El president Sánchez ha anunciat que el govern espanyol prohibirà l’accés a les xarxes socials més populars als menors de 16 anys. L’oportunitat política és indubtable. I tot i que l’anunci s’ha fet a Dubai, lluny del soroll parlamentari de Madrid, ha captat l’atenció no només de tota la premsa espanyola sinó també d’opinadors, tertulians i, irònicament, de les mateixes xarxes socials.

En un món sobreinformat, on la competició per l’atenció és ferotge, això ja és molt. Però el més sorprenent no és la repercussió, sinó la unanimitat. Hi ha molt poques —o ben bé cap— veus discordants. Tot són aplaudiments. Com si prohibir fos, de sobte, una idea òbvia. Com si fos inevitable.

I potser aquí és on comença el problema.

Un diagnòstic compartit

La preocupació per la deriva cap a l’extrema dreta d’una part de la joventut, o per opinions que molts titllen de masclistes, està ben documentada. I de tot això, sovint, se’n culpa les xarxes socials. També se les fa responsables dels discursos d’odi, del llenguatge groller, insultant i desqualificador que ha acabat omplint els parlaments i el debat públic de tots els colors polítics.

Les xarxes són avui l’espai on es discuteix tot i, sobretot, on es discuteix malament.

Tot són aplaudiments. Com si prohibir fos, de sobte, una idea òbvia. Com si fos inevitable

No només això. La majoria dels psicòlegs que opinen en premsa descriuen un reguitzell de conductes preocupants: bullying, humiliació pública, comparacions constants, estereotips físics inassolibles, comportaments inqualificables, depressió, solitud.

Un adolescent avui pot sentir-se sol a l’habitació, però alhora exposat davant mil ulls invisibles. Pot ser invisible al pati de l’escola i, al mateix temps, víctima d’una agressió viral.

El diagnòstic és evident. El malestar és real. I, com sempre, quan el malestar és real, la temptació política és respondre amb un gest contundent.

L’economia de l’atenció

El tercer element que es menciona, i que sovint es passa per alt, és el model de negoci. Aquestes xarxes estan en poques mans i tenen un mecanisme extraordinàriament simple: captar i retenir l’atenció.

Són gratuïtes. Però el producte, com a la política o als mitjans de comunicació, és la nostra atenció.

El negoci són els anuncis —com en el cas de Google— i, per tant, cal mantenir els usuaris el màxim temps possible enganxats a la plataforma perquè vegin el màxim nombre d’anuncis possible. Són sistemes enormement eficients. Una impressió a X costa aproximadament 0,0015 euros. Amb això guanyen diners, però cal posar-ne molts perquè surtin els números. I per posar-ne molts cal una cosa: que no marxis.

El negoci són els anuncis i, per tant, cal mantenir els usuaris el màxim temps possible enganxats a la plataforma perquè vegin el màxim nombre d’anuncis

Això contrasta amb els sistemes per subscripció com ChatGPT, que s’assemblen més a un gimnàs: volen que hi vagis, però no pas que t’hi passis el dia.

Les xarxes socials, en canvi, volen exactament el contrari: que t’hi quedis sempre.

Donat el panorama, degudament amplificat per les mateixes xarxes socials, pels mitjans de comunicació i pels polítics de tots colors, la preocupació és evident a totes les capes de la societat.

Al final, es tracta dels nostres fills! Ara bé: prohibir és la solució?

Prohibir: la resposta fàcil

Austràlia ja fa un mes que implementa aquesta política i el resultat no és precisament esperançador.

Tot i que 4,5 milions de comptes han estat anul·lats perquè l’edat declarada era inferior a la permesa, una gran majoria dels joves segueixen a les xarxes socials igualment: via VPN —extremadament fàcil—, mentint o utilitzant comptes que van canviar l’edat abans de la prohibició. És a dir: han aconseguit criminalitzar un comportament habitual, convertint adolescents en delinqüents digitals.

I això és una idea perillosa. Perquè totes les prohibicions tenen efecte rebot. Algunes funcionen, sí: el tabac i l’alcohol han estat restringits amb èxit. Però són prohibicions amb suport social enorme, avalades per evidència científica i fins i tot amb l’acord dels fabricants.

No sembla pas que aquest sigui el cas. Aquí no hi ha acord. No hi ha infraestructura. No hi ha consens. Hi ha un anunci. I els anuncis, en política, sovint substitueixen les solucions.

El futur és digital, ens agradi o no

Tot i que hi ha problemes evidents —i probablement es podrien mitigar amb una implementació diferent— és obvi que el futur és digital i que la nostra vida social té i tindrà una dimensió virtual central. Això ens permet connectar amb molta més gent i participar en molts més àmbits que sense aquest vessant virtual serien impossibles.

No només això: el futur passa per l’ampliació d’aquesta virtualització amb agents que faran coses per nosