L’any 2007, dos economistes del Banc Mundial, Indermit Gill i Homi Kharas, van encunyar el terme middle-income trap (trampa de la renda mitjana). La seva formulació va tenir èxit immediat, perquè descrivia de manera molt gràfica un fenomen recurrent: el d’aquells països que, després d’aconseguir un creixement econòmic sostingut i de deixar enrere la pobresa, es troben sobtadament incapaços de fer el salt cap a la categoria de renda alta. Un sostre invisible frena la seva prosperitat, el seu benestar social i, sobretot, les oportunitats per a les generacions futures.

La primera fase: l’èxit basat en costos

Contràriament al que es podria pensar, els països pobres sí que tenen avantatges competitius. El principal és clar: els baixos costos laborals. Aquest factor, combinat amb una ubicació geogràfica favorable i un mínim d’infraestructura educativa i industrial, pot convertir un país en un destí atractiu per a la producció.

Això va passar amb l’Espanya de finals del franquisme i fins a l’entrada a l’euro: salaris modestos, posició estratègica a Europa i universitats capaces de formar enginyers que podien posar en marxa i operar fàbriques. L’equació era senzilla: costos baixos + ubicació privilegiada = inversió estrangera. El mateix patró s’ha reproduït a Polònia, Txèquia, Portugal i bona part d’Àsia.

Aquest model no requereix grans competències en negocis internacionals ni una cultura d’innovació pròpia. Les empreses estrangeres porten la tecnologia, el coneixement i els processos productius. Al seu voltant s’hi desenvolupen proveïdors locals i iniciatives empresarials que imiten o adapten allò que han après de les multinacionals.

Quan el cost deixa de ser un avantatge

Si aquesta primera fase té èxit, els salaris comencen a pujar. Això és una bona notícia per a la població, però redueix l’atractiu del país com a destí de producció barata. Això ja fa anys que passa a la Xina, on el cost laboral ja no és tan competitiu com abans. A partir d’aquí, el país té dues opcions: fer el salt cap a la competència per eficiència i innovació o veure’s atrapat en la trampa de la renda mitjana.

En aquest punt, si la transició falla, es produeix un cercle viciós: els salaris pugen poc (i sovint menys que la inflació), la competitivitat es redueix i el creixement s’estanca. Mentrestant, altres països més dinàmics continuen avançant.

Aquesta situació sol anar acompanyada d’un altre fenomen: l’arribada d’immigració per cobrir llocs de baixa qualificació. Això fa créixer l’economia en volum, però no en productivitat ni en renda per càpita. El resultat és un país més gran i divers, però amb la renda mitjana estancada.

Els “brots verds” que no arriben a fer bosc

Tot i aquest estancament, sempre hi ha sectors o empreses que apunten cap al futur. Són els anomenats “brots verds”: indústries innovadores, start-ups amb potencial global, centres de recerca de prestigi. Són indicadors del que podria ser l’economia, però que, sense un ecosistema ampli que els sostingui, es queden en casos aïllats. Una flor no fa estiu: si aquests brots no es converteixen en un bosc frondós, l’economia continuarà ancorada en la competència per costos.

Per què costa tant fer el salt?

Hi ha dues raons principals.

1. Path-dependence
Quan un país és bo en alguna cosa —en aquest cas, produir a baix cost—, tendeix a seguir fent-la. És fàcil crear llocs de treball competint en salaris baixos; és molt més difícil competir en eficiència o innovació. Les empreses locals i estrangeres que aposten pel país ho fan amb aquest model al cap. La política i l’opinió pública també tendeixen a defensar el conegut, fins i tot si és mediocre, i això passa tant a l’esquerra com a la dreta.

2. Capacitats diferents per innovar
El que serveix per competir en costos no serveix per innovar. Per fer el salt cal un sistema universitari i de recerca d’elit, capaç de formar enginyers i científics que no només sàpiguen operar una fàbrica, sinó dissenyar-la. Calen empreses que desenvolupin productes propis, patents, processos únics que la competència no pugui copiar fàcilment. Cal capital de risc amb ambició global, una cultura empresarial orientada a “ser els millors” i connexions constants amb els grans hubs d’innovació.

