El brot de pesta porcina africana detectat dies enrere al cor de Collserola ha generat alertes, preocupació i grans titulars a tots els mitjans d’arreu. Però, més enllà de la resposta immediata, ha revelat una qüestió de fons que feia massa temps que el país preferia no afrontar: la dependència excessiva d’un model de ramaderia intensiva que ha crescut sense ajustar-se als recursos reals del territori. Mentre la discussió pública assenyala directament la gestió de la fauna salvatge, el que realment preocupa —i amb motius— és l’exposició econòmica d’un sector que ocupa una posició central en la producció agrària catalana.

Durant anys, el sector porcí ha estat presentat com una de les principals històries d’èxit del país. Les xifres ho corroboren: prop del 40% de la producció ramadera i més de 3.000 milions d’euros anuals en exportacions. Una potència industrial i exportadora que ningú no discuteix. Lamentablement, aquest relat triomfador amaga una realitat incòmoda que ja no podem ignorar. Aquest creixement intensiu s’ha sostingut sobre unes bases ecològiques i territorials que no es poden estirar de manera indefinida. Aqüífers contaminats per nitrats, municipis classificats com a zones vulnerables, sobreexplotació d’aigua en un context de sequera crònica i una densitat d’animals que supera de llarg la capacitat natural del medi. Les advertències existien, el brot únicament les ha fet impossibles d’ignorar.

La pesta porcina no afecta els humans, podem consumir i ho hem de continuar fent. I aquest és un fet que cal subratllar per no distorsionar el debat. Però el que definitivament posa en perill és un model productiu altament concentrat i extraordinàriament sensible a qualsevol alteració sanitària. Quan una activitat depèn de milers d’animals engreixats en espais reduïts, quan el volum és tan gran que qualsevol desviació pot comprometre mercats sencers, quan l’estructura és tan rígida que no admet interrupcions… el risc ja no és veterinari: és econòmic.

En aquest sentit, culpabilitzar el senglar és una fugida endavant. La presència creixent de fauna salvatge en zones humanitzades és una conseqüència, no la causa. El territori està fragmentat, sotmès a pressions constants, i ha perdut la capacitat d’absorbir desequilibris que abans es corregien sols. Apuntar al senglar és més fàcil que acceptar que l’autèntic problema és la manera com hem transformat el país per adaptar-lo a les necessitats d’un model intensiu que mai no ha fet l’exercici invers: adaptar-se al territori.

Tampoc és secundari el debat sobre el benestar animal. La ramaderia intensiva s’ha construït sobre la premissa de maximitzar rendiments en el mínim temps i espai possibles. Aquestes dinàmiques —densitat elevada, moviment limitat, exigència creixent de productivitat— generen un escenari idoni perquè qualsevol patogen prosperi amb facilitat. No cal edulcorar-ho: el risc és inherent al model. La producció industrial opera en un entorn que amplifica qualsevol incidència i la converteix en un problema de dimensió estructural.

Des d’una òptica econòmica, la hiperdependència d’aquest sistema hauria d’haver encès les alarmes fa temps. Concentrar tant valor, tanta exportació i tanta activitat en un únic esquema productiu és un risc que cap país amb criteri hauria d’assumir. El sector porcí ha generat prosperitat, sí, però ho ha fet al preu d’afeblir les petites explotacions, erosionar el territori i consolidar un model que atempta directament contra el benestar animal. No és un problema conjuntural: és un esquema productiu inviable per definició. I insistir-hi només n’amplifica les conseqüències.

El brot no ha generat cap problema nou; senzillament n’ha fet impossible l’evasió. Ha situat davant nostre una dependència que durant anys s’havia preferit apartar del debat públic.

Deixem-nos d’hipocresies i contradiccions. Com a país que es projecta al futur, no podem reivindicar sostenibilitat i prosperitat mentre continuem alimentant un model productiu que avança en la direcció contrària. Valentia, per favor.