El català no es toca. No és una proclama buida ni un crit ancorat en el passat, sinó una responsabilitat viva que ens interpel·la a tots. Cada vegada que un tribunal qüestiona la immersió lingüística, no només es posa en dubte un model pedagògic, sinó que es fereix el cor mateix de la nostra identitat col·lectiva. Davant d’aquest atac, el silenci no és admissible.

La immersió lingüística ha estat, des dels seus orígens, un instrument d’èxit inqüestionable que ha garantit la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. Gràcies a aquest model, el fill d’una família arribada d’Andalusia, del Marroc o de Romania ha compartit espai educatiu i lingüístic amb el fill d’una família catalanoparlant. El català s’ha convertit així en llengua de trobada, comuna i compartida, que ha permès avançar plegats sense fractures. És una evidència: mai no ha generat cap problema social. El problema l’han creat aquells que, per voluntat política o ignorància interessada, han decidit convertir la nostra llengua en camp de batalla.

És ofensiu sentir que el català “no garanteix prou el castellà”, com si el castellà fos una llengua en perill de desaparició. La realitat és exactament la contrària: el castellà és omnipresent —impregna els mitjans de comunicació, les plataformes digitals, el comerç i les institucions. És llengua majoritària a Catalunya i oficial a tot l’Estat. El català, en canvi, resisteix com pot, amb la fragilitat de qui arrossega segles de persecucions i prohibicions. Posar-les al mateix nivell i reclamar un suposat equilibri és una fal·làcia: una compta amb tota la potència d’un Estat; l’altra depèn únicament de la fidelitat i l’orgull dels seus parlants.

El decret recentment anul·lat pel TSJC no era cap caprici ni gest simbòlic: era una necessitat imperiosa. Calia garantir que el català continués essent la llengua vehicular de l’ensenyament, que les proves acadèmiques i les relacions institucionals es duguessin a terme en català, que l’alumnat nouvingut fos acollit en la llengua pròpia del país. No es tractava de marginar ningú, sinó d’assegurar que tothom pogués viure plenament en català. I, tanmateix, els tribunals ens retreuen que cal “donar més garanties al castellà”, com si no en tingués ja prou. Com si defensar el català fos un privilegi i no una condició imprescindible per a la seva supervivència.

La immersió lingüística és l’eix de la nostra dignitat col·lectiva

Les dades són clares: els alumnes formats en immersió assoleixen competències en castellà iguals o superiors a les dels seus coetanis d’altres comunitats de l’Estat. I el seu rendiment en matemàtiques o ciències no és inferior. El model funciona, i així ho demostren estudis rigorosos. A més, no som una excepció: al Quebec, per exemple, el francès és llengua vehicular per preservar-se de l’hegemonia de l’anglès, i ningú no ho percep com una vulneració de drets. El que allà es considera normalitat pedagògica, aquí s’estigmatitza com a delicte.

El català és molt més que un codi de comunicació. És memòria, identitat, patrimoni i futur. És aquell fil invisible que ens lliga als nostres avis i que volem transmetre als nostres fills. Quan el redueixen a percentatges o quotes administratives, ens estan robant l’ànima. I jo em pregunto: estem disposats a restar impassibles mentre això passa?

No ens enganyem: la llengua és un combat polític, encara que es disfressi de legalitat. I si defallim, si cedim per cansament o per conformisme, el català s’anirà extingint fins a desaparèixer. El perill no és un fantasma del futur: és una realitat present. Cada dia hi ha menys joves que usen el català com a llengua espontània; cada dia més famílies canvien de llengua per inèrcia; cada dia més àmbits releguen el català a una presència residual.

L’Enquesta d’usos lingüístics de la població del 2023, elaborada pel Departament de Política Lingüística i l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), revela que només un 32,6% de la població el fa servir de manera habitual. Entre els més joves, aquest percentatge cau fins a nivells preocupants. Alhora, la pressió creixent de l’anglès en els àmbits universitaris, laborals i digitals agreuja la fragilitat d’una llengua que ja viu en inferioritat. Cal dir-ho clar: el problema no és el castellà, sinó el debilitament constant del català.

La llengua és un combat polític. I si defallim, si cedim per cansament o per conformisme, el català s’anirà extingint fins a desaparèixer

Catalunya ha estat i serà sempre terra d’acollida. La immersió lingüística ha estat el pont que ens ha permès caminar plegats. Ara bé, l’acollida no pot confondre’s amb la renúncia. La inclusió no pot ser sinònim de desaparició. Acceptar la subordinació del català seria acceptar la nostra pròpia dissolució com a poble.

Cada sentència que qüestiona el català és una passa més en l’estratègia de debilitament i marginació. I és doblement ofensiu sentir que el català “no garanteix prou el castellà”, com si aquest estigués en perill. La realitat és que el castellà és la llengua predominant en tots els àmbits. El català, per contra, resisteix amb l’empenta de la voluntat popular. Equiparar-les és una fal·làcia: una és avalada per l’Estat; l’altra, defensada pels seus parlants.

Per això us interpel·lo directament: no ens resignem. No deixem que ens robin la llengua. Parlem-la, defensem-la, exigim-la amb fermesa. No permetem que es converteixi en moneda de canvi als despatxos ni en objecte de retallades als tribunals. El català no és folklorisme, ni record antic, ni peça de museu. És una llengua viva, i ho continuarà sent només si la fem servir, si la transmetem amb orgull, si la mantenim present en cada gest quotidià.

Perquè el català és dignitat. I la dignitat, un cop perduda, és gairebé impossible de recuperar. El futur ens reclama coratge i determinació. Ens exigeix plantar cara, no defallir i convertir cada paraula dita en català en un acte de resistència. Que el català visqui, perquè volem viure en català.

El català no es toca. El català no es negocia. El català ha de continuar sent la llengua que ens uneix, que ens fa poble i que ens projecta cap al futur.