Trampes addicionals

A més de les dificultats estructurals, hi ha altres trampes freqüents:

Captura política: Tenim per exemple discursos polítics capturats per l’economia basada en cost davant del difícil problema de reciclar una població amb baix nivell de competències i amb baixa capacitat d’aprenentatge individual. Certament, instal·lar una fabrica ultra-moderna a un lloc sense capacitats és factible i ràpid, reciclar tot una població és pràcticament impossible. Aquest problema pot esdevenir molt complicat i inclinar la balança amb facilitat.

Fuita de talent: les universitats i centres de recerca líders sovint treballen més per ecosistemes estrangers que per l’economia local. Sovint es diu que el hub d’IA d’Alemania està a San Francisco i si mireu la gent d’IA que hi ha a OpenAI i la resta d’empreses top de San Francisco trobareu que està plé de francesos i força catalans (a part de la resta d’europeus).

El preu de no sortir-ne

Quedar-se atrapat en la trampa de la renda mitjana no és quedar-se quiet: és retrocedir. Si la resta del món avança, la teva única manera de mantenir competitivitat serà abaixar costos encara més, cosa que equival a empobrir-se, perdre cohesió social i reduir les oportunitats per als joves i els no tan joves.

A això s’hi afegeixen dos perills nous:

  1. Geopolítica: EUA i la Xina són plenament conscients que exportar la producció no és gratis i la volen retenir. Els primers han imposat aranzels, i els segons acumulen més robots que tota la resta del món junt.
  2. Automatització: la robòtica avança a un ritme accelerat. JP Morgan estima que un robot humanoide pot costar uns 5 $/hora i substituir dos treballadors de 25 $/hora, amb l’avantatge de treballar sense descans i sense obligacions fiscals.

Conclusió: afanyar-se o retrocedir

La lliçó és clara: no podem quedar capturats per l’economia del passat ni aferrar-nos a solucions fàcils que, en realitat, ens encadenen encara més a un model que només ens porta a l’empobriment. Conduir l’economia mirant el retrovisor és la millor recepta per prendre mal !

Cal ambició i visió per afrontar el futur amb decisió. L’economia que ve serà robotitzada, amb costos marginals tan baixos que cap humà podrà competir. Això no és una amenaça llunyana: és una realitat que ja es desplega davant nostre. Els països que no s’adaptin quedaran relegats a la perifèria econòmica, atrapats en la trampa de la renda mitjana o, pitjor encara, condemnats a retrocedir.

L’any 2007, dos economistes del Banc Mundial, Indermit Gill i Homi Kharas, van encunyar el terme middle-income trap (trampa de la renda mitjana). La seva formulació va tenir èxit immediat, perquè descrivia de manera molt gràfica un fenomen recurrent: el d’aquells països que, després d’aconseguir un creixement econòmic sostingut i de deixar enrere la pobresa, es troben sobtadament incapaços de fer el salt cap a la categoria de renda alta. Un sostre invisible frena la seva prosperitat, el seu benestar social i, sobretot, les oportunitats per a les generacions futures.

La primera fase: l’èxit basat en costos

Contràriament al que es podria pensar, els països pobres sí que tenen avantatges competitius. El principal és clar: els baixos costos laborals. Aquest factor, combinat amb una ubicació geogràfica favorable i un mínim d’infraestructura educativa i industrial, pot convertir un país en un destí atractiu per a la producció.

Això va passar amb l’Espanya de finals del franquisme i fins a l’entrada a l’euro: salaris modestos, posició estratègica a Europa i universitats capaces de formar enginyers que podien posar en marxa i operar fàbriques. L’equació era senzilla: costos baixos + ubicació privilegiada = inversió estrangera. El mateix patró s’ha reproduït a Polònia, Txèquia, Portugal i bona part d’Àsia.

Aquest model no requereix grans competències en negocis internacionals ni una cultura d’innovació pròpia. Les empreses estrangeres porten la tecnologia, el coneixement i els processos productius. Al seu voltant s’hi desenvolupen proveïdors locals i iniciatives empresarials que imiten o adapten allò que han après de les multinacionals.

Quan el cost deixa de ser un avantatge

Si aquesta primera fase té èxit, els salaris comencen a pujar. Això és una bona notícia per a la població, però redueix l’atractiu del país com a destí de producció barata. Això ja fa anys que passa a la Xina, on el cost laboral ja no és tan competitiu com abans. A partir d’aquí, el país té dues opcions: fer el salt cap a la competència per eficiència i innovació o veure’s atrapat en la trampa de la renda mitjana.

En aquest punt, si la transició falla, es produeix un cercle viciós: els salaris pugen poc (i sovint menys que la inflació), la competitivitat es redueix i el creixement s’estanca. Mentrestant, altres països més dinàmics continuen avançant.

