Les incerteses i turbulències que, de manera cada cop més recurrent, afecten l’activitat econòmica, no han predisposat gaire favorablement el teixit productiu a endegar el procés continuat d’innovació tecnològica i transformació organitzativa que tothom li reclama.

El context mai no sembla ser prou favorable, però no és moment per a pusil·lànimes pobres d’esperit. Diuen que al mal temps, cal fer bona cara. I, en vista que digitalització i sostenibilitat han esdevingut les dues paraules clau que donen accés al nirvana de la resiliència i la competitivitat a mitjà termini, una part considerable del col·lectiu empresarial català ja fa temps que es prepara amb cura i encert, invertint recursos i esforços per a la seva transformació.

Però encara ens quedem curts en la comparació directa amb els nostres principals socis comercials. Fora bo pensar-hi, perquè probablement és a les situacions de major complexitat quan les decisions estratègiques esdevenen més determinants per a les empreses. Una aportació recent i valuosa ens l’ofereix el darrer número de la Revista Econòmica de Catalunya, editada pel Col·legi d’Economistes del país. Es reflexiona envers els reptes del sistema productiu català. La relació de contribucions és tan àmplia i diversa que en dificulta la seva síntesi, però a risc de fer un exercici injust i maldestre, voldria recollir els advertiments que s’hi destil·len en tres àmbits d’actuació diferents: el mercat de treball, l’acció dels governs i la resposta empresarial.

Primer, a mesura que el canvi tecnològic avança, el mercat laboral també es transforma. Les persones amb estudis superiors en són les més beneficiades, perquè es complementen millor amb les noves tecnologies. L’àmplia oferta de treball qualificat a Catalunya ens ha permès aprofitar l’augment en la demanda de les competències més relacionades amb la robòtica i la intel·ligència artificial. Però el creixent efecte gravitació de la capital de l’Estat i una demanda exterior més atractiva generaran una competència ferotge en la captació d’aquest talent. Es fa indispensable, doncs, un exercici continuat de prospectiva envers els requeriments laborals emergents, per tal d’identificar amb més precisió la demanda futura d’habilitats. Sobretot perquè algunes tasques que avui considerem innates al treball humà demà poden esdevenir plenament automatitzables.

Segon, contextos inestables demanen més certeses i un millor guiatge en l’acció dels qui ens representen. Diverses contribucions ens adverteixen de la necessitat de canvis de contingut i orientació en les polítiques públiques. Convindrien nous incentius en la regulació de la transició energètica, perquè sense seguretat energètica ni una major accessibilitat i inclusivitat tecnològica no hi haurà sostenibilitat climàtica. També calen polítiques promotores de la transferència tecnològica que siguin més específiques i orientades a l’explotació comercial, perquè els esforços en la generació de coneixement pel sistema científic encara tenen massa poc reflex en realitats de mercat. Finalment, cal tenir present que l’ocupació del territori pot limitar o condicionar l’expansió futura de l’activitat econòmica a Catalunya, sobretot quan ens fixem en les àrees més congestionades. L’aposta pels mecanismes de regulació supramunicipal i la necessitat d’una avaluació sistemàtica dels sòls no sostenibles semblarien, doncs, requeriments indispensables.

Tercer, un llarg exercici de promoció i reforç dels avantatges competitius del nostre teixit productiu ha permès treure profit dels avantatges relacionats amb la localització, l’expertesa, la qualitat del sistema de recerca, la connectivitat o l’ecosistema emprenedor per tal d’atraure inversió forana, d’orientar la nostra activitat cap als mercats exteriors i d’assolir una posició preferent a les cadenes globals de valor. La nostra gran interdependència internacional té, però, dues cares: ens predisposa favorablement a l’aprofitament dels avantatges vinculats a l’obertura dels mercats o a les polítiques promotores d’una major autonomia estratègica, però també ens fa més vulnerables allà on la nostra dependència exterior és més gran. El monogràfic posa de manifest que el nostre teixit empresarial ha de millorar la seva posició estratègica. No està prou present en les activitats d’alta tecnologia, en la generació d’energia renovable, en la capacitació de la força de treball, en la participació en el sistema d’innovació, en l’aplicació de les tecnologies emergents a la funció logística o en l’ampliació de la base de capital mitjançant els recursos propis. No val a badar, perquè el procés de globalització està en transició cap al desconegut, la flexibilitat de les xarxes de subministrament esdevindrà crucial per a la resiliència i l’entorn financer pot ser més volàtil i complex.

En síntesi, una aportació constructiva a l’objectiu desitjat de convertir l’economia catalana en un hub digital i un model d’eficiència energètica a escala europea.