumulació crea rendiments creixents a escala agregada (encara que decreixents per a cada empresa individual) i permet mantenir el creixement sostingut a llarg termini.

A partir d’aquesta intuïció, les polítiques públiques d’innovació han buscat enfortir la recerca, les universitats i la seva connexió amb les empreses, promovent la transferència tecnològica i la recerca aplicada com a instruments clau per alimentar el procés d’innovació.

Ja estàvem més a prop de Schumpeter, però semblava que ens havíem oblidat de la destrucció creativa i dels emprenedors: ara el protagonista era la recerca i la seva transferència.

Tot això, però, va canviar l’any 1992 —el de les Olimpíades de Barcelona—, quan Philippe Aghion i Peter Howitt van presentar el seu model de creixement schumpeterià (A Model of Growth through Creative Destruction, Econometrica).

La frontera tecnològica genera monopolis temporals. Els que no hi arribin han de ser “fast followers” i adoptar ràpidament les innovacions d’altres

Abans, però, cal parlar de Joel Mokyr. Mokyr és un historiador de l’economia, que no desenvolupa models teòrics, però ha fet una aportació fonamental per entendre millor Schumpeter.

En l’univers de Romer, les idees es tracten com a elements homogenis que contribueixen al creixement. Mokyr, en canvi, distingeix entre idees proposicionals, les que expliquen com funciona el món (la ciència), i idees prescriptives, les que ens permeten fer coses i innovar. Segons Mokyr, el creixement depèn de la interacció entre aquests dos tipus d’idees.

Amb això, podem arribar a les contribucions d’Aghion i Howitt, que formulen els models de creixement schumpeterians fonamentats en tres idees clau:

  1. El creixement econòmic es basa en la innovació i en la seva difusió i adopció (les idees prescriptives de Mokyr). Com deia Newton, “we stand on the shoulders of giants”: només la codificació, difusió i adopció de les noves idees impulsen realment el creixement econòmic.
  2. La innovació depèn dels incentius dels agents econòmics. Són els emprenedors i les empreses els que innoven, motivats pels beneficis esperats. Sense incentius clars ni protecció de la propietat intel·lectual, no hi haurà innovació, per moltes idees que existeixin.
  3. Cada nova innovació fa obsoletes les anteriors, destruint-les parcialment: és la destrucció creativa. Aquesta dinàmica genera una tensió constant entre les innovacions noves i les velles.

Aghion i Howitt reconeixen el perill que els incumbents —les empreses establertes— intentin frenar la innovació capturant els reguladors o establint barreres d’entrada. Però sostenen que, a escala global, això no és inevitable, i que és possible regular l’economia per evitar-ho. En paraules seves, cal “salvar el capitalisme de si mateix”.

De la teoria a les polítiques d’innovació

D’alguna manera, en aquest viatge conceptual hem tornat al punt de partida: Schumpeter, el paper central de l’innovador, i el coneixement que ens permet transformar la nostra realitat i generar prosperitat.

Com es traslladen aquestes idees d’Aghion i Howitt a les polítiques d’innovació? Tres idees clau:

  1. El creixement econòmic prové de la creació, difusió i adopció de les innovacions. Cal fomentar aquest procés. Les innovacions poden ser pròpies o foranes: el que importa és adoptar-les i transformar el teixit econòmic
  2. Cal protegir els emprenedors i els innovadors. Sense incentius clars que els permetin capturar el valor de les seves innovacions, no hi haurà creixement econòmic.
  3. La frontera tecnològica genera monopolis temporals. Les empreses i països que hi són situats hauran de desenvolupar innovacions de frontera per protegir-los. Els que no hi arribin han de ser “fast followers”, adoptant ràpidament les innovacions d’altres per competir i créixer. Els que no ho facin acabaran sent víctimes de la destrucció creativa.

Tot això dependrà de la intensitat competitiva de cada sector o regió, de l’abast de les innovacions (especialment quan són genèriques, com la IA generativa) i de factors culturals.

Però un consell final: no s’hi pot arribar tard. La palla va cara!