Aquesta situació sol anar acompanyada d’un altre fenomen: l’arribada d’immigració per cobrir llocs de baixa qualificació. Això fa créixer l’economia en volum, però no en productivitat ni en renda per càpita. El resultat és un país més gran i divers, però amb la renda mitjana estancada.

Els “brots verds” que no arriben a fer bosc

Tot i aquest estancament, sempre hi ha sectors o empreses que apunten cap al futur. Són els anomenats “brots verds”: indústries innovadores, start-ups amb potencial global, centres de recerca de prestigi. Són indicadors del que podria ser l’economia, però que, sense un ecosistema ampli que els sostingui, es queden en casos aïllats. Una flor no fa estiu: si aquests brots no es converteixen en un bosc frondós, l’economia continuarà ancorada en la competència per costos.

Per què costa tant fer el salt?

Hi ha dues raons principals.

1. Path-dependence
Quan un país és bo en alguna cosa —en aquest cas, produir a baix cost—, tendeix a seguir fent-la. És fàcil crear llocs de treball competint en salaris baixos; és molt més difícil competir en eficiència o innovació. Les empreses locals i estrangeres que aposten pel país ho fan amb aquest model al cap. La política i l’opinió pública també tendeixen a defensar el conegut, fins i tot si és mediocre, i això passa tant a l’esquerra com a la dreta.

2. Capacitats diferents per innovar
El que serveix per competir en costos no serveix per innovar. Per fer el salt cal un sistema universitari i de recerca d’elit, capaç de formar enginyers i científics que no només sàpiguen operar una fàbrica, sinó dissenyar-la. Calen empreses que desenvolupin productes propis, patents, processos únics que la competència no pugui copiar fàcilment. Cal capital de risc amb ambició global, una cultura empresarial orientada a “ser els millors” i connexions constants amb els grans hubs d’innovació.

Trampes addicionals

A més de les dificultats estructurals, hi ha altres trampes freqüents:

Captura política: Tenim per exemple discursos polítics capturats per l’economia basada en cost davant del difícil problema de reciclar una població amb baix nivell de competències i amb baixa capacitat d’aprenentatge individual. Certament, instal·lar una fabrica ultra-moderna a un lloc sense capacitats és factible i ràpid, reciclar tot una població és pràcticament impossible. Aquest problema pot esdevenir molt complicat i inclinar la balança amb facilitat.

Fuita de talent: les universitats i centres de recerca líders sovint treballen més per ecosistemes estrangers que per l’economia local. Sovint es diu que el hub d’IA d’Alemania està a San Francisco i si mireu la gent d’IA que hi ha a OpenAI i la resta d’empreses top de San Francisco trobareu que està plé de francesos i força catalans (a part de la resta d’europeus).

El preu de no sortir-ne

Quedar-se atrapat en la trampa de la renda mitjana no és quedar-se quiet: és retrocedir. Si la resta del món avança, la teva única manera de mantenir competitivitat serà abaixar costos encara més, cosa que equival a empobrir-se, perdre cohesió social i reduir les oportunitats per als joves i els no tan joves.

A això s’hi afegeixen dos perills nous:

  1. Geopolítica: EUA i la Xina són plenament conscients que exportar la producció no és gratis i la volen retenir. Els primers han imposat aranzels, i els segons acumulen més robots que tota la resta del món junt.
  2. Automatització: la robòtica avança a un ritme accelerat. JP Morgan estima que un robot humanoide pot costar uns 5 $/hora i substituir dos treballadors de 25 $/hora, amb l’avantatge de treballar sense descans i sense obligacions fiscals.

Conclusió: afanyar-se o retrocedir

La lliçó és clara: no podem quedar capturats per l’economia del passat ni aferrar-nos a solucions fàcils que, en realitat, ens encadenen encara més a un model que només ens porta a l’empobriment. Conduir l’economia mirant el retrovisor és la millor recepta per prendre mal !

Cal ambició i visió per afrontar el futur amb decisió. L’economia que ve serà robotitzada, amb costos marginals tan baixos que cap humà podrà competir. Això no és una amenaça llunyana: és una realitat que ja es desplega davant nostre. Els països que no s’adaptin quedaran relegats a la perifèria econòmica, atrapats en la trampa de la renda mitjana o, pitjor encara, condemnats a retrocedir.