La intel·ligència artificial s’ha instal·lat en el debat públic com un còctel explosiu d’entusiasme i fascinació. La majoria dels discursos la presenten com una eina d’eficiència, un instrument que ens permetrà treballar millor, prendre decisions amb més informació i més ben elaborada i alliberar temps per dedicar-lo a activitats de més valor. És un relat atractiu i, fins a cert punt, no li manca raó. Però cada vegada és més evident que només explica una part del que ens ve al damunt.

La intel·ligència artificial no només està canviant la manera com treballem. També està transformant la manera com pensem. I, si he de fer un exercici d’honestedat, aquest escenari em genera més inquietud que entusiasme.

Durant dècades ens van vendre una idea relativament senzilla. Les màquines substituirien tasques físiques o repetitives. La mecanització reduiria l’esforç físic i la digitalització automatitzaria processos administratius. Però el pensament, ens deien, continuaria sent territori humà. El criteri professional, la capacitat d’anàlisi o la generació d’idees semblaven quedar fora de l’abast de la tecnologia.

Aquesta frontera, que durant molt de temps semblava força estable, avui comença a desdibuixar-se.

La IA està transformant la manera com pensem. I, si he de fer un exercici d’honestedat, aquest escenari em genera més inquietud que entusiasme

Els sistemes d’intel·ligència artificial generativa ja redacten informes, sintetitzen documents complexos, generen codi o proposen estratègies. No ho fan amb consciència ni amb una comprensió real del món, però ho fan amb una velocitat i una solvència suficients perquè moltes tasques cognitives quotidianes deixin de requerir el mateix esforç mental que abans.

Aquest és el punt que, a parer meu, encara no hem acabat d’assumir.

Durant anys vam donar per fet que l’acumulació de capital humà era la millor protecció davant l’automatització. Estudiar més, especialitzar-se més i acumular experiència semblava la fórmula per mantenir-se rellevant en un mercat laboral cada vegada més tecnificat. La tecnologia podia substituir processos mecànics o tasques administratives, però no el criteri professional.

La irrupció de la intel·ligència artificial obliga a revisar aquesta convicció.

Moltes professions basades en el coneixement consisteixen, en realitat, a processar informació existent, sintetitzar-la i generar respostes plausibles. És exactament el tipus d’activitat en què aquests sistemes mostren una eficàcia sorprenent. No substitueixen completament el professional, però sí que redueixen de manera significativa el volum de treball necessari per produir el mateix resultat.

Això té una conseqüència immediata en termes de productivitat. Amb el suport de la intel·ligència artificial, un equip pot generar més valor en menys temps. Però aquesta mateixa millora planteja una pregunta incòmoda que sovint queda fora del debat. Si cada professional pot produir molt més, quants professionals caldran realment per produir el mateix valor?

Quan una tecnologia resol de manera sistemàtica determinades operacions mentals, el cervell tendeix a delegar-les

Segons el Future of Jobs Report 2025 del World Economic Forum, publicat el gener de 2025, prop del 44% de les habilitats professionals actuals es transformaran abans del 2030 a conseqüència de la intel·ligència artificial i l’automatització. Una part significativa d’aquestes habilitats són cognitives. Inclouen l’anàlisi d’informació, la redacció de continguts, el tractament de dades o la gestió del coneixement.

Però potser el canvi més profund no és només laboral. Potser és cognitiu.

Quan una tecnologia resol de manera sistemàtica determinades operacions mentals, el cervell tendeix a delegar-les. No és una anomalia, és una forma d’eficiència. Si una eina pot fer una tasca millor o més ràpid, els humans tendim a externalitzar-la.

Ja ho hem vist abans.

La calculadora va reduir el càlcul mental. El GPS va transformar la nostra orientació espacial. Els cercadors digitals van alterar la relació amb la memòria. No és que sapiguem menys coses, però sabem que podem deixar de recordar-les perquè la informació és sempre accessible.

La intel·ligència artificial pot portar aquest procés encara més lluny.

El centre del procés mental canvia. Abans pensàvem per construir. Ara cada vegada més pensem per validar

Quan utilitzem aquests sistemes per redactar textos, estructurar idees o sintetitzar informació, el nostre paper tendeix a desplaçar-se. Ja no generem des de zero. Cada vegada més revisem, ajustem o seleccionem entre opcions produïdes per la màquina.

El centre del procés mental canvia.

Abans pensàvem per construir. Ara cada vegada més pensem per validar.

Aquest desplaçament pot semblar subtil, però no és menor. Les capacitats cognitives també es modelen a través de l’ús. Quan una societat deixa d’exercitar determinades funcions mentals de manera habitual, aquestes funcions tendeixen a perdre pes en la pràctica quotidiana.

El desplaçament pot semblar subtil, però no és menor. Les capacitats cognitives també es modelen a través de l’ús

És aquí on, al meu entendre, convé introduir una mica de prudència en el relat dominant.

La intel·ligència artificial és una eina extraordinària. Pot accelerar la innovació, millorar la productivitat i facilitar l’accés al coneixement. Negar-ho seria absurd. Però assumir que només comportarà beneficis seria igualment ingenu.

Cada revolució tecnològica transforma la manera com produïm i també la manera com pensem. La mecanització va alterar la relació amb el treball físic. La digitalització va transformar la relació amb la informació. La intel·ligència artificial pot alterar la relació amb el pensament.

Potser el debat sobre la IA s’ha centrat massa en el que aquesta tecnologia és capaç de fer. Potser hauríem de començar a preguntar-nos també què deixarà de ser necessari que fem nosaltres.

La intel·ligència artificial és una eina extraordinària. Però assumir que només comportarà beneficis és ingenu

Què passa amb una societat que comença a delegar una part creixent del seu esforç cognitiu a sistemes automatitzats?

Encara no tenim la resposta. Potser convindria recordar que el progrés tecnològic no és mai completament neutre. Amplia capacitats, sens dubte, però també redibuixa hàbits, prioritats i formes de pensar.

I si la intel·ligència artificial acaba convertint-se en la tecnologia que ens ofereix una temptació nova i extraordinàriament seductora, la de deixar de pensar una mica més cada dia, potser la pregunta que hauríem de fer-nos no és només què pot fer la tecnologia.

La pregunta és què pot acabar fent amb nosaltres.