En l'equador del debat d'investidura, em ve a la memòria la cançó "Ni Fu Ni Fa" del grup Ska-P que a la primera estrofa diu: "Suena el timbre, todo preparado, la función va a comenzar / ... / Con sonrisas de cordialidad nos pretenden embaucar, ¡chaval!", cançó del 2009, any de la darrera reforma del finançament autonòmic que, segons la llei, cal reformar cada cinc anys i que des del 2014 està caducada. 

L’acrònim FLA, a causa de l’acord d’investidura entre el PSOE i ERC, s’ha posat de moda pel que significa de condonació de part del deute que té Catalunya amb l’Estat i al que ara tothom s’apunta.

I és que el FLA, Fons de Liquiditat Autonòmic, és un dels mecanismes que va dissenyar el govern central el 2012 per facilitar diners a les comunitats autònomes per donar resposta al progressiu problema d’impagaments als seus proveïdors de béns i serveis des del 2004 i també arran del context econòmic i financer nacional i internacional existent que impedia o dificultava a les comunitats autònomes acudir als mercats financers per obtenir el finançament necessari i a un cost inaccessible. Tot plegat, a canvi del compliment amb els objectius de consolidació fiscal i de garantir la sostenibilitat dels comptes públics.

Actualment, aquest mecanisme de finançament i liquiditat es regula pel RD Llei 17/2014, de 26 de desembre, que ha creat el Fons de finançament a comunitats autònomes (FFCA), que s’estructura en 5 compartiments: Facilitat financera (FFF), Fons de liquiditat autonòmic (FLA), Fons social, Fons en liquidació per al finançament dels pagaments a proveïdors de comunitats autònomes i Fons de liquiditat REACT-UE. Per volum, els fons més importants són el FLA i el FFF. A partir de 2020, tenen un termini de 12 anys (4 de carència i 8 d’amortització). I el tipus d’interès, a partir de 2016, és el del deute de l’Estat.

Entre les 17 CCAA acumulen un endeutament total de 327.346 milions, dels quals 191.750 corresponen al Fons de Finançament a CCAA —totes les de règim comú, excepte Madrid—, i que inclou tot el deute del FLA. Catalunya té un endeutament de 86.800 milions, dels quals 73.110 corresponent al Fons de Finançament (inclòs FLA).

Si bé el PIB Catalunya se situa en el lloc 76 (de 240 regions europees), a nivell de progrés i benestar social baixa fins al lloc 135. Per què? per un mal model de finançament

Feta aquesta descripció vull posar sobre el paper contradiccions que semblen força evidents. Catalunya té un PIB per habitant en paritat de poder de compra de 36.933 euros, força superior als 29.800 euros del conjunt d’Espanya, i de la Unió Europea-27, que és de 35.200 euros. Ara bé, pel que fa als indicadors de benestar i progrés social hi ha l'Índex Regional de Progrés Social (RSPI), que publica la Comissió Europea, i que ofereix un índex sintètic que permet comparar la posició de totes les regions europees (NUTS, Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques). El resultat per a Catalunya mostren que, si bé en termes de PIB ens situem en el lloc 76 (de 240 regions), quan es té en compte el nivell de progrés i de benestar social, Catalunya baixa fins al lloc 135. I a mesura que passen els anys, més pèrdua de posicions en progrés social.

I a què és deguda aquesta disparitat entre producció de riquesa i distribució? Doncs, sobretot, a causa de l’existència d’un model de finançament autonòmic que perjudica notablement Catalunya. El model posa en evidència una redistribució territorial dels recursos arbitrària i perjudicial per a l’economia catalana. Aquesta se situa en la segona posició per la seva capacitat recaptatòria fiscal. En canvi, pels recursos que la Generalitat acaba disposant, se situa en la novena posició i no es compleix el principi d’ordinalitat.

Els resultats són completament erràtics i arbitraris. Comunitats que per la seva capacitat fiscal estan per sobre la mitjana en recursos passen a estar per sota (Madrid, Balears i Catalunya). I, contràriament, comunitats que estan per sota passen a estar per sobre (Extremadura, Galícia, Astúries, La Rioja, Castella-la Manxa i Castella i Lleó). I, d’altra banda, comunitats que ja estan per sobre la mitjana en recursos per la seva capacitat fiscal encara guanyen posicions (Cantàbria i Aragó). I, comunitats com la Comunitat Valenciana, que ja estan per sota la mitjana per la seva capacitat fiscal, perden encara més posicions. Per tant, s’incompleix totalment el principi d’ordinalitat.

El principi d’ordinalitat exigiria que l’ordre inicial proporcionat per la capacitat fiscal de cada comunitat no es veiés alterat una vegada s’han aplicat els diferents fons. L’aplicació del fons d’anivellament (Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals, FGSPF) no desballesta l’ordre: simplement totes les CCAA s’aproximen més a la mitjana, es redueixen les diferències sense alterar l’ordre.

La causa del no compliment del principi d’ordinalitat i dels resultats arbitraris es troba en el funcionament de la resta dels Fons d’ajust (= Fons de Suficiència + Fons de Competitivitat + Fons de Cooperació), que no compleix amb l’ordre inicial. Aquest és el principal problema de l’actual model caduc de finançament de les comunitats autònomes. Cal, tant sí com no, un nou model de finançament autonòmic.