Aquests dies hem tingut l’enorme sort de tenir Philippe Aghion a Barcelona, al Cercle d’Economia. Aghion és Premi Nobel d'Economia 2025, juntament amb Joel Mokyr i Peter Howitt, per haver explicat una de les grans preguntes de l’economia moderna: per què unes societats innoven, creixen i prosperen, mentre que d’altres queden atrapades. Jo, a més, he tingut l’honor de fer de traductor en l’entrevista que li va fer Xantal Llavina per al Revolució 4.0. Per a mi era una situació especialment emocionant. La major part de la meva recerca, i sens dubte la més coneguda, gira al voltant de la innovació. I poder traduir un dels autors d’un dels models que explico habitualment a classe té un punt molt proper, gairebé entranyable.

La innovació no és nova, però ara és central

La innovació no és un concepte nou en economia. De fet, ha estat sempre present en la disciplina, sobretot en l’estudi del creixement econòmic. Però durant molt temps va aparèixer més com un mecanisme dins les teories del creixement que no pas com un camp amb entitat pròpia. Ha estat sobretot des del management, amb autors com Eric von Hippel i Henry Chesbrough, i també des dels estudis d’innovació i les polítiques públiques, que la innovació ha anat adquirint una identitat pròpia.

Sigui com sigui, tots aquests camps comparteixen una mateixa pregunta de fons: com fem que les societats, les empreses i les indústries creixin a partir de nous coneixements? Com fem millor allò que ja fèiem? I com fem coses que, fins fa poc, ni tan sols podíem imaginar? Aquest és el segon gran reconeixement Nobel recent a la innovació com a motor del creixement. El primer va ser el 2018, amb Paul Romer, premiat per integrar les innovacions tecnològiques en l’anàlisi macroeconòmica de llarg termini. El 2025, el Nobel a Mokyr, Aghion i Howitt fa un pas més i situa la innovació al centre del debat sobre prosperitat, competència i política econòmica.

Créixer no és només repartir millor

Encara que sembli mentida, sovint cal començar pel principi: la innovació és el principal motor del creixement econòmic. Molts alumnes, i no només alumnes, tendeixen a pensar que l’economia és sobretot una qüestió de repartir d’una altra manera allò que ja existeix. I repartir millor és important, és clar. Però abans cal entendre d’on surt el creixement. Sense creixement, el marge per repartir també es redueix. Els països pobres no es poden pagar un estat del benestar. Els països rics sí, precisament perquè abans han estat capaços de generar productivitat, renda i capacitat fiscal.

Els països pobres no es poden pagar un estat del benestar. Els països rics sí, precisament perquè abans han estat capaços de generar productivitat, renda i capacitat fiscal

A mi m’agrada explicar-ho amb una imatge molt simple. Imaginem una illa amb deu habitants que pesquen amb canya. Cada dia pesquen deu peixos. Aquest és, per simplificar, el PIB de l’illa: deu peixos al dia. Un dia, algú descobreix que també es pot pescar amb xarxa. De sobte, els mateixos deu habitants poden pescar 100 peixos al dia. No hi ha més persones. Potser fins i tot treballen menys hores. Però la productivitat s’ha multiplicat per deu. Això és la innovació. No és una paraula bonica per posar en discursos institucionals. És el mecanisme que permet fer més amb menys. És el que transforma coneixement en prosperitat. Després vindrà la gran discussió política: qui es queda els noranta peixos addicionals? Es reparteixen entre tots? Se’ls queda el cap de l’illa? Es recompensa especialment qui va inventar la xarxa? Aquesta discussió és fonamental. Però abans cal entendre d’on han sortit els noranta peixos nous. Han sortit de la innovació.

Romer i Aghion: dues maneres d’entendre el progrés

Els models de Paul Romer i d’Aghion-Howitt comparteixen una intuïció bàsica: el coneixement, quan es transforma en productes, serveis o processos àmpliament adoptats, és el gran motor del creixement econòmic. Però expliquen aquest procés de maneres diferents. Romer posa l’accent en l’acumulació de coneixement. La idea és que les societats que acumulen més coneixement —amb bones universitats, centres de recerca, investigadors, talent i capital humà— tenen més capacitat de generar innovació. Aquesta visió és l’origen de moltes polítiques públiques basades a crear centres de recerca, reforçar universitats i invertir en ciència. Tot això és necessari. Però no és suficient.

Perquè acumular coneixement no garanteix que aquest coneixement es transformi en innovació. Podem tenir laboratoris excel·lents i, alhora, empreses poc innovadores. Podem publicar articles magnífics i no capturar-ne el valor econòmic. Podem generar coneixement aquí i veure com altres ecosistemes, més ràpids i més ben connectats amb el mercat, el converteixen en empreses, patents, productes i llocs de treball. Això passa des que el món és món, però avui encara passa més. Amb la ciència oberta, la globalització, els ecosistemes d’innovació accelerats i els scouts tecnològics buscant idees arreu del món, el coneixement circula molt de pressa. I qui captura el valor no sempre és qui l’ha generat. Aquí és on Aghion esdevé especialment interessant.

La destrucció creativa

Romer es mou sobretot en el terreny de la macroeconomia. Aghion i Howitt, en canvi, ens ajuden a entendre els microcomportamentsments creen els resultats macro: com els comportaments d’empreses, emprenedors, incumbents, reguladors i mercats acaben generant resultats macroeconòmics. Aghion explica el creixement com una lluita constant entre els incumbents —els qui ja hi són, els qui controlen el mercat, els qui viuen del passat— i els nous innovadors, que volen introduir tecnologies, productes o models de negoci que poden deixar obsolet allò que existia abans. Per això parlem de teories schumpeterianes. Per això parlem de destrucció creativa.

La innovació crea, però també destrueix. Crea nous sectors, noves empreses, nous llocs de treball i noves fonts de prosperitat. Però també destrueix rendes antigues, empreses que no s’adapten, professions que canvien i models de negoci que deixen de tenir sentit. El repte de la política pública és precisament aquest: evitar que els incumbents bloquegin la innovació dels nouvinguts, perquè això vol dir bloquejar el progrés. Però també evitar que la destrucció sigui tan ràpida i tan desordenada que generi un problema social greu.

Sona familiar? És exactament el debat que tenim avui amb la intel·ligència artificial generativa. La IA pot multiplicar la productivitat, com la xarxa a l’illa dels pescadors. Però també pot desplaçar feines, concentrar poder en unes poques empreses tecnològiques i deixar enrere sectors sencers de la població si no fem bé les coses. Perquè una sola persona amb la xarxa pot crear tot el PIB de l’illa, els 10 peixos. El problema no és la tecnologia. El problema és no tenir institucions, polítiques i mecanismes de transició a l’altura de la tecnologia.

El problema d’Europa no és només la recerca

El model d’Aghion-Howitt és matemàticament més complex que el de Romer. Als meus alumnes, no ens enganyem, els agrada menys. No es pot tenir tot. Però també és un model molt més proper al que veiem cada dia a l’economia real: empreses que defensen posicions adquirides, emprenedors que intenten entrar, tecnologies que amenacen mercats sencers i reguladors que sovint arriben tard. A la xerrada del Cercle vam tenir un petit intercanvi entre Aghion, Andreu Mas-Colell i jo mateix. Jo vaig preguntar si no caldria consolidar ja un camp propi d’innovació i de polítiques d’innovació dins l’economia, com fa anys que hem fet al management. Fer aquesta pregunta a dos economistes de tant prestigi era una aventura una mica arriscada. Però a mi m’agrada el risc i, com que els conec, vaig abusar una mica de la confiança.

La política industrial, massa sovint, ha estat una màquina de rescatar empreses creant zombis

Mas-Colell va comentar que potser el nom de “política industrial”, tan carregat històricament i sovint infamat, s’hauria de repensar. I que “política d’innovació” podria ser un nom millor. Crec que té raó. La política industrial, massa sovint, ha estat una màquina de rescatar empreses creant zombis. Empreses que potser no s’haurien d’haver salvat mai. Empreses que consumeixen recursos públics sense generar futur. I aquesta no hauria de ser la funció de la política industrial. La seva funció no hauria de ser protegir el passat. Hauria de ser construir el futur.

Ens calen molts DARPA

Aghion va recuperar una de les seves grans obsessions, que també és la de molts de nosaltres: Europa necessita institucions capaces de transformar talent i coneixement en innovacions radicals. Ens cal un DARPA. O, millor dit, ens calen molts DARPA. Podem dir-ne DARPA, agències d’innovació, partenariats publicoprivats o noves polítiques industrials. El nom és secundari. El que importa és la funció: connectar ciència, tecnologia, empresa, capital, talent i mercat per crear innovacions que canviïn sectors sencers. Europa no té un problema de manca de coneixement. Té bones universitats, bons científics, bons centres de recerca i molt talent.

El problema és que massa sovint aquest coneixement no es transforma en empreses globals, en plataformes tecnològiques pròpies, en productes escalables o en lideratge industrial. No n’hi ha prou amb acumular coneixement. Si el coneixement passa el dia tancat en papers acadèmics d’escassa volada que serveixen per cobrir l’expedient, no tindrem prou innovació. Si el talent acaba treballant en sectors poc exposats a la competència global o en organitzacions que no el connecten amb projectes d’alt impacte, tampoc. I si les empreses europees no tenen incentius, capital i ambició per escalar, el valor el capturaran uns altres.

Per això ens calen polítiques actives d’innovació. No polítiques per protegir empreses antigues. No subvencions per mantenir viu allò que ja no té futur. No retòrica buida sobre emprenedoria. Ens calen institucions que facin possible que la xarxa arribi als pescadors abans que els pescadors acabin treballant per una plataforma americana o xinesa. La innovació és el motor del progrés. Ho ensenyem a classe. Ho expliquen Romer, Aghion, Howitt i Mokyr. Ho veiem cada dia amb la intel·ligència artificial. Ara només falta prendre’ns-ho seriosament.

Ens calen molts DARPA a Europa.