Ja gairebé no ho recordem, però fa només tres anys es va començar a parlar d'una acceleració en la transformació del model productiu com a conseqüència dels canvis induïts per la pandèmia als àmbits tecnològic, econòmic i social. En el cas de la nostra economia, l’aturada del turisme, paralitzat amb els desplaçaments físics, es va llegir com una finestra d'oportunitat per avançar cap a una nova economia del visitant més centrada en la qualitat que en la quantitat. D'altra banda, la fragilitat d'unes cadenes de subministrament massa dependents de regions llunyanes i no sempre fiables va donar pas a conceptes com el re-shoring (o relocalització d'activitats manufactureres prèviament deslocalitzades), el friend-shoring (relocalització a països “amics”) o l'autonomia estratègica (evitar la dependència excessiva de regions extraeuropees en determinades activitats industrials considerades estratègiques). La intervenció dels estats en les economies afectades per la pandèmia també es va llegir com l'anunci d'una nova oscil·lació del pèndol cap al que és públic en l'etern dilema entre estats i mercats. Finalment, la consolidació d'un nou món cada cop més multipolar posava en qüestió les regles acceptades del comerç mundial sota la supervisió d'organismes multilaterals.

Els límits del turisme, la perspectiva de retorn de la manufactura i el reforçament de la política industrial en un nou context econòmic mundial amb més protagonisme dels estats, exemplificat per l'esperat impuls dels fons europeus del NGEU, semblaven anunciar l'alba d'un nou patró productiu. Però amb l'assentament de la recuperació cap al 2023 s'imposa un nou relat, que adverteix de la persistent dificultat per convergir en renda per càpita amb Europa, constata el feble creixement de la productivitat i el fins ara escàs impacte dels fons europeus en la inversió productiva, lamenta la persistència de bosses creixents de pobresa —també laboral— i certifica el retorn del turisme de masses a nivells prepandèmics. Les dades conegudes recentment sobre la tracció que exerceixen els sectors menys intensius en tecnologia i coneixement sobre la immigració no europea és el darrer capítol d'una nova sèrie argumental en què sembla que la idea d'una transformació en profunditat del model productiu s'allunya com un miratge.

“Eppur, si muove” (i, tanmateix, es mou, que diuen que va dir Galileu). En realitat, la transformació del model productiu és un procés a llarg termini amb arrels anteriors a la pandèmia, i que continuarà en el període posterior. El problema és que aquest procés conviu amb les fortes inèrcies d'un patró econòmic assentat en antics però sòlids avantatges comparatius, i que no desapareixerà de la nit al dia, sinó que evolucionarà al compàs de les noves forces que modelen els canvis tendencials en el conjunt de l'economia. Primer canvi estructural: la desaparició del dèficit per compte corrent en els darrers anys, fins i tot quan el cicle repunta a l'alça, i com a conseqüència, la reducció persistent del deute extern. És un fenomen nou i disruptiu, que trenca amb dècades d'història econòmica en què el sector exterior era el tradicional coll d'ampolla que ofegava el creixement. Actualment, el sector exterior és el principal motor del creixement i és remarcable que darrere aquesta tirada no hi hagi només el turisme, sinó que guanyin pes sistemàticament els serveis no turístics (enginyeria, consultoria, programació informàtica, etc.), alhora que canvia la composició de les manufactures exportables, amb una presència cada cop més gran de béns amb un elevat contingut tecnològic.

Segon canvi estructural: l'augment notable de l'ocupació en segments d'activitat intensius en coneixement i tecnologia, encapçalats per la informàtica i les comunicacions; els serveis professionals, tècnics i científics; la sanitat i l'educació, i també les manufactures més avançades. De fet, el pes al PIB espanyol dels serveis més tradicionals (comerç, transport i hostaleria) pràcticament no ha variat entre els anys 2000 i 2019 (21,6% i 21,5%, respectivament), contràriament a la creença acríticament acceptada d’un pes creixent del comerç i del turisme. En canvi, la suma d’activitats de serveis més avançats, com els serveis professionals i administratius; la informació i les comunicacions; la sanitat i l'educació han passat en conjunt de representar el 24,3% al 28,2% en el mateix període. La indústria ha perdut pes relatiu, però ha augmentat la productivitat (VAB per hora treballada) gairebé un 40% acumulat en termes reals entre el 2000 i el 2019 (enfront d'un 17% del conjunt de l'economia en el mateix període).

Tercer i decisiu canvi estructural: la disminució de la conflictivitat laboral, endèmica a l'economia espanyola durant dècades, i la consolidació d'una cultura del diàleg i del pacte entre els agents socials –amb la participació del govern de torn o sense– que ha afavorit un millor alineament de les demandes de les parts social i empresarial a les circumstàncies de la producció i a la necessitat de preservar la competitivitat. És aquest canvi social i cultural profund el que explica tant els excel·lents resultats del sector exterior, com la creació sostenible d'ocupació en nous àmbits d'activitat cada cop més intensius en coneixement, competències professionals i tecnologia.

S'ha de reconèixer que la pandèmia no ha servit especialment per accelerar l'aparició d'una economia nova. Era il·lús pensar-ho. En canvi, si aixequem la mirada, reconeixerem que les forces que impulsen una transformació profunda dels patrons econòmics i socials venen d’abans i continuaran actuant. Potser en algun moment l'acumulació de canvis graduals portarà a un punt crític on s'acceleraran els processos de canvi disruptiu. I com en tot canvi radical d’escenari, durant la transició els temors s'alternaran amb les esperances. Aspirarem a accelerar el creixement de la productivitat derivat de l'aplicació de la intel·ligència artificial, i alhora temerem els efectes sobre l'ocupació. Reconeixerem la necessitat de rejovenir les envellides societats occidentals, i al temps haurem d'afrontar i gestionar les dificultats d'integració de la immigració no occidental. Exigirem consolidar l'estat del benestar, alhora que busquem reconduir uns nivells de deute públic en màxims històrics. Buscarem aconseguir cotes més grans de sobirania econòmica i d'autonomia estratègica, però haurem de bregar amb els elevats costos que implica desacoblar economies que ja han assolit un alt grau d'integració. Last but not least, ens debatrem entre la necessitat d'augmentar la prosperitat i de distribuir-la més equitativament, i la no sostenibilitat d'un model de creixement que no arribi a internalitzar plenament els costos ambientals. Com va definir un cèlebre teòric italià des de la presó, les crisis consisteixen en el fet que el que és vell no acaba de morir, i el que és nou no acaba de néixer. En aquests períodes històrics, la confusió augmenta, creix la inquietud i apareixen més preguntes que respostes. Són temps en què la creativitat i la resiliència humanes es posen a prova. Històricament, sempre les han superat.