Exposo en aquest text algunes raons, sense eufemismes ni floritures, de per què la proposta de nou sistema de finançament autonòmic té, a hores d’ara, desafortunadament, poca viabilitat. Enumero les principals:

1. Es donen xifres de resultats sense cap garantia, ni de quanties ni de sostenibilitat en el temps. La manca de transparència i la gestió que s’està fent de la informació empobreixen la democràcia.

Es refereixen al 2027 partint del 2023 (a hores d’ara, les úniques xifres reals i liquidades). Entremig, s’ha d’especular sobre la projecció del PIB en aquests anys i sobre l’estimació de l’elasticitat recaptatòria dels ingressos que han de fer possibles les xifres finals. Si s’han projectat a futur les xifres rècord actuals de creixement econòmic i de recaptació, es construeix una pel·lícula des de la inconsciència de què passarà amb l’economia el 2026 i el 2027, una vegada acabats els fons europeus i quan apareguin nous contextos geopolítics ara desconeguts. I, sobretot, com operaria el manteniment del que es projecti per als cinc anys posteriors a l’entrada del sistema sobre la regularitat del cicle econòmic —i no sobre les seves puntes—, ja que el que finança el sistema és despesa ordinària recurrent, de benestar social, i per aquest tràngol ja hi hem passat.

2. En tot cas, els recursos addicionals dels quals es parla han de sortir o bé d’una reducció de despeses de l’Estat o bé d’un increment de la recaptació, ja sigui per la via d’una elevada elasticitat recaptatòria o per un increment de la pressió fiscal. Costa de creure el primer supòsit, atesos els compromisos ja signats de més despesa en defensa i les rigideses administratives del centralisme.

La manca de transparència i la gestió que s’està fent de la informació empobreixen la democràcia

3. L’ordinalitat no està garantida pel mateix sistema i és il·lògic i il·legítim que es comprometi només de paraula per a Catalunya, sense especificar com es complirà any rere any, a la vista de l’evolució de les variables del model. A més, és impossible fer-se forts en la reivindicació de l’ordinalitat sense acceptar la territorialitat dels ingressos i que la solidaritat personal —que és la important— no depèn només de la sobirania tributària exclusiva de qui recapta. La idea federal, contràriament, sí que legitima una noció d’ordinalitat, d’una certa proporcionalitat, per a aquells ciutadans que, essent primàriament catalans, accepten pactar també ser espanyols i, és clar, europeus. És l’acord fiscal solidari de convivència que Espanya, en nom de tots, accepta amb Europa, però que es resisteix a admetre entre els nacionals catalans que ho reclamen per sentir-se volgudament espanyols.

4. El fons ad hoc del canvi climàtic és un disbarat, tant per la quantia com per la distribució (dos terços a la conca mediterrània). De fet, les competències sobre el clima són més estatals que autonòmiques, i el finançament hauria d’anar a despesa condicionada als objectius climàtics, i no a finançar despesa ordinària de serveis comuns.

L’ordinalitat no està garantida pel mateix sistema i és il·lògic i il·legítim que es comprometi només de paraula sense especificar com es complirà

5. Que l’Estat digui que finançarà les competències no homogènies a través de l’increment de la participació en l’IVA no té sentit, ja que la quantia i la seva evolució restarien condicionades a l’evolució del consum, respecte del qual no s’observa cap relació amb aquestes competències (llengua, presons, policia).

6. Que l’Estat digui que el fons vertical es finançarà amb un 5 % de la seva part de l’IRPF no té credibilitat. Primer, pel principi vigent de caixa única; però també perquè és increïble que la quantia que en surti inicialment per a aquest finançament redueixi la despesa que abans finançava aquest mateix 5 %, i que així es minori la despesa central. El finançament sortirà del total de la recaptació, ja que no existeix la possibilitat d’afectar impostos a despeses en el nostre ordenament tributari.

Qualsevol millora del finançament autonòmic pot quedar neutralitzada per l’actuació directa de l’Estat sobre el territori

7. En tots els models basats en l’estimació estatal de necessitats, la població ajustada és una caixa negra, ja discrecional en les variables considerades, en la seva definició i ponderació, i encara ho serà més si s’obre a una negociació bilateral amb cadascun dels afectats reivindicant les seves necessitats específiques. A més, en aquests models, si el que es pretén políticament és un resultat determinat, al marge de l’anterior reajustament sempre hi ha la carta de modificar la recaptació normativa, difícil d’estimar en el temps, per molta econometria que s’hi injecti.

8. Des d’un punt de vista global, qualsevol millora del finançament autonòmic pot quedar neutralitzada per l’actuació directa de l’Estat sobre el territori, en l’exercici de competències i en la seva execució, deixant la balança i el dèficit fiscal igual o fins i tot pitjor.

Correspon als governs i a la societat civil evitar que tot plegat acabi en una nova forma de trilerisme polític que desprestigiï encara més la nostra malmesa democràcia

9. La idea que ningú no hi perd no té recorregut polític, quan és sabut que els beneficis sempre es llegeixen en termes de proporcions relatives del pastís que s’assoleixen, i no en termes absoluts. I, si us plau, deixem els catalans de fer números i de fer anar la calculadora. A hores d’ara, això ja no hauria d’anar de xifres, per a algú que es vulgui fer respectar a llarg termini, sinó de principis i de vocació d’autogovern.

10. No us podeu imaginar com ens agradaria a alguns que les aigües es reconduïssin. Tots volem tranquil·litat i convivència, no només els qui volen tornar al business as usual. Que bé aniria una proposta que s’ajustés a la realitat política reconeguda constitucionalment: “nacionalitats i regions”, comunitats de via ràpida i de via lenta, de l’article 151 i del 143. Un model que acollís, a elecció de les comunitats, una versió més basada en les capacitats fiscals i en l’autonomia financera —i no només en la despesa—, a canvi de més responsabilitat fiscal, perquè no fos “gratuïta”. Que convisqués amb una versió més garantista, basada en l’estimació de necessitats fiscals, a l’estil de l’actual, però millorada. Que acollís les preferències d’aquells ciutadans que declaren persistentment que amb la descentralització actual en tenen prou i de sobres, respecte d’aquells que la consideren insuficient i aspiren a una convivència en llibertat, federal i pactada, a canvi de compartir ingressos i ser solidaris. Que així acceptin compartir un mateix Estat en què ningú no faci trampes: ni dumping fiscal, ni reclamar recursos “necessaris” després d’abaixar impostos, ni estimacions discrecionals de recursos, ni comunitats que s’aprofiten dels seus drets històrics per esquivar les seves contribucions solidàries. Aquest doble sistema el vaig proposar a la Comissió de Reforma del Finançament Autonòmic, en què vaig participar com a expert balear; també a l’última comissió estatal per a la reforma tributària, i anteriorment com a expert del Ministeri d’Economia i Hisenda per a l’estimació de les balances fiscals de l’Institut d’Estudis Fiscals.

Corol·lari: per tot plegat, la proposta de finançament recentment presentada té un futur molt incert. No és clar el seu recorregut legal, ni la disposició de les parts a acceptar canvis, ni com això pot tergiversar l’acceptació inicial de la proposta. Correspon als governs respectius i, sobretot, a la societat civil evitar que tot plegat acabi en una nova forma de trilerisme polític que desprestigiï encara més la nostra malmesa democràcia i deixi les coses tal com estan. En resum, diria que el nou sistema, a hores d’ara, té poca viabilitat. I tant de bo m’equivoqui.