Com pot fàcilment entendre el lector, no resulta fàcil, en aquests moments, intuir què és el que farà el nou govern espanyol pel que fa a la seva política tributària. Entre altres coses, perquè no sabem si tindrem format aquest Govern ben aviat, quin serà el seu color polític o si, al contrari, anem cap a un escenari de repetició d'eleccions.

Així les coses, l'únic que es pot fer és exposar les mesures tributàries que, segons el meu parer, s'haurien d'implantar al nostre país. Les esmentades mesures es troben condicionades per dos factors. D'un costat, per la tornada a les regles fiscals a partir de 2024 que, encara que articulades mitjançant plans d'ajustament generosos en termini, obligaran més disciplina pressupostària. D'altra banda, pel fet que, segons les últimes dades d'Eurostat, relatius a 2021, el nostre país té una pressió fiscal del 39% sobre PIB. És cert que es tracta d'una xifra més baixa que la mitjana de la Unió Europea –41,7%– i de l'eurozona –42,2%–, però no ho és menys que estem ja davant d'un petit diferencial, que no deixa molt recorregut per a les alces impositives.

De l'anterior podem obtenir ja una conclusió clara: sigui quina sigui l'orientació política del nou Govern, aquest tindrà poc marge per a grans augments o disminucions de la càrrega tributària, que s'hauran de combinar amb menors o majors ajustaments per la via de la despesa.

Per això mateix, crec que ningú no ha de pensar que assistirem a una "revolució fiscal", en el sentit que sigui, ja que les decisions es troben molt condicionades. Per això, interessa centrar-se més en el detall de cada un dels àmbits d'imposició, on sí que hi ha marge per a la presa de decisions. Començant amb la imposició personal sobre la renda, durant la passada legislatura s'ha anat incrementant la progressivitat de l'IRPF per a les rendes altes, aproximant-se també les tarifes de la base general i de l'estalvi. Alhora, s'han articulat ajuts directes per a les rendes més baixes que, encara que al marge del sistema tributari, s'han gestionat per l'Agència Tributària.

Si es mira bé, el nostre IRPF s'està aproximant, per aquesta via, a un impost negatiu sobre la renda, que, a partir de determinat nivell de renda, dona lloc a un pagament –els que es troben per sobre– o a una devolució (per als que se situen per sota del llindar). D'aquesta forma, l'IRPF es converteix en un eficaç instrument de política social, amb més potència redistributiva. Potser és el moment de continuar l'esmentat procés, atès que, encara que estem reduint els nivells de desigualtat i pobresa, queda molt camí per recórrer. No obstant això, no és un camí fàcil, no només per la minva recaptatòria que pugui suposar l'adopció generalitzada de l'esmentat model, sinó també per la seva gestió, ja que implica incorporar a la mateixa als actuals no declarants.

Per tot això, potser és més prudent intensificar el "model híbrid" actual, creant nous ajuts directes gestionats per l'Administració tributària a partir de les dades d'IRPF. Aquest camí pot servir, a més, per establir mesures compensatòries als ciutadans de rendes baixes per la introducció d'impostos ambientals, que generen efectes regressius.

En aquest mateix tribut, està pendent la reforma de la fiscalitat dels autònoms, que es troba condicionada per dos elements. En primer lloc, per la necessitat d'acabar amb l'obsolet sistema de mòduls, que calcula la base imposable d'aquests empresaris al marge del seu benefici real, en funció de paràmetres estadístics que no s'han actualitzat des de fa tres dècades. La supressió de l'esmentat règim passa per una tributació sobre els beneficis reals dels autònoms, el que exigeix, al seu torn, el control dels seus ingressos, especialment difícil quan venen consumidors finals. En aquest punt sorgeix el segon dels factors determinants a què ens referíem, com és el desenvolupament i implantació de la prohibició del "programari de doble ús", així com la digitalització del sector. Les esmentades mesures permetran articular la remissió telemàtica de les factures a l'Administració tributària, factor clau per al control dels ingressos i, amb això, per introduir una estimació directa generalitzada.

Aquest nou règim d'estimació directa per als autònoms, basat en el seu benefici real, hauria de contenir, segons el meu parer, alguns elements propis de l'objectiva, pel costat de les despeses. Així, tots els que ens dediquem a l'exercici professional sabem identificar categories de despesa la deduïbilitat de les quals genera múltiples conflictes entre Administració i contribuents, com poden ser els associats a l'ús de vehicles o als de desplaçament i manutenció o els de telefonia. Per això, sembla convenient la introducció d'un apartat de despeses de difícil justificació, més generós que l'actual, que substitueixi a la deducció específica d'aquestes despeses.

En l'àmbit de la imposició sobre societats, les principals novetats poden venir donades en l'àmbit internacional, amb l'adopció de mesures que permetin establir una tributació mínima dels grans grups multinacionals i un repartiment just de la recaptació entre els països en què operen. En l'àmbit domèstic, la principal decisió serà la relativa als gravàmens bancari i energètic, que recauen sobre les empreses espanyoles més grans. Segons el meu parer, el seu futur hauria de passar per la reformulació de les esmentades figures, atribuint-los caràcter tributari –formalment, s'han aprovat com a prestacions patrimonials no tributàries– i gravant una magnitud més pròxima als seus beneficis extraordinaris, ja que avui dia recauen sobre els ingressos.

En la imposició indirecta, la reforma pendent és la de la fiscalitat ambiental, on el Llibre Blanc elaborat en la passada legislatura conté un bon nombre de propostes. La seva implantació dependrà de l'evolució dels preus de l'energia i de la capacitat per articular mesures compensatòries cap als ciutadans de rendes més baixes, tal com assenyalàvem en tractar l'IRPF.

Fora d'això, en l'IVA s'ha de tancar el cercle de la tributació dels autònoms, amb la posada en marxa d'un règim de franquícia, tal com hi ha a molts països europeus.

En la imposició patrimonial, més enllà de l'avaluació i possible pròrroga de l'Impost a les Grans Fortunes, s'hauria de plantejar una reforma en profunditat de tots els tributs, per simplificar-los, eixamplant les seves bases imposables i reduint els tipus de gravamen. Però es tracta d'impostos cedits a les comunitats autònomes, per la qual cosa qualsevol modificació en profunditat s'hauria d'inserir en una reforma del seu sistema de finançament, el que no sembla senzill, ateses les majories existents.

Per finalitzar, una vegada transcorreguts vint anys des de l'aprovació de l'actual Llei General Tributària, sembla convenient estudiar la seva possible reforma, que vagi més enllà de l'aprovació d'una nova norma antifrau, de manera que l'acomodi als actuals problemes en la gestió del sistema tributari. A títol d'exemple, sembla oportú revisar el sistema de fixació de criteri administratiu, el model de control tributari, agilitar la via economicoadministrativa o introduir el dret a l'error en l'àmbit sancionador.

Com pot observar-se, els reptes són rellevants, però la composició del parlament, tan fragmentada, no ens fa ser molt optimistes, ja que no resultarà fàcil articular majories. Tal com ha succeït en la passada legislatura, se sap com entra un projecte de llei en les Corts, ja que l'elabora el Govern, però és molt difícil conèixer el seu resultat final, atesa la multitud de grups parlamentaris amb poder d'esmena i vet. Això dificulta enormement la tasca legislativa, especialment, en una matèria tan tècnica, però també tan política, com és la tributària. Esperem que els nostres representants polítics posin certes dosis de sensatesa i capacitat d'acord.