Divendres passat es va acabar una opa de gairebé un any i mig del BBVA sobre el Sabadell, amb la incògnita de si n’hi haurà una segona. Aquest pròxim divendres en sabrem el resultat: si Carlos Torres, el tenaç president del BBVA que ha mantingut l’operació viva contra els elements, s’ha sortit amb la seva i s’endú el botí del Sabadell; si ha de tornar cap a Madrid amb el cap cot, o si té opció de fer una segona opa i aprofita l’oportunitat per oferir una mostra més de la seva persistència o decideix no forçar més la màquina.

Passi el que passi, aquest any i mig d’opa ens deixa diverses lliçons que convindria no oblidar i corregir en el futur, si no volem que es repeteixin serials com aquest que no beneficien a ningú, només als inversors que han especulat i s’han endut importants plusvàlues en poc temps. El capitalisme, d’una forma o una altra, sempre guanya.

Aquesta operació era entre dues entitats privades, com ha defensat sempre el BBVA, per la qual cosa rebutjava la intromissió política. Però això no vol dir que no hi hagi unes regles del joc més enllà de la llei d’opes, que és una regulació tècnica de com ha de ser una oferta d’una cotitzada sobre una altra. L’operació havia de ser vigilada i supervisada, perquè es tracta d’un sector regulat i molt sensible, del qual depèn el cost del finançament de les famílies i empreses. No es pot deixar que es concentri tan alegrement el mercat mirant cap a una altra banda.

La Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC) va analitzar-la minuciosament, però va aplicar una metodologia que hi ha dubtes que fos la més encertada, perquè era la que va estrenar per a l'opa de CaixaBank sobre Bankia, dues entitats majoritàriament minoristes. El cas de BBVA-Sabadell és diferent, perquè la concentració es produeix en unes zones molt concretes –especialment Catalunya i el País Valencià– i, a més, partim d’un mapa bancari amb una entitat menys, per la desaparició de Bankia.

Si triomfa l'opa, a Catalunya dues entitats es repartiran la majoria de mercat de pimes i empreses. Això no és un oligopoli?

Si culmina l’opa i, en tres o cinc anys, la fusió, quedaran tres grans bancs a l’Estat: CaixaBank, el BBVA i el Santander. Per a la CNMC ja n’hi ha prou, perquè l’espai de les entitats desaparegudes l’estan ocupant els neobancs. Això pot ser cert per als particulars, però no per a les empreses, justament les més afectades per l’opa, que treballen amb més d’un banc i els neobancs no són, de moment, una bona opció per a elles.  Si només poden treballar amb tres, és més que probable que els costos s’apugin, amb l’agreujant que el Sabadell estava especialitzat en pimes, que perden, doncs, un soci.

A Catalunya la qüestió és encara més dramàtica, atès que el Santander hi té poca penetració. Dues entitats es repartiran la majoria de mercat de pimes i empreses. Això no és un oligopoli? Qui marca amb quantes entitats és o no un oligopoli? Amb quins criteris? Cal recordar que amb la pujada dels tipus d’interès, Espanya va ser un dels països d’Europa on menys es remuneraven els dipòsits, i les anàlisis al respecte apuntaven a la reducció d’oferta bancària dels últims 15 anys com una de les causes principals. La CNMC ha imposat mesures al BBVA, però són temporals, i segons el mateix banc, no redueixen sensiblement les sinergies –només les endarrereixen fins que es produeixi la fusió efectiva. Una primera lliçó, per tant, és que s’hauria d’haver vetllat més per la competència i imposar mesures estructurals, no temporals.

La segona lliçó és que la política, tot i que hi ha entrat, té les mans lligades. El capitalisme ha guanyat... o ho farà si l’opa triomfa. El govern espanyol, molt dur des de l’inici, després no va atrevir-se a entrar-hi amb contundència. La prohibició de fusió d’entre tres a cinc anys és ridícula, no resol res, cosa que porta a pensar que si Pedro Sánchez s’hi va oposar des del principi va ser més per motius electorals –Catalunya estava a les portes d’unes eleccions quan es va presentar l’opa, el maig del 2024– i per allò de mostrar-se amic dels catalans per aconseguir els vots de Junts i ERC al Congrés, però no per defensar ni les empreses catalanes ni un mercat bancari competitiu.

