A la pràctica totalitat de trobades que mantinc amb directius, quan tractem l'assumpte del talent i de les noves generacions que s'incorporen al món laboral, és una constant la incomprensió que Generació X i Baby Boomers tenim dels acabats de llicenciar.

No comprenem la seva desídia, la seva falta de compromís, el fet que, estant en les albors de les seves carreres professionals, en les entrevistes de treball et mostrin desinterès cap a l'oferta laboral, si les condicions d'horari, vacances i altres detalls que afecten les seves vides personals no són del seu grat. Quan els que ara rondem els quaranta i cinquanta anys accedíem als nostres primers llocs de treball qualificats, acabats de llicenciar, ni ens passava pel cap realitzar tals plantejaments. L'important era aconseguir el lloc, entrar a treballar en aquella empresa, acumular experiència i, a poc a poc, anar progressant.

Ara no és així. Les noves generacions veuen el treball d'una manera diferent. El treball és un medi i no un final. A més, la seva relació amb la propietat privada i tinença d'actius, vehicles o elements d'inversió és gairebé nul·la. Han nascut amb el sharing i al lloguer, i molts no aspiren, almenys de moment, a tenir propietats. És la generació del pay per use i, per tant, la seva prioritat no és acumular ni endeutar-se ni posseir. La seva prioritat és viure, moure's pel món, no vincular-se a cap organització més enllà d'un temps determinat.

Segurament, hi haurà joves que no pensin així, però, en termes generals, això és el que habitualment rebut i escolto de directors de recursos humans o responsables de talent en les grans organitzacions. S'obre aquí una disjuntiva, una decisió a prendre. O bé es descarta els candidats que aquí he descrit o bé l'empresa accepta que el món és diferent i que no ens queda cap altra que acceptar aquesta actitud i plantejament o, altrament, et quedes amb molt pocs candidats.

En una taula rodona que vaig tenir oportunitat de moderar la setmana passada, sobre innovació i talent, un dels contertulians, empresari relativament jove, afirmava que ell mateix no comprenia aquesta aproximació al treball. "Els xavals d'avui són tots uns psicòpates", va llançar enmig del debat. "Psicòpates sans, sens dubte", va matisar. Volia dir amb això que tenien una empatia gairebé nul·la amb l'empresa, amb el cap, amb els problemes del negoci. Explicava: "quan jo vaig entrar a treballar, si al cap li queia un bolígraf, jo m'ajupia a recollir-lo. Ara, els xavals joves, l'esquiven per no trepitjar-lo". Compromís, actitud i lliurament són valors que trobem a faltar.

Afegeixo més elements per matisar les meves conclusions. Fa uns dies, vaig escoltar el meu col·lega, el conferenciant Víctor Kuppers explicar com al seu dia el va enlluernar un llibre de José Antonio Marina, també bon amic, on explicava que havíem elevat el terme "motivació" a un altar que no li corresponia. Una cosa és la motivació i una altra cosa és la força de voluntat. Hem confós una cosa amb l'altra, i no tenen res a veure. La motivació és l'impuls inicial que ens guia cap a alguna meta, a dirigir els nostres esforços i accions en una direcció determinada, a posar-nos en marxa. Tanmateix, la motivació té una funció concreta i una durada limitada. No podem demanar-li a la motivació que es mantingui viva al llarg de setmanes, mesos o anys. "Tal persona ja no treballa bé i el seu rendiment i actitud són per terra perquè no està motivada". I ens entossudim que la motivació sigui el combustible que alimenta la performance dels nostres equips. És un error.

El que es necessita és força de voluntat, afany|. La motivació no es perd únicament perquè l'empresa no ofereix incentius a la consecució d'un objectiu. Es perd també perquè les persones no són capaces d'esforçar-se prou o esperen que l'empresa els reconegui abans que han assolit el seu objectiu i, per tant, han de ser premiades, recompensades o promocionades.

El problema dels joves professionals no és d'actitud o talent o compromís. Jo penso que el principal problema és de força de voluntat. Fixin-se que aquells joves que s'esforcen solen ser aquells que menys condicions posen, els que, d'alguna manera, semblen combregar amb els nostres valors d'antany.

En el sistema educatiu actual s'han millorat moltes coses. Però s'ha perdut exigència i, per tant, la força de voluntat s'ha vist afectada. Si contractem persones amb força de voluntat, trobarem, amb tota probabilitat, compromís i lliurament.