Aquesta setmana Espanya ha obtingut xifres rècord d'ocupació. Sens dubte, les bones notícies al voltant del mercat de treball ens alegren tots. Tant pel drama personal, familiar i social que suposa estar aturat com per com d'important que és per a l'economia que el mercat de treball es trobi en bon estat de forma.

Tanmateix, hi ha una sèrie de problemes estructurals que persisteixen al nostre país: l'atur juvenil, la bretxa entre oferta i demanda i, finalment, la manca de perfils tecnològics.

És cert que a tots els països de la UE la taxa d'atur per sota dels vint-i-cinc anys dobla la mitjana nacional. A Espanya no és diferent. L'atur juvenil és aproximadament el doble que la mitjana de totes les edats. El problema rau que com la taxa mitjana d'atur és gairebé el doble que la mitjana de la UE, a la franja dels joves, aplicada la ràtio, quadrupliquem la mitjana europea.

Un aspecte molt cridaner és que la dificultat de la gent jove per trobar la seva primera feina és la mateixa en un universitari que en una persona sense formació. Amb el temps, l'universitari tindrà un futur laboral més estable, amb menys probabilitat d'estar aturat i amb una progressió molt més gran. Però en els primers compassos de la vida laboral la dificultat per accedir a la primera ocupació és la mateixa que si no tens estudis. Els universitaris els fa la sensació que de res no els serveix haver estudiat. No és així. Amb el temps, serà fonamental. Tanmateix, Espanya no és capaç d'absorbir als nostres millors talents i tampoc a les persones joves que no han estat capaces o no han tingut l'oportunitat d'estudiar.

Des de fa anys, a Espanya falten persones de cicles formatius (l'FP d'antany). El 2022, es van publicar 194.000 ofertes d'ocupació per a 261.000 vacants. Quedaven sense cobrir els dos extrems de major i menor qualificació: els famosos STEM (Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques) i llocs tals com conductor de camió o dels oficis tradicionals.

És com si no acabéssim d'orientar bé els nostres joves cap a les professions que demanden les empreses. La transició digital, ecològica i tecnològica ha anat més de pressa que els plans formatius i la reforma del sistema educatiu. D'altra banda, hi ha una altra bretxa: l'actitudinal. L'actitud i compromís que les empreses exigeixen no es troben amb tanta facilitat. El relleu generacional respecte a la relació amb el treball ha portat una cultura del desinterès i de l'esforç mesurat.

Els reptes que venen són enormes. Només el 38% de la població espanyola té competències digitals bàsiques, només un 4% de la massa laboral és experta en tecnologia i només un 20% de les empreses espanyoles forma als seus treballadors en competències digitals. I el problema és que la revolució tecnològica s'accelerarà de la mà de ChatGPT, la robòtica i la intel·ligència artificial. El mercat de treball espanyol, a causa del pes del turisme i l'hostaleria, està menys exposat que el nord d'Europa, però si no som capaços d'evolucionar, ens quedarà un mercat laboral low cost durant moltes dècades.

L'al·lucinant d'aquests reptes estructurals és que són perfectament coneguts i estan totalment detectats. No tenim un problema de diagnòstic. El que hi ha és una absència de planificació estratègica.

I aquí em quedo amb el terme: transcendir.

La planificació educativa i laboral transcendeix a un ministeri. És un assumpte multidisciplinari que requereix la intervenció coordinada de diverses carteres ministerials, així com les institucions.

I transcendeix també al president o partit de torn. Igual com en matèries clavi tals com l'entrada a la UE, en l'OTAN o la lluita contra ETA, l'educació i la planificació a mitjà termini del mercat laboral haurien de respondre a pactes d'estat, mantinguts en el temps i revisats cada ics temps per comissions especials, independentment de qui governi en cada moment.

Finalment, es requereix un diàleg fluid, àgil i flexible entre les empreses, el sector públic i el sector educatiu. El mercat laboral del futur es dirimeix en el present, i cada un d'aquests tres ens, per separat, caminarà a la deriva. Les empreses saben el que tipus de capacitats necessitaran. Els educadors saben com procurar-les. I el sector públic ha de canalitzar-lo i finançar-lo.

Sens dubte, hem avançat. Però falta moltíssim per recórrer perquè els problemes de sempre persisteixen. I quan els problemes estructurals no es resolen, les millores són només conjunturals.