Aquest mateix mitjà informava fa uns dies que més de cent milionaris britànics han demanat a Andy Burnham, el nou primer ministre laborista, que augmenti els impostos a les grans fortunes. Ho han fet a través d’una carta en què manifesten que se senten orgullosos de pagar impostos. Aquests rics formen part de la branca britànica de l’organització Patriotic Millionaires, amb seu a la capital dels EUA. «Orgullosos traïdors a la seva classe, els nostres membres utilitzen la seva riquesa i influència per corregir un sistema que beneficia una minoria. Són inversors, empresaris i executius, advocats, hereus, cineastes, autors i, el més important, patriotes». Així es defineixen a si mateixos.

Consideren que la desigualtat amenaça l’economia i la democràcia nord-americanes, i el seu programa es basa en tres pilars: gravar els rics, perquè paguen menys impostos que els treballadors; pagar a la gent, perquè desenes de milions de treballadors no guanyen prou diners per sobreviure; i repartir el poder, perquè els polítics representen els interessos dels seus donants i no els dels seus electors. Consideren que una concentració de riquesa en poques mans acaba generant desigualtat extrema i poder polític excessiu i, per tant, inestabilitat social, i que una fiscalitat més progressiva és una manera de protegir tant l’economia de mercat com la democràcia.

Que alguns rics demanin pagar més impostos no deixa de ser paradoxal, ja que associem als partits progressistes (per exemple, a l’ala socialista del Partit Demòcrata dels EUA) la convicció que qui té més ha de pagar més, i tant els partits conservadors com els magnats que els donen suport i els financen són partidaris de reduir o eliminar els impostos als rics i a les grans corporacions.

La petició d’aquests rics britànics s’ha formulat en el context d’unes rebaixes fiscals als EUA que afavoreixen els rics i les grans corporacions i d’un debat global al voltant de si els rics són cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres.

Per a ells, gravar més els rics és una forma de preservar el capitalisme, ja que si les diferències de riquesa es tornen massa grans esclataran revoltes socials

No és la primera vegada que uns milionaris demanen als seus governs pagar més impostos. La nòmina dels rics que ho han fet, tant per raons de justícia social com d’estabilitat econòmica o política, inclouria entre molts d’altres Andrew Carnegie, Warren Buffett o George Soros. Per tant, existeix una tradició de rics demanant pagar més impostos. Segons ells, quan la riquesa en concentra en poques mans augmenten les tensions socials i es posa en perill la democràcia, perquè els magnats influeixen en processos electorals i decisions del govern, i controlen mitjans de comunicació i grups de pressió. Alguns també han argumentat que són rics gràcies a la societat, i que els impostos són una manera retornar a la societat allò que la societat els ha proporcionat.

Aquests rics no són filàntrops que volen abolir el capitalisme perquè és un sistema injust que crea desigualtat. Per a ells, gravar més els rics seria justament una forma de preservar el capitalisme, ja que si les diferències de riquesa es tornen massa grans esclataran revoltes socials. La història els suggereix que si no paguen més poden acabar a la guillotina...

També existeix la tradició d’odiar els rics. Algunes persones senten hostilitat cap als rics quan perceben que la seva riquesa prové d’herències, corrupció, explotació dels treballadors, evasió fiscal... O també pels seus patrons de consum ostentós i poc respectuós amb el medi ambient (articles de luxe, mansions, cotxes, iots, avions privats, etc.).

Sobre els rics s’han encunyat en anglès algunes expressions. A més de tax the rich, han fet fortuna eat the rich i kill the rich. La primera de les dues s’atribueix a Jean-Jacques Rousseau, qui va afirmar que el dia que el poble no tingui menjar, es menjarà els rics. Amb el títol d’Eat the rich hi ha sengles cançons de Motörhead (1987) i d’Aerosmith (1993) i amb el títol de Kill the rich hi ha una cançó del raper Terror Reid (2020). A banda, amb aquests títols s’han escrit llibres i produït pel·lícules. Hi ha força novel·la negra amb els rics com a protagonistes. Si encara us queden alguns dies de vacances, podeu llegir Matar a un rico, de Sandrone Dazieri, en què s’investiguen les morts violentes d’uns ultrarics.