La innovació ha estat sempre un dels motors de la història. Però durant mil·lennis fou un fenomen extraordinàriament poc freqüent, gairebé anecdòtic. Les societats competien per l'accés als recursos, la capacitat financera, la població o les rutes comercials, però gairebé mai a través de la innovació.

Tot comença a canviar lentament amb la Revolució Industrial. I després de la Segona Guerra Mundial, s'accelera de manera decidida. Tot i que el capital, el talent i el coneixement continuen sent fonamentals per competir, la innovació hi guanya protagonisme. Edison o Tesla esdevenen les noves icones. I avui, en molts sectors —si no tots— la innovació és l'eix central de la competitivitat.

Per què? Perquè permet generar avantatges competitius temporals: mentre només uns quants fan les coses d’una manera nova, poden guanyar quota de mercat, consolidar la seva posició i fins i tot construir monopolis naturals. Aquest avantatge pot durar poc, però permet construir a sobre, escalar i consolidar posicions dominants. En mercats cada cop més digitals i globals, la innovació pot marcar la diferència entre existir o desaparèixer.

Avui, innovar no és només una manera de competir. És una qüestió de supervivència.

Tres maneres d’innovar

Hi ha tres grans formes d’innovar. La primera és la innovació en processos: fer el mateix de manera més eficient. Avui això es concreta en l’ús de la robòtica, els xips, els algorismes. DJI fabrica els seus propis robots, Tesla i BYD dissenyen xips que Samsung produeix en tecnologia de 2 nanòmetres —la més avançada del món.

La segona via és la innovació en productes o serveis. OpenAI ha convertit el chatbot en una eina pràcticament indispensable. Programar avui implica fer-ho amb copilots, una innovació d’OpenAI i Anthropic. Els robotaxis són ja una realitat amb Waymo o Tesla.

La tercera manera d’innovar és el model de negoci: la forma com es crea i es captura valor. Netflix, les plataformes digitals, les xarxes socials —totes elles han transformat els sectors on operen.

Fa temps que sabem que per innovar no cal inventar. La innovació oberta ens ensenya que es pot aprofitar el coneixement generat per altres. Adoptar-lo, adaptar-lo i fer-lo propi. El procés d’innovació no depèn tant d’on sorgeix la idea com de la capacitat d’absorbir-la i portar-la a la pràctica.

Per innovar, cal talent, capital, seguretat jurídica i, sobretot, capacitat de crear organitzacions que escalin ràpidament. I malgrat els reptes, a casa nostra no sembla que això ens manqui del tot. Tenim talent, hi ha accés al capital, i tot i la rigidesa de l’administració o la baixa mobilitat laboral, res fa pensar que aquests siguin impediments insalvables.

Europa, però, fa anys que conviu amb una paradoxa: al Green Paper de 1995 ja es va batejar com a “paradoxa europea” —una Europa amb capacitat científica i talent, però amb un nivell d’innovació sistemàticament baix. I això és especialment greu en àmbits com la IA, el cloud o la IA generativa, que són tecnologies de propòsit general amb gran impacte transversal.

Catalunya: capacitats, però sense impacte?

La pregunta, doncs, és evident: si tenim les capacitats, per què no innovem?

I tampoc és que no hi hagi hagut esforços. Alguns exemples:

  • Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació (2008)
  • Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement (2020)
  • Pla Estratègic d’Innovació i Transferència del Coneixement (2022)
  • Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació
  • ACCIÓ, AGADUR, polítiques d’innovació municipals
  • Doctorats industrials, xarxes d’R+D+I, plans de coordinació
  • Catalunya Lidera (18.500 M€ en 5 anys)
  • Pacte Nacional per la Indústria (2022–2025): 2.817 M€

El pressupost 2024 de la Generalitat preveia 1.000 milions d’euros per a R+D+I, més els 40 milions de l’Ajuntament de Barcelona. És a dir: molts esforços, molts recursos. I, tot i això, la qüestió persisteix: per què, l’any 2025, encara ens preguntem per què no innovem?

Aquesta no és una pregunta retòrica. És la gran pregunta. I com tot el que és important, no té una única resposta.

Per què no innovem?

Una primera explicació apunta a la manca de capacitats. És còmoda i operativa. Sempre es pot millorar. Però tenir capacitats no garanteix que s’activin, ni que generin un ecosistema innovador.

Aquí entren les teories del creixement endogen (Romer, Lucas), que diuen que els països innoven quan acumulen coneixement i inverteixen en R+D. Això ens porta a promoure el capital humà, incentivar la producció d’idees i reforçar la capacitat d’absorció de les organitzacions.

Els Sistemes Nacionals d’Innovació (Freeman, Lundvall) intenten descriure els micor-mecanismes de com es produeix aquest creixement endogen: xarxes d’actors, polítiques públiques, organitzacions intermediaris. Però, tot i tenir aquest entramat, sovint la innovació es queda en l’àmbit incremental, lluny de la disrupció real.

Una altra explicació són les institucions. No com a entitats, sinó com a regles del joc. Les formals i les informals. Les que fan possibles les interaccions. Acemoglu i Robinson parlen d’institucions inclusives —que promouen la participació i la mobilitat— i extractives, que concentren el poder i frenen la innovació. Un capitalisme d’amiguets, en el qual uns pocs capturen els recursos i la resta es queda a fora.

Però totes aquestes teories, sovint mecanicistes, poden deixar de banda el més important: el moviment. La força creativa. Schumpeter parlava de la destrucció creativa: una societat que es reinventa, en desequilibri constant. Edmund Phelps en deia “dynamism”: una cultura que premia imaginar, provar, equivocar-se, reinventar-se.

Potser la resposta és aquí. En la cultura, en els incentius, en la mobilitat. En la capacitat d’abraçar la innovació, vingui d’on vingui. De convertir-la en acció, en empresa, en transformació real.

Cert que tenim de tot, molt atomitzat, molt rígid, amb els incentius mal col·locats i molt immòbil, sovint fossilitzat. Segur que això ens porta sovint a malgastar els recursos en una galàxia d’iniciatives sense impacte real, és a dir a llençar els diners.

Canviar tot això serà bo i important, però si no canviem la cultura, els incentius i la mobilitat, si no pensem que el problema és adoptar la innovació feta aquí i a fora, més que inventar, si no podem crear una societat a on floreixin mil flors i passin mil coses, poca cosa farem.

Ens continuarem preguntant per què no innovem?