El 2023 es començarà a aplicar en tots els estats membres de la Unió Europea justament una nova política agrària comuna (PAC). Tindrem ocasió de comentar-ne moltes de les novetats, però en el que em vull concentrar avui és en el nou model de gestió que proposa. M'explico. La nova PAC representa un canvi important de paradigma, un pas de gegant per passar d'una política d'obligació de mitjans a una política de compliment d'objectius.

Què vol dir aquesta frase, que pot semblar obtusa i incomprensible? Abans, els controladors nacionals i comunitaris tenien com a missió verificar que es respectaven les regles, per exemple, que la bardissa per a la qual es rebia una subvenció tenia la longitud i l'espessor adequada. L'objectiu perseguit per aquesta bardissa era el foment de la biodiversitat. Però l'agricultor podia ser sancionat, fins i tot si la tanca complia plenament la seva funció, si faltava algun centímetre en algun costat. Amb una obligació de resultat, l'èmfasi es posa molt menys en els mitjans i molt més en els resultats.

Abans l'instrument jurídic essencial eren els reglaments comunitaris. Com que s'havien d'aplicar a totes les agricultures de la Unió, arribaven a ser o extremadament detallistes o molt generals, perquè cada estat membre els pogués adaptar a les seves realitats. Però les administracions nacionals estaven sotmeses, fins a arribar de vegades a l'assetjament, als serveis de control de la Comissió. Aquests inspeccionaven, després de diversos anys, el que els governs nacionals havien fet. Carregats amb l'experiència i els coneixements acumulats en aquests anys entre la implementació de les polítiques, van arribar moltes vegades a imposar correccions financeres milionàries amb efecte retroactiu. L'espasa de Dàmocles de les esmentades correccions aterria les administracions nacionals, que, per intentar evitar problemes futurs, multiplicaven la complexitat de la reglamentació, els controls i obligacions, fins a, moltes vegades, descoratjar els possibles beneficiaris.

Ara, cada estat membre elabora el seu pla estratègic per al següent període, en el nostre cas d'ara, 2023-2027. Pla que és aprovat per la Comissió, cosa que augmenta la seguretat jurídica i obre la porta a eliminar bona part de les complexitats anteriorment esmentades.

El problema és que els reglaments comunitaris es van aprovar l'any passat i que encara avui, a l'hora d'escriure aquestes línies, queden zones d'ombra. El diable és en els detalls i molts agricultors tenen  dubtes lògics sobre quines són exactament les obligacions que han de respectar per complir la llei i/o beneficiar-se dels diferents ajuts.

La nova PAC reforça també el component mediambiental. L'agricultura és, alhora, una de les causes i una de les víctimes del canvi climàtic. Com tots els altres sectors de l'economia, no només s'han d'adaptar a l'esmentat canvi, sinó que ha de mitigar i, en la mesura possible, fins i tot contribuir a revertir-lo. Aquesta transformació requereix l'adhesió activa dels operadors econòmics. Per tant, la nova PAC pretén acompanyar els agricultors i els actors del medi rural en el camí de la transició agroecològica.

Una transformació important del model productiu no s'aconsegueix d'un dia per l'altre. Tindrem l'oportunitat de parlar dels diferents instruments que es pretenen mobilitzar. Però el principal obstacle no és tecnològic sinó psicològic, i els canvis de mentalitat són molt més difícils d'aconseguir que els canvis simplement operatius. Ja no es tracta de produir més, ni tan sols només de produir més amb menys, sinó de produir més bé incorporant cada vegada més els béns (i mals) públics produïts pels agricultors en l'equació i internalitzant els costos (i beneficis) mediambientals.

Aquesta nova PAC ha estat aprovada per unanimitat per tots els governs europeus i ha rebut un ampli suport al Parlament Europeu, des dels populars (que tenen la presidència de la Comissió) als socialistes passant per ecologistes i liberals (que tenen la presidència del Consell). Tanmateix, en aquest, com en molts altres aspectes, l'ampli acord que va ser possible a Europa no es reprodueix en l'estat espanyol.

La situació és complexa. D'una banda, hi ha la legítima inquietud que genera uns canvis de la magnitud que estem assenyalant. Per l'altra, estem travessant una situació molt complexa (anava a escriure una conjuntura, però no sé si el terme és adequat) amb la guerra a Ucraïna, el cost de l'energia i la pujada dels costos de producció en l'agricultura (un 40% de mitjana l'any passat).

A més, com ja hem assenyalat, continuen existint zones d'ombra i d'incertesa reglamentària. Tot això és aprofitat per genets de l'Apocalipsi per demanar un nou retard en l'aplicació de les noves regles, si no, simplement, que Espanya se salti l'ordenament jurídic comunitari.

En realitat, les coses són molt més senzilles. La direcció marcada per la nova PAC és clara: el suport a la transició agroecològica. Els primers passos que es proposen en aquests quatre primers anys només es poden qualificar si més no de "prudents". És veritat que existeixen zones d'ombra, com hem assenyalat, però també ho és, i això ho saben (o ho haurien de saber tots els genets abans esmentats), que el Tribunal de Justícia Europea ha repetidament sentenciat (que, sigui dit de passada, només és sentit comú) que no es pot sancionar un agricultor per incomplir regles de les quals no té coneixement en el moment en què planifica les sembres.

Per tant, l'any 2023 que comença serà un any de transició, però no pot ser un any perdut ni per respondre als desafiaments mediambientals amb què estem confrontats cada vegada amb més força, ni per iniciar els canvis en la manera de planificar, organitzar i gestionar l'explotació agrària i ramadera. Tot té un període d'aprenentatge. No es diversifiquen les rotacions de cultius, no es limita el conreu de les terres, no es pretén la sembra directa, s'implanten amb èxit cobertures vegetals en els cultius llenyosos, no s'aprèn a utilitzar eficaçment l'adob orgànic, per només posar uns quants exemples, d'un dia per l'altre.