Hi ha països que, en determinats moments històrics, s’han convertit en miralls on la resta del món s’ha volgut reflectir. Durant dècades, entendre els Estats Units, el Japó, Alemanya o Corea va ser imprescindible per captar on anava l’economia global. Avui, aquest lloc l’ocupa la Xina. Un país que provoca fascinació i temor a parts iguals, embolcallat en una aura de misteri i, sovint, de desconfiança. Entendre la Xina contemporània no és només un exercici acadèmic: és una necessitat per a qualsevol que vulgui anticipar cap a on es mou el futur.

Concepcions errònies i realitat

Abans de parlar de polítiques d’innovació, cal netejar el terreny de tres idees equivocades. Comencem amb tres molt bàsiques però crucials per entendre el país:

  1. La primera és que la Xina és completament centralitzada i autoritària. Políticament, el Partit Comunista manté un control absolut; però en l’execució econòmica, la Xina és sorprenentment descentralitzada. Des de les reformes de Deng Xiaoping, governadors i alcaldes gestionen competències àmplies en un model que alguns han batejat com “l’economia dels alcaldes”. El consens no és immediat: les reformes de Deng van trigar gairebé una dècada a consolidar-se, i la competència entre regions és un dels motors del sistema.
  2. La segona és que la Xina no és capitalista. En realitat, és una de les economies més competitives del món, amb empreses que operen en entorns hiperagressius. El que varia és el paper de l’Estat: el control polític i estratègic és sempre del Partit Comunista, no de les empreses.
  3. La tercera és que les empreses només fan el que els diuen els polítics. Encara que el govern marca límits i prioritats, les empreses tenen un ampli marge per innovar, i sovint la regulació arriba després de la tecnologia, no abans —si bé en sectors sensibles, com plataformes digitals o educació, el govern ha actuat preventivament. Aquest aspecte també té un component cultural, difícil d’entendre, a on el respecte no vol dir que hi combreguin o que facin exactament el que dius i implica també una responsabilitat per part del govern, del mestre o de l’empresari de fer-ho bé.

Governança, incentius i competitivitat

El sistema xinès d’innovació descansa en una governança peculiar i un sistema d’incentius que alinea objectius locals i nacionals. Els dirigents municipals i provincials són més gestors que no pas polítics en el sentit occidental, amb carreres llargues, formació a les millors universitats xineses i, sovint, internacionals. La seva promoció depèn del compliment d’indicadors clau (KPIs) que han evolucionat amb el temps: dels increments de PIB gairebé exclusius dels anys noranta i dos mil, a objectius més sofisticats que inclouen innovació, sostenibilitat, estabilitat financera o desenvolupament social. Aquesta estructura crea un alineament vertical d’objectius que explica bona part de l’eficiència del sistema.

A això s’hi suma una competitivitat profunda, arrelada en la cultura confuciana i en un sistema educatiu que valora l’esforç, la disciplina i la transparència en els resultats. Les notes i rànquings són públics; tothom sap qui és el primer i qui és l’últim. Aquesta mentalitat impregna la cultura empresarial: el famós “996” —treballar de nou del matí a nou del vespre, sis dies a la setmana— ha estat la norma en molts sectors tecnològics. Tot i que el Tribunal Suprem el va declarar il·legal el 2021, la seva pràctica continua viva en entorns d’alta pressió, com les start-ups.

Fortaleses, limitacions i exemples recents

Aquest sistema ofereix avantatges clars, però també mostra limitacions estructurals. L’alineació amb els objectius polítics pot portar a decisions empresarials més orientades a complaure objectius de país que no pas a respondre a la lògica del mercat.

El cas de DeepSeek n’és un exemple recent: el gener del 2025 va presentar el seu model R1, i al maig la versió millorada R1-0528. L’esperat R2, però, s’ha endarrerit a causa de problemes tècnics en entrenar-lo amb xips Huawei Ascend, dins l’estratègia d’autosuficiència tecnològica.

Ara bé, l’altra cara de la moneda és que la seva adopció ha estat fulgurant en hospitals, universitats, empreses i administracions, demostrant la capacitat xinesa per aplicar noves tecnologies a gran escala. Aquesta rapidesa contrasta amb les dificultats per generar innovacions realment disruptives “de zero a u”, limitades per un capital risc menys desenvolupat, una protecció de patents més feble i una cultura que premia més l’escalat i la millora que no pas la invenció radical.

El sistema xinès d’innovació descansa en una governança peculiar i un sistema d’incentius que alinea objectius locals i nacionals

L’emprenedoria, a més, sovint té lloc dins de les mateixes corporacions, amb programes interns agressius que absorbeixen idees prometedores i les desenvolupen internament, fins i tot competint amb iniciatives externes.

Tot i un entorn menys favorable a les start-ups independents, sorgeixen empreses punteres com Manus (uns 120 empleats), DeepSeek (uns 200) o Moonshot (uns 200), alimentades pel talent de les universitats xineses, avui al nivell de les millors del món, encara que amb un estil propi. El potencial hi és i si tornéssim a veure una inversió de capital risc similar a la que hi havia abans del 2024, veuríem molts més DeepSeek.

Els KPIs també han incorporat indicadors informals, com el nombre d’unicorns en sectors estratègics. Això ha provocat una proliferació de més d’un centenar de fabricants de cotxes elèctrics i nombroses empreses de robotaxis. Cada regió vol tenir el seu campió local, un impuls que pot accelerar l’adopció d’una tecnologia, però que, inevitablement, acabarà amb una concentració del mercat que alguns apunten a una consolidació en quinze marques de vehicles elèctrics o menys. Certament, un nivell d’hipercompetitivitat tan elevat resulta sovint contraproduent i en un malbaratament de diners del sistema, però això també passa amb les startups occidentals.

El gran repte de la Xina ara és gestionar períodes de menor creixement sense perdre el seu dinamisme i mantenir l’equilibri entre control i innovació

En resum, el punt més feble del model xinès és l’emprenedoria en sectors molt disruptius; el més fort, on excel·leix, és en l’adopció ràpida de noves tecnologies a tota la societat. I on cada vegada és més sòlid és en escalar empreses fins a convertir-les en competidors globals.

La Xina és un sistema capitalista en un país comunista, descentralitzat en l’execució però altament eficient en resultats. Ara s’enfronta al repte de gestionar períodes de menor creixement sense perdre el seu dinamisme, i de mantenir l’equilibri entre control i innovació.

Però darrere de la visió econòmica hi ha la gent. Una població que sempre veus fent mil coses, des de practicar taitxí a primera hora fins a seguir cursos de qualsevol disciplina imaginable. Una societat que, a diferència d’altres països on predomina el desencís, mostra un orgull profund pel que ha aconseguit i pel que és. Aquest orgull col·lectiu, més enllà de les polítiques i les estructures, és una de les forces més poderoses que expliquen l’energia i la resiliència de la Xina contemporània.