Era d’esperar que el ministre d’Economia elevés la decisió sobre l'opa del BBVA al Banc Sabadell al Consell de Ministres. Un tema que ha rebut tanta volada com aquest ha d’esgotar tot l'iter administratiu per aparentar rigor i seriositat. I més després de la consulta pública, en la qual s’han pronunciat fins i tot alguns membres del govern des de diferents ministeris. Res nou, doncs.

Des de la meva experiència sobre qui mana i com mana el regulador i el poder polític espanyol, ja fa molt temps que em pronuncio, amb cap més bagatge que el sentit comú. Això crec que acabarà amb una absorció sense fusió. No és un joc semàntic. Absorció sense fusió: un acord d'opa acceptada amb requeriments, que el BBVA acollirà hores d’ara, ja que el banc ha anat massa lluny amb l'hostilitat i no crec que hi càpiga marxa endarrere; almenys sense que s’emporti per davant els seus actuals dirigents! Una acceptació amb manteniment formal d'estructura i seu a Catalunya del Sabadell -això sí, amb lletra petita i de moment, amb el crèdit "grupo BBVA"; amb un consell d’administració i govern en el qual formalment es mantindrien estructures separades -però on manaria el BBVA a l'ombra, ni que sigui sota consellers nous independents del BBVA.

Sense fusió externa aparent, però sí interna, ja que el BBVA consolidaria els comptes dels dos bancs. I és que en la situació actual, el problema és saber què pot fer altrament el govern espanyol per tombar l'opa, una volta s’ha pronunciat la CNMC de manera unànime i Brussel·les envia senyals que no s’entendria quelcom diferent, obstaculitzant ad infinitum la fusió, amb remeis tipus negativa al traspàs d’actius i d’oficines al BBVA o exigint que el Sabadell hagi de tenir uns òrgans de govern sense consellers ni executius de l’entitat opant. En definitiva, absorció sense fusió. El propietari seria el BBVA, però amb gestors propis (i possiblement també amb consell d’administració independent).

Això crec que acabarà amb una absorció sense fusió. El BBVA ha anat massa lluny amb l'hostilitat i no crec que hi càpiga marxa endarrere

Repassem ara els interessos en joc. No hi ha altre interès general que el de preservar la competència. Això és a hores d'ara, cosa jutjada. Aquí hi entraria la valoració de si amb l’absorció s’augmenta efectivament l’oligopoli, o si amb la concentració, per diferents raons, s’abaratien els costos operatius i així la competència (reducció de sucursals i plantilles inclosa). No queda clar l’efecte: l’anàlisi de la decisió de la CNMC és pobre i poc analítica (com quan amb les absorcions de les caixes), alguna de les mesures són d'un altre temps i està molt centrada en municipis i districtes postals, que tenen menys sentit en un món digital i globalitzat com l’actual. No avalua el nombre mínim de bancs amb expertesa que necessita una empresa mitjana o gran, ni una reflexió sobre la pèrdua de coneixement soft. L’evidència empírica alternativa és dubtosa. Un estudi recent de Luis Medrano i Vicente Salas, de la Universidad de Zaragoza, que s’acaba de publicar, apunta que el nombre d’entitats competidores afecta el preu del diner, tot i que les fluctuacions del tipus d'interès oficial dels canvis a la política monetària del BCE post crisi financera compliquen una causalitat lineal. Aquí està realment l’interès general per a una economia i una societat que es veu afectada moltíssim pels avatars de les nostres omnipresents i protegides entitats financeres.

La resta són interessos de part. Que els accionistes vulguin veure millorada l’oferta d'adquisició és comprensible, però aquest no és un interès general: reivindicant aquest interès, de fet, estan dient els accionistes que l’oligopoli i la competència i el que els hi passi a ciutadans i creditors els importa poc si ells fan més caixa! Efectivament, pot passar que de perduts al riu, alguns accionistes poden desitjar a hores d'ara que no es posin massa remeis a preservar la competència si aquests encareixen el cost de l'opa del BBVA i això redueix la bossa que l'opant pot tenir preparada per satisfer en el moment de l'elecció final dels accionistes de l'opada –decisió que, recordem, prendran només ells. Entenc que hi hagi algun petit accionista nostrat, però amb prou diners sobre la taula, és probable que finalment Sant Pere canti.

Normal que el govern d'Illa reaccioni. S'imaginen què faria el d’Aragó si algú opés Ibercaja?

Que no es perdin llocs de treballs és lloable, però de nou no pot ser un interès general si el manteniment d’aquestes plantilles és a costa de comissions més altes i redueix el que es pot retribuir als ciutadans que estalvien, donat que els bancs vulguin salvar així els seus marges. A més, amb una banca en transformació, el màxim que es pot demanar és que la reducció de plantilles de l’entitat opada no sigui superior a la mitjana de la resta d’entitats.

Més. Certament, el model productiu de pimes necessita que el crèdit flueixi. En aquest interès, el Sabadell, ben ubicat sobre el territori, té sensors acurats a la realitat catalana; però notem que ja fa temps que totes les entitats fan bascular els directius de les seves sucursals perquè no s’enroqui ningú sota síndrome d’Estocolm (tipus antigues caixes). Aquí el remei pot no ser més que un manteniment del percentatge del crèdit amb aquell destí existent anteriorment. Això no seria interès general en la mesura que també el Sabadell, per aquella via, abandoni assignacions en favor d’algorismes més centralitzats (i així menys específics al kilòmetre zero).

També existeix un interès polític, del govern actual, més que no veritablement general: salvar el banc, amb serveis centrals i personals a Catalunya. Normal que el govern de Salvador Illa reaccioni. S'imaginen què faria el d’Aragó si algú opés Ibercaja?. El fet d'interès general seria aquí refer l’escàs poder d'influència de Catalunya a Espanya, i l'encara massa influència d’Espanya front Europa! En realitat, el Sabadell ara ja és un banc propietat de fons amb seu a Catalunya. Amb l'opa, manaria el propietari, el BBVA, però formalment el Sabadell (recordem, “grupo BBVA”) tindria, com dèiem, gestors propis (i pot ser que també un consell d’administració independent). I el BBVA, en el seu consolidat, ja baixaria el pes de Mèxic i Turquia, que és el seu objectiu principal. Absorció sense fusió seria doncs l’eufemisme.