Fa setmanes que sentim dir que el 2026 serà pitjor. Però… pitjor que què, exactament?

Cada final d’any sembla necessari anticipar que el següent serà més complicat. És un mecanisme gairebé automàtic: tanquem un període amb cansament, acumulem decepcions col·lectives i projectem sobre el futur una sensació de deteriorament inevitable. El 2026 ja neix sota aquest relat. Abans de començar, ja l’hem desqualificat. És una manera còmoda de preparar-nos per no fer res.

Però potser la pregunta que hauríem de fer-nos no és si serà pitjor, sinó si estem interpretant correctament el moment econòmic que vivim. Hi ha una diferència clara entre dificultat i decadència, i massa sovint les confonem.

L’economia actual no mostra indicis de col·lapse, però sí d’esgotament d’un model que ha funcionat per acumulació d’inèrcies. Durant anys hem crescut gràcies a estímuls monetaris, liquiditat abundant i una tolerància excessiva a la baixa productivitat. Aquest marc ja no té més recorregut. El que ve no és necessàriament pitjor, però sí que és més exigent en termes de criteri, rigor i responsabilitat col·lectiva.

El relat persistent del pessimisme té conseqüències reals. No és tan sols un estat d’ànim: condiciona el consum, refreda la inversió, paralitza decisions empresarials i accelera la fugida de talent. Quan el futur s’explica sistemàticament com una amenaça, les organitzacions tendeixen a protegir-se en lloc de transformar-se. I aquesta actitud defensiva, a mitjà termini, debilita molt més el teixit econòmic que qualsevol indicador macroeconòmic advers.

Les dades no avalen una lectura catastrofista del 2026. Les previsions oficials apunten a un creixement del PIB a Catalunya entorn del 2–2,4%, per damunt de la mitjana europea. La inflació mostra signes de contenció, els tipus d’interès tendeixen a estabilitzar-se i l’activitat econòmica manté una base sòlida, especialment en sectors vinculats als serveis avançats, la tecnologia i l’economia del coneixement. Creixem, sí. Però créixer no vol dir avançar.

El mercat laboral n’és un bon exemple. No som davant d’un enfonsament de l’ocupació, sinó d’una reordenació profunda. Tenim milers de vacants sense cobrir, especialment en perfils qualificats, enormes dificultats per trobar talent i una necessitat imperiosa de requalificació. La taxa d’atur podria situar-se entorn del 8% el 2026, amb creació neta d’ocupació. El problema no és tant la manca d’oportunitats com la dificultat per aprofitar-les amb models productius encara massa fràgils.

També arrosseguem dèficits estructurals que ja no podem continuar amagant. La productivitat és, probablement, el més persistent i determinant. Tot i que a Catalunya fa anys que l’activitat econòmica es manté, el valor generat continua sent insuficient. Treballem molt, sovint sota una pressió elevada, però això no es tradueix ni en salaris més elevats ni en una millora sostinguda del model productiu.

Moltes empreses han crescut sense reforçar equips, optant per contenir costos, externalitzar processos i contractar amb condicions cada vegada més febles. Es demana més a menys persones, amb menys marge, més incertesa i menys recorregut. Aquest model erosiona la capacitat d’innovar, de retenir talent i de competir en qualitat.

Catalunya no pot aspirar a millorar la seva productivitat mentre normalitzi la precarització com a fórmula d’ajust. Si volem una economia capaç de sostenir salaris dignes, ocupació estable i empreses competitives, cal revisar com es distribueix l’esforç, com es gestiona el talent i quin tipus de creixement estem promovent.

Anunciar temps difícils permet rebaixar expectatives, ajornar reformes i justificar la manca d’ambició. Però una economia madura no pot viure instal·lada indefinidament en l’excusa del context. La incertesa ja forma part del sistema. El que marca la diferència és la capacitat d’anticipar, decidir i liderar.

El 2026 no serà un any còmode ni previsible, de ben segur, però tampoc és una condemna anticipada. Som en un punt d’inflexió, en un moment en què s’acaben moltes coartades. A Catalunya, especialment, ja no podem continuar atribuint-ho tot al context internacional, a Europa o a decisions alienes. Hi ha factors externs, sens dubte, però també n’hi ha molts que depenen directament de nosaltres mateixos.

El repte no és créixer per créixer, sinó fer-ho amb criteri i amb visió de futur. Apostar per empreses més eficients, per ocupació amb valor afegit, per una gestió del talent menys improvisada i per una administració que, en lloc d’ofegar, impulsi l’activitat econòmica del territori. Mantenir viu el relat del “tot va pitjor” només contribueix a normalitzar la mediocritat i a rebaixar l’ambició col·lectiva.

Potser el 2026 no serà recordat com un any fàcil. Però pot ser l’any en què Catalunya decideixi deixar de sobreviure i comenci a construir amb més exigència, més responsabilitat i menys autoengany. El problema no és que el 2026 sigui exigent. El problema seria tornar-lo a desaprofitar.