Un cop analitzada la reducció del rendiment net en l'IRPF, és el moment d'ocupar-nos, en aquesta segona entrega, de la reforma dels recàrrecs en l'IBI. Encara que, com veurem, hi ha, segons el meu parer, algunes raons per a l'escepticisme. Podem avançar ja que estem davant d'una millora rellevant en termes de tècnica normativa, respecte de la legislació actual. Suposa, com avançàvem, la potenciació de la possibilitat ja existent d'establir recàrrecs en l'IBI per als habitatges desocupats de forma permanent.

Els canvis es produeixen en un doble sentit. D'un costat, a través d'una millor definició dels requisits perquè un habitatge pugui conceptuar-se com desocupada de forma permanent, qüestió que abans es remetia a la legislació sectorial estatal i autonòmica i, en última instància, a les ordenances fiscals. Amb la reforma proposada, s'entén per habitatge d'aquesta naturalesa, aquella que romangui desocupada, de forma continuada i sense causa justificada, per un termini superior a dos anys, conforme als requisits, mitjans de prova i procediment que estableixi l'ordenança fiscal, i pertanyi a titulars de quatre o més immobles d'ús residencial.

El concepte, per tant, es restringeix per tres vies. En primer lloc, exigint un termini de desocupació continuada de més de dos anys. En segon lloc, limitant-lo, subjectivament, als que siguin titulars de quatre o més habitatges. Finalment, preveient la possibilitat que existeixi causa justificada per a la desocupació, noció que completa la mateixa norma mitjançant una enumeració de supòsits que sempre resulten emparats per l'esmentada clàusula, com són, per exemple, els trasllats per raons laborals, de formació o la tinença d'una segona residència sempre que no romangui desocupada de forma continuada més de quatre anys.

D'altra banda, en sentit invers, es procedeix a un augment dels recàrrecs que poden exigir els ajuntaments. En l'actualitat, només hi ha la imposició d'un recàrrec de fins al 50%, que pot ser modulat pels municipis en funció del termini de desocupació de l'immoble. Amb la reforma, es preveuen tres modalitats de recàrrec. En primer lloc, el mateix recàrrec de fins i tot un 50%, però que, com sabem, només podrà exigir-se a partir dels dos anys de desocupació continuada. En segon lloc, un recàrrec del 100%, incompatible amb l'anterior, que pot exigir-se a partir dels tres anys de desocupació i modular-se en funció del temps. Finalment, qualsevol d'aquestes dues modalitats de recàrrec pot incrementar-se en 50 punts percentuals en cas d'immobles pertanyents a titulars de dos o més immobles d'ús residencial que es trobin desocupats en el mateix terme municipal.

Com avançàvem, som davant d'una millor regulació que l'actual, ja que delimita de forma més nítida el concepte i gradua els recàrrecs atenent el temps transcorregut i el nombre d'habitatges desocupats per part del mateix propietari. Això vol dir que es restringeix el nombre d'habitatges susceptibles de ser gravats mitjançant aquesta figura, però s'augmenta l'import dels recàrrecs que poden exigir-se, de la qual cosa resulta una mesura més focalitzada però més intensa. Els nous recàrrecs poden constituir, especialment en la seva versió més agreujada del 150%, un estímul suficient per a la posada al mercat dels habitatges.

Ara bé, el fet que tinguem una millor configuració normativa de la figura no implica, necessàriament, que tingui èxit la seva implantació, ja que això depèn de diversos factors. En primer lloc, de la pròpia decisió dels municipis, que són lliures d'establir o no els recàrrecs, com, d'altra banda, és lògic i respectuós amb l'autonomia local.

En segon lloc, fins i tot per als ajuntaments que optin per aprovar els recàrrecs, la seva efectivitat depèn, en bona part, de la capacitat gestora de la seva administració tributària. I l'experiència, fins al moment, ens indica que les Hisendes locals tenen moltes dificultats per a la gestió d'un recàrrec com el descrit, fins i tot a les grans ciutats. Cal tenir en compte que la prova de la desocupació continuada no és senzilla, havent-se d'obtenir per indicis, que han de ser concretats per l'ordenança fiscal, tal com indica el mateix text legal. A més, en precisar-se millor el concepte, aquest s'ha envoltat de requisits més grans, com és, a títol d'exemple, que es tracti de propietaris de quatre o més habitatges, que poden estar situats en qualsevol municipi. Per això, crec que l'èxit de la mesura dependrà que es produeixi una necessària col·laboració entre els ajuntaments i l'administració tributària estatal. En el cas del Cadastre resulta essencial, però no seria sobrer articular algun curs de col·laboració amb la mateixa Agència Tributària.

Per finalitzar, crec que hem de realitzar algunes observacions comunes a les dues mesures fiscals que hem analitzat a través d'aquests dos articles. En primer lloc, els beneficis fiscals normalment manquen de la capacitat que se'ls suposa, havent de ser examinats com una eina més dins d'una política integral d'habitatge, que és l'articulat a través del nou cos legal que es proposa. En segon lloc, i per això mateix, aquestes mesures hauran de ser avaluades en el futur, tenint en compte aquest context general, on és molt important l'acció de les comunitats autònomes. Finalment, no podem més que desitjar èxit en la consecució de l'objectiu d'incrementar l'oferta d'habitatges de lloguer i, amb això, l'abaratiment del seu preu. És una de les principals preocupacions dels espanyols i un problema que impacta, amb especial intensitat, en joves i famílies de pocs recursos.