Hi ha una frontera molt, molt fina entre la paciència i la indignació, i els autònoms ja fa massa temps que la vam traspassar. Som els qui sostenim bona part de l’activitat econòmica del país, però també els qui carreguem amb més pressió, més burocràcia i menys protecció. Ens havien venut el somni de la llibertat plena en l’esfera professional, però la realitat, dissortadament, és molt menys romàntica: ser autònom equival a viure sempre al límit, amb l’angoixa com a companya de viatge i la quota com a recordatori constant que aquesta anhelada llibertat, aquí, es paga cara.

La nova proposta de la Seguretat Social per al 2026 n’és una mostra evident. És una mesura impulsada pel govern central, que preveu que aquells que ingressin menys de 670 euros mensuals paguin 217 euros de quota, mentre que els que superin els 6.000 n’abonin prop de 600. Es presenta com una reforma justa i progressiva, però a la pràctica colpeja de ple els més vulnerables: aquells que ja sobreviuen amb ingressos irregulars i marges sovint inexistents.

Segons dades oficials, gairebé el 40% dels treballadors per compte propi es troben en els trams més baixos de rendiment —entre 670 i 1.116 euros mensuals. Per a ells, aquest increment impositiu no és una simple actualització tècnica, sinó un nou ofec econòmic en un context de despeses creixents, demanda inestable i incertesa estructural. El missatge és nítid: l’Estat continua recaptant allà on és més fàcil, no allà on és més just.

La paradoxa és evident. Com pot un govern que es proclama progressista elevar el salari mínim amb una mà i, alhora, amb l’altra, augmentar la càrrega dels autònoms? És legítim voler un sistema més redistributiu, però la redistribució no pot començar per qui ja no té marge. El progrés social no consisteix únicament a protegir l’assalariat, sinó també a garantir que qui treballa pel seu compte no s’enfonsi sota el pes de les obligacions fiscals.

Ser autònom equival a viure sempre al límit, amb l’angoixa com a companya de viatge i la quota com a recordatori que l'anhelada llibertat, aquí, es paga cara

Les pimes i les persones treballadores autònomes a Catalunya són una peça clau de l’economia del país: generen ocupació, innoven i donen resposta a necessitats que canvien cada dia. I si bé aquesta reforma és competència del govern espanyol, les seves conseqüències són demolidores en un teixit productiu essencial per al país. Ofegar aquest col·lectiu és posar en risc l’essència mateixa de la nostra economia. Cada autònom que tanca és un servei que desapareix, una oportunitat que s’esvaeix, una idea que no prospera.

La proposta del Ministeri arriba en un moment especialment delicat. Molts autònoms encara arrosseguen les conseqüències de la pandèmia: deutes acumulats, projectes encallats i un cost de la vida disparat. L’electricitat, els lloguers, els subministraments i el combustible pugen, però els ingressos no. En aquest context, augmentar quotes no és una mesura d’equitat, sinó un exercici d’insensibilitat institucional que denota desconnexió amb la realitat.

Perquè, malgrat el relat oficial, ser autònom no és en cap cas un privilegi. És treballar sense xarxa, sense vacances remunerades ni baixa garantida. És avançar l’IVA d’una factura que potser no cobraràs mai. És assumir riscos que ningú no comparteix i responsabilitats que l’Estat no compensa. La suposada llibertat d’horaris i decisió és, sovint, un miratge: la vertadera llibertat seria poder treballar sense el temor de no arribar a final de mes.

Espanya necessita un debat valent sobre la seva estructura fiscal i laboral que deixi de castigar els petits

Cal reconèixer que la idea de vincular la cotització als ingressos reals podria tenir sentit si vingués acompanyada de flexibilitat, protecció i transparència. Però no és el cas. Les quotes continuen sent fixes, el sistema de prestacions opac, i l’autònom, un subjecte fiscalment controlat però socialment invisible.

Aquest desencaix entre el discurs i la realitat no és exclusiu d’un partit o d’un govern: és el reflex d’una visió obsoleta que veu l’autònom com un contribuent, no com un ciutadà amb drets. I aquí és on tots els partits i organismes institucionals haurien de fer autocrítica. No n’hi ha prou amb proclamar la defensa del treballador; cal amplificar la mirada a tots els qui treballen, siguin assalariats o per compte propi.

Espanya necessita un debat valent sobre la seva estructura fiscal i laboral, que deixi de castigar els petits i gosi afrontar la tributació de les grans fortunes i de les multinacionals digitals. És més fàcil recaptar dels qui no poden escapar que legislar amb valentia sobre els qui sí que poden. Però aquesta és la gran contradicció del nostre sistema: penalitza els petits mentre afavoreix els grans.

Cap nació pot créixer quan el seu motor se sent trepitjat, ofegat i exhaust. Alcem-nos i diguem prou: el futur no s’escriu amb excuses, sinó amb coratge

Catalunya no es pot permetre perdre el seu impuls emprenedor. Si vol retenir talent i garantir un futur econòmic sòlid, ha de crear les condicions perquè emprendre no sigui un acte temerari, sinó una opció de progrés. Cal protegir el teixit empresarial català perquè arreli amb força i sigui una veritable aposta de futur. No es tracta tan sols de xifres i fórmules, sinó de preservar la cultura de l’esforç, la creativitat i la capacitat de generar oportunitats des de la proximitat.

Les institucions han d’entendre que la prosperitat no s’improvisa. Es construeix amb confiança, amb estabilitat normativa i amb un sistema fiscal que no castigui la iniciativa. Si Catalunya vol mantenir el seu esperit dinàmic, obert i competitiu, ha de cuidar els seus autònoms i petites empreses com allò que realment són: l’esquelet que sosté l’economia productiva.

Perquè, en definitiva, sense ells no hi ha país. I cap nació pot créixer quan el seu motor se sent trepitjat, ofegat i exhaust. Alcem-nos i diguem prou: el futur no s’escriu amb excuses, sinó amb coratge.