La Comissió Europea ha posat el cascavell a aquest gat en la seva proposta de perspectives financeres i de polítiques europees 2028-2035, presentada el 16 de juliol passat. Proposa que, al final del període, els jubilats ja no puguin continuar beneficiant-se del suport europeu a les rendes agràries. Actualment, aquest tipus de decisió és de la responsabilitat única dels estats membres. Així esdevé per exemple a França.

La situació a Espanya

Però aquest no és el cas a l'Estat espanyol. L'any 2024, un 39% dels beneficiaris tenia 65 anys o més, un 51,94% (aproximadament la meitat) tenia entre 40 i 65 anys, el 7,85% estava en el rang de 25 a 40 anys i un escàs 0,69% eren menors de 25 anys.

Les persones majors de 65 anys representen gairebé el 40% dels beneficiaris i reben prop del 26% del total de les ajudes a la renda dels agricultors. L'ajuda mitjana que reben és, per tant, molt inferior a la de la resta d'agricultors.

La relació entre el percentatge de beneficiaris i del pressupost és més o menys equilibrada per als qui tenen entre 40 i 65 anys (52% i 58%, respectivament) i entre els menors de 25 anys (1% i 1,45%). En canvi, els qui tenen entre 25 i 40 anys són un grup minoritari, representen menys del 8% dels beneficiaris, però reben un 13,35% dels ajuts.

La normativa espanyola

La situació espanyola s'explica per la peculiar definició adoptada pel Regne d'Espanya en el seu Pla Estratègic de la PAC (PEPAC). La normativa comunitària preveu que les ajudes han d'anar als “agricultors actius”.

El criteri essencial per definir-los és el percentatge dels seus ingressos que corresponen a les activitats agràries. Amb un percentatge del 20%, el 2.018, últim any en què el Ministeri disposava de dades per poder fer simulacions, l'aplicació exclusiva d'aquest criteri hauria exclòs del sistema d'ajudes uns 175.000 beneficiaris, més del 25% dels 660.000 d'aquell any, amb un especial impacte en l'olivar.

Per raons polítiques perfectament comprensibles, la definició finalment retinguda ha estat menys restrictiva.

Els més grans de 65 anys representen el 39% dels beneficiaris i reben prop del 26% del total de les ajudes a la renda dels agricultors

El Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA) recull a la seva pàgina web la definició actualment vigent:

“Per ser agricultor actiu primer cal ser agricultor, és a dir, ser titular d’una explotació agrària situada a Espanya, i exercir el control efectiu i assumir el risc empresarial de l’activitat agrària desenvolupada.

En segon lloc, l'agricultor no pot exercir, com a activitat principal, cap de les activitats que es consideren excloses, que són: gestió d'aeroports, instal·lacions ferroviàries, instal·lacions de subministrament d'aigua, serveis immobiliaris i instal·lacions esportives i recreatives. I a més s'ha de complir almenys un dels dos requisits següents:

•    Estar donat d'alta a la Seguretat Social, en el Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA) sempre que l'activitat empresarial declarada estigui relacionada amb el sector agroalimentari, amb incorporació o no al Sistema Especial per a Treballadors per Compte Propi Agraris (SETA).

•    Comptar amb uns ingressos agraris que representin un percentatge igual o superior al 25% dels ingressos totals. En el cas dels agricultors de les Illes Canàries aquest percentatge serà del 5%.

El requisit d'agricultor actiu es considera automàticament complert per part dels agricultors que van percebre menys de 5000 euros de pagaments directes en la sol·licitud única de l'any anterior o que van adquirir mitjançant cessió o canvi de titularitat una explotació de les característiques indicades al guió anterior.

Les cooperatives agroalimentàries, cooperatives de treball associat i cooperatives d’explotació comunitària de la terra també compleixen automàticament el requisit d’agricultor actiu” (el subratllat és nostre).

Els jubilats agraris

Entre els beneficiaris de la derogació que hem subratllat en el paràgraf anterior, entre els 175.000 beneficiaris del 2.18 que s'hagués “perdut”, la gran majoria són sens dubte jubilats.

La pensió mitjana de jubilació en el Règim Especial Agrari (REA) és significativament més baixa que en el Règim General, i oscil·la al voltant dels 580,87 € mensuals (segons dades de 2024). L'ajuda a la renda és, per a aquest col·lectiu, sens dubte una paga extra més que benvinguda.

És veritat que la PAC no té per vocació ser una política social (que a Europa són competències exclusives dels estats membres) sinó una política encaminada a la sostenibilitat econòmica del camp i del medi rural, a la cohesió territorial i a la preservació del medi ambient.

La PAC no té per vocació ser una política social sinó una política encaminada a la sostenibilitat econòmica del camp i del medi rural

Però també és veritat que tots els estats membres de la Unió estan retardant l'edat de jubilació i promovent les jubilacions actives, cosa que permet activitats i ingressos complementaris compatibles, en major o menor grau, amb el cobrament d'una jubilació.

Per últim, però no menys important, hi ha la sensibilitat política del tema. El seu pes polític, la concentració territorial i sectorial dels jubilats agraris afectats per la possible exclusió, fa molt difícil que uns polítics amb sentit de la supervivència puguin fer seva aquesta proposta.

L'evolució del nombre de perceptors

El nombre de sol·licituds d'ajudes agràries europees ha disminuït en gairebé 330.000 entre el 2013 i el 2025, sent aquest últim any de “només” 582.085. Comparant amb l'any anterior, el descens en el nombre de sol·licitants és de 16.066, un 2,69%.

Mentrestant, la superfície per a la qual s'han sol·licitat els ajuts continua sent en bona part similar, una mica més de 22 milions d'hectàrees. No s'observa, amb aquesta estadística almenys, abandonament significatiu de terres

A poc a poc, per tant, i sense més escàndol o polèmica, el sistema està concentrant les ajudes agràries en els agricultors més professionals.

Una conclusió de prudència

Com a mínim, si no hi ha un canvi dràstic en les polítiques seguides fins ara, una revalorització molt significativa de les jubilacions més baixes, una renda mínima universal o un ingrés mínim vital generalitzat (hipòtesis poc probables en l'actual horitzó pressupostari i polític), els francesos tenen una expressió molt precisa: És urgent no fer res.