Pedro Sánchez es va oposar a l'opa des del principi, però no va atrevir-se a entrar-hi amb contundència

Si la prohibició de fusió hagués estat indefinida i acompanyada d’altres mesures, potser s’hauria sortit amb la seva. Cal recordar que el Santander va comprar Banesto el 1994 i no va poder-lo fusionar fins gairebé 20 anys després. I això que va tenir vuit anys d’Aznar a la Moncloa. Sánchez, però, tenia les mans lligades perquè no podia entrar en qüestions de competència i un cop la CNMC havia dictaminat, no podia actuar per evitar l’oligopoli.

Diversos actors han denunciat un excés d’intromissió política, com alguns bancs d’inversió i David Martínez Guzmán, el primer accionista particular del Sabadell. És lògic, ells porten unes altres ulleres, les del lliure mercat i la maximització dels beneficis. És fàcil d'entendre: si tu inverteixes en una empresa, com més mercat tingui, més beneficis obtindrà i més dividends t’enduràs. Per a ells, ni el govern espanyol ni probablement la CNMC haurien d’haver obert la boca, però el seu criteri no ens serveix perquè no protegeix la competència, els estalviadors, les famílies ni les empreses que necessiten crèdit, només el màxim benefici.

Que la política pinta poc es demostra també amb el fet que mentre les autoritats europees fa anys que demanen una concentració europea, amb fusions transfrontereres, aquestes no arriben i les operacions es concentren en l'àmbit estatal. La UE té un problema en comparació amb els Estats Units pel que fa al sistema bancari: està molt atomitzat. Hi ha bancs que estan en diversos països, però no a tots, i són pocs. El mateix BBVA és fort a Mèxic i Turquia, però no a la UE més enllà d’Espanya. Les fusions domèstiques no creen campions europeus sinó estatals, mentre escanyen la competència als països afectats. Aquesta és una altra lliçó: fins que la Comissió Europea i el Banc Central Europeu no posin mesures per incentivar les operacions transfrontereres i ho posin tan fàcil per a les nacionals –l’aprovació de l’opa al Sabadell per part del BCE va ser un simple tràmit per al BBVA–, no tindrem els grans bancs de l’euro que diuen anhelar.

El Sabadell va perdre el seu nucli dur, que és un escut davant d'opes. Oliu va intentar formar-ne un altre, però no se'n va sortir 

L’última lliçó se la sap perfectament Josep Oliu, però no se n’ha sortit. La majoria de bancs han perdut els seus nuclis durs, és a dir, uns pocs accionistes, principalment locals, que concentrin una participació important i que puguin fer d’escut davant d’opes. La mancança de nuclis durs els converteix en una víctima fàcil per a un peix més gros. A Espanya, només CaixaBank, d’entre els grans, el té, amb CriteriaCaixa com accionista de control i l’Estat, a través del FROB, com a soci. Ni el Santander ni el BBVA ni el Sabadell el tenen.

El banc català en va tenir. Fa gairebé vint anys, quan La Caixa va sortir de l’accionariat del Sabadell, Oliu va buscar empresaris que formessin aquest nucli dur i va convèncer els Lara (Planeta), els Folch (Titan) i Isak Andic (Mango), que van controlar un 5% i, amb algun altre accionista fort, van superar el 10%. Però se'n va anar en orris amb la crisi del 2008: l’acció del Sabadell va caure estrepitosament i les famílies van acabar venent i sortint amb pèrdues. Passat aquest sotrac, Oliu ho va tornar a intentar, amb l’empresari colombià Jaime Gilinski i el mexicà David Martínez, que van sumar un 10%. Però el primer va tenir poca paciència i va vendre el 2016 i el segon, com veiem ara, que ha acceptat l’oferta del BBVA tot i no agradar-li el preu, a l’hora de la veritat només és un inversor.

L’atomització accionarial és molt difícil de revertir en un escenari on el gran capital el tenen els fons d’inversió, majoritàriament estrangers i que prioritzen el retorn econòmic, i les grans fortunes familiars han preferit invertir en l’immobiliari. Què fan els bancs en aquest escenari? Créixer, fer-se com més grans millor perquè sigui més difícil ser engolits. És, de fet, el que està fent el BBVA. Caldrà veure si se’n surt.