En el debat sobre el lideratge sovint parlem d’estratègia, d’execució, de resultats i d’indicadors. Analitzem balanços, fixem objectius ambiciosos i dissenyem fulls de ruta detallats. Però hi ha una variable que no surt a l’Excel i que, tanmateix, condiciona totes les altres: l’energia del líder. La missió més important d’un directiu no és només prendre decisions correctes, sinó contagiar energia al seu equip.

L’energia no és eufòria superficial ni optimisme ingenu. És actitud, presència i coherència. És la capacitat de transmetre convicció en moments d’incertesa i serenor en temps de pressió. Un directiu amb energia no és el que parla més fort, sinó el que genera confiança. Quan entra en una sala, no imposa; impulsa. No desgasta; activa. La seva mirada sobre els reptes marca el to emocional de tota l’organització.

Les organitzacions són sistemes emocionals, encara que sovint es vulguin presentar com a estructures purament racionals. Els equips no només executen tasques, sinó que interpreten senyals constants. I el primer senyal que observen és el del seu líder. Si el directiu viu instal·lat en el cinisme, la queixa o la por, l’equip ho absorbeix. Si, en canvi, afronta els desafiaments amb responsabilitat i determinació, també això es contagia. L’energia, com el desànim, és profundament viral.

En entorns canviants, la funció energètica del lideratge esdevé encara més rellevant. Les empreses conviuen amb transformacions tecnològiques accelerades, pressions competitives globals i exigències regulatòries creixents. Davant d’aquest escenari, és fàcil que s’imposi el cansament organitzatiu. El directiu que sap mantenir viva la il·lusió pel projecte actua com un estabilitzador emocional. No nega les dificultats, però recorda el propòsit. I el propòsit és una de les fonts més potents d’energia col·lectiva.

L’energia és actitud, presència i coherència. És la capacitat de transmetre convicció en moments d’incertesa i serenor en temps de pressió

Contagiar energia també implica coherència personal. No es pot exigir compromís si el líder no el practica. No es pot reclamar entusiasme si es comunica amb distància, fredor o indiferència. Els equips detecten ràpidament la incoherència, perquè conviuen amb el líder en el dia a dia real, no en el relat corporatiu. Per això, la credibilitat és el canal pel qual circula l’energia. Sense credibilitat, qualsevol discurs motivador sona buit i contraproduent.

Hi ha directius que gestionen recursos; d’altres, a més, gestionen estats d’ànim. Aquests últims entenen que el seu rol principal és crear context: un entorn on la gent se senti valorada, escoltada i partícip d’un projecte amb sentit. Quan això passa, l’energia deixa de dependre exclusivament del líder i es multiplica dins l’equip. Es crea una dinàmica expansiva que reforça el rendiment, la col·laboració i la innovació.

Aquesta energia no és permanent ni automàtica. També es treballa. Requereix autoconeixement, gestió emocional i capacitat de recuperació davant l’error o la frustració. Els millors líders no són els que mai cauen, sinó els que saben aixecar-se sense transmetre desànim estructural. La resiliència del líder acaba sent la resiliència de l’organització.

En definitiva, liderar no és només decidir què s’ha de fer, sinó generar l’impuls perquè es faci amb convicció. La tècnica és imprescindible; l’estratègia, també. Però sense energia, tot queda en paper. El directiu que entén que la seva primera responsabilitat és elevar l’ànim col·lectiu construeix organitzacions més resilients, més valentes i més competitives. Perquè quan el líder encén, l’equip avança. I quan l’energia flueix, els resultats arriben amb més solidesa, més velocitat i més sentit.