La despesa en tecnologies de la informació en les administracions públiques s'ha convertit en un dels grans capítols pressupostaris de l'última dècada. Tanmateix, quan s'intenta respondre a una pregunta aparentment bàsica —quant costa donar servei TIC a un usuari públic—, el sistema sencer entra en una zona d'opacitat difícil de justificar.

Lluny d'oferir una imatge clara, les comparacions entre comunitats autònomes revelen un problema més profund: no hi ha una voluntat real de fer comparable la despesa.

Un indicador incòmode

El cost TIC per usuari hauria de ser un dels principals indicadors d'eficiència del sector públic. En qualsevol organització privada, aquesta mètrica es controla amb precisió. En canvi, en l'administració, el seu càlcul és —en el millor dels casos— ambigu i, en el pitjor, directament inviable.

¿Qui és l'“usuari”? ¿Un funcionari? ¿Un docent? ¿Un sanitari? ¿Un lloc de treball? ¿Un dispositiu?

La manca d'una definició comuna no és casual. Permet que cada administració construeixi el seu propi relat sense exposar-se a comparacions incòmodes.

Pressupostos que no diuen el que semblen dir

El problema no acaba en el denominador. El numerador —la despesa TIC— és igualment relliscós.

Les partides pressupostàries:

  • Es distribueixen en múltiples capítols.
  • Es dilueixen en contractes mixtos.
  • O s'integren dins de grans serveis com sanitat o educació.

Això genera una situació paradoxal: dues comunitats poden estar prestant serveis similars amb costos radicalment diferents sense que hi hagi una forma clara d'explicar-ho públicament.

En aquest context, comparar territoris com Catalunya, Comunitat de Madrid o Andalusia no només és difícil: és, en molts casos, metodològicament enganyós.

Models diferents… i resultats que no es volen mesurar

Les diferències reals no són en el quant, sinó en el com.

Algunes administracions han apostat per models intensius en externalització, amb grans contractes que concentren serveis, infraestructures i suport. Altres han desenvolupat estructures més internalitzades o centralitzades, buscant economies d'escala.

El cost TIC per usuari hauria de ser un dels principals indicadors d'eficiència del sector públic

El problema és que aquests models generen costos unitaris molt diferents, i aquesta diferència poques vegades s'exposa de manera transparent.

Diverses anàlisis de mercat i experiència en processos de contractació pública apunten que les divergències en cost per usuari no són marginals. En determinats contextos, poden assolir múltiples significatius. Tanmateix, aquestes dades poques vegades afloren en el debat públic, precisament perquè no existeixen mètriques homogènies que obliguin a fer-ho.

L'opacitat com a zona de confort

L'absència d'estàndards no és un error tècnic: és una característica funcional del sistema.

Sense una definició comuna d'usuari TIC, perímetre de despesa i nivells de servei, qualsevol comparació pot ser qüestionada, relativitzada o directament descartada.

Això genera una “zona de confort” en la qual:

  • No hi ha pressió real per justificar diferències de cost.
  • No s'identifiquen bones ni males pràctiques.
  • I, en última instància, no s'optimitza l'ús de recursos públics

Un problema que transcendeix el tecnològic

El debat no és només tècnic, sinó institucional.

Organismes com l'OCDE fa anys que insisteixen en la necessitat de millorar la mesura del rendiment en l'administració digital. Tanmateix, la realitat és que els avenços en estandardització són limitats, especialment en l'àmbit regional.

Fins que no existeixi un marc comú de mesurament, el debat seguirà atrapat en xifres agregades i comparacions superficials

Mentrestant, la despesa TIC continua creixent, impulsada per la digitalització, els fons europeus i la pressió per modernitzar serveis.

Conclusió: el que no es mesura, no es qüestiona

La manca de comparabilitat en la despesa TIC no és un problema menor. Impedeix respondre a preguntes clau:

  • Quina administració és més eficient?
  • On s'estan pagant sobrecostos?
  • Quins models funcionen millor?

Però, sobretot, evita una cosa més incòmoda: haver de retre comptes sobre diferències que podrien ser difícils de justificar.

Fins que no hi hagi un marc comú de mesurament, el debat continuarà atrapat en xifres agregades i comparacions superficials. I el cost real dels serveis digitals públics continuarà sent, en gran manera, una incògnita.

*Agustí Serrano és consultor de seguretat i emergències. Exdirector d'Emergències CAT112