Fa anys que se’n parla, d’aquesta mort silenciosa dels oficis de tota la vida. Van tancar els tallers, i els joves van deixar d’interessar-se per continuar el negoci familiar, aquell ofici heretat del besavi, après de l’avi i després exercit pel pare, com si la tradició ja no tingués lloc en el futur que els havien promès. Les eines es rovellen, les mans que en sabien es fan velles, i els pocs que en queden treballen sense relleu. I mentre tot això passa, el país alimenta obsessivament el relat d’un futur digital, sense adonar-se que aquest mateix futur, sense mans disposades a treballar i embrutar-se, simplement és un fràgil castell de sorra que espera aquella onada que algun dia l’enrunarà.

Tenim un milió d’advocats, economistes i opositors, però podem comptar amb els dits les persones que fan de paleta, fuster, electricista, lampista, soldador, polidor, sastre, cosidora o manyà. Ens sobren títols i ens falten mans. Potser per això el país fa aigües: perquè hem deixat d’admirar els qui fan la feina ingrata i essencial, aquella que no necessita PowerPoint ni discursos eloqüents per demostrar el seu valor.

El paleta que aixeca parets cada matí amb el fred que talla. El fuster que coneix la fusta com si fos la seva pell. El lampista que arriba quan tot degota i ningú no sap per on començar. El soldador que aguanta el pes del ferro i el soroll del món, el polidor que torna a donar vida a allò que els altres ja donarien per perdut. El sastre que cus amb la precisió d’un rellotger, la cosidora que arregla allò que es trenca amb una paciència que ja no s’ensenya. I el manyà, aquell que obre portes tancades quan tots hem perdut la clau.

Tots ells són invisibles fins que els necessitem. No surten a les portades, no acumulen seguidors ni premis ni condecoracions. Però quan falten, quan els cridem i ningú respon, el món s’atura. Si el país funciona, és també per ells. Perquè algú, mentre tots parlen d’estratègia, gràfics i KPI’s, continua arreglant la canonada.

Vivim la mort silenciosa dels oficis de tota la vida. Les eines es rovellen, les mans que en sabien es fan velles i els pocs que en queden treballen sense relleu

Ens van fer creure que un títol universitari era el passaport al futur: una feina estable, un bon sou i temps lliure. Però aquestes històries, avui, només viuen als llibres de ficció. Mentre milers de llicenciats fan cua a les oficines de l’atur o encadenen pràctiques mal pagades, els qui van optar per l'FP o pels treballs amb les mans són avui al centre del mercat laboral. Segons el Servei Públic d’Ocupació de Catalunya, més del 60% de les empreses tenen serioses dificultats per trobar personal per a feines tècniques i manuals, mentre un 17% dels universitaris menors de trenta anys continuen en procés de recerca o sotmesos a la més absoluta precarietat laboral.

El 3 de novembre de 2025, El Periódico publicava les dades de Cronoshare, la plataforma que connecta clients i professionals, que confirmaven el que ja era un secret de domini públic: els oficis tradicionals han deixat de ser sinònim de precarietat per convertir-se en una raresa ben pagada. Els electricistes cobren entre 2.500 i 3.500 euros al mes, els lampistes entre 2.000 i 3.500, els fusters fins a 2.900 i els pintors prop de 2.300. Ens van dir que el coneixement era poder, però mai ens van dir quin coneixement faria falta.

A Catalunya, la Formació Professional Dual supera el 67% d’inserció laboral, mentre els graduats universitaris mantenen una mitjana inferior en molts sectors. I si ampliem la mirada, a Europa la situació no és pas diferent: a Alemanya, Àustria o Suïssa, l'FP és un camí d’èxit i prestigi. Aquí, en canvi, encara es veu com una opció “menor”. Una percepció que no només és injusta, sinó que posa en risc el relleu generacional dels oficis i l’equilibri productiu del país.

Aquesta és la gran contradicció del nostre model laboral: hem associat l’èxit amb un títol acadèmic, i avui el mercat ens ho desmenteix. Els professionals que treballen amb les mans són al nucli de l’activitat econòmica real, mentre molts titulats busquen el seu lloc en un mercat saturat de currículums però famolenc d’habilitat i coneixement pràctic.

El país alimenta el relat d’un futur digital sense adonar-se que aquest futur, sense mans disposades a treballar i embrutar-se, només és castell de sorra

Hem convertit el treball manual en una cosa menor, en un darrer recurs. I ens equivoquem. No hi ha res més noble que dominar un ofici, conèixer-lo a fons, fer-lo amb la cura i la dignitat de qui sap que el seu treball té un valor tangible. Hem volgut ser tots directius, però quan s’espatlla la realitat, no hi ha ningú que la repari.

No, no és nostàlgia. És reconeixement. Els nostres avis ho sabien: un país no s’aixeca amb discursos, sinó amb braços, amb eines i amb esforç. Amb gent que arriba d’hora i marxa tard. Amb gent que aprèn fent, que s’equivoca, que millora, que ensenya. Gent que no necessita que li diguin que és “indispensable”, perquè ja sap que sense el seu granet la roda no gira.

Vivim en una societat que ha substituït l’orgull per l’ego, la paciència per la immediatesa i el coneixement profund pel tutorial ràpid. I, mentrestant, els oficis s’apaguen. No perquè hagin deixat de ser útils, sinó perquè ja no els sabem mirar. Ens hem allunyat tant de la feina manual que fins i tot ens incomoda veure algú embrutar-se les mans.

Però el futur —el de debò— no és tan sols digital. El futur també és físic, concret, palpable. Serà de qui sàpiga fer, de qui mantingui viu l’ofici, de qui continuï estimant allò que ell fa amb les mans i que abans havien fet els seus avis i rebesavis. Perquè un país que perd els seus oficis perd molt més que treballadors: perd la seva identitat, la seva memòria i el seu equilibri.

Hem volgut ser tots directius, però quan s’espatlla la realitat, no hi ha ningú que la repari

Cal tornar a parlar d’orgull. No del que s’exhibeix, sinó del que es guanya cada dia amb feina ben feta. Orgull de paleta, de fuster, d’electricista, de lampista, de soldador, de sastre, de cosidora, de manyà. Orgull de tots aquells que no busquen reconeixement, només respecte. Dels que, sense fer soroll, continuen sostenint el món real mentre la resta parlem del virtual.

Reivindico la dignificació dels oficis, un equilibri serè entre qui pinta una façana i qui treballa en un programari, entre qui revisa els circuits d’un cotxe amb les mans untades de greix i qui exposa una teoria davant una audiència d’experts. Només així podrem dir que hem entès què vol dir, realment, construir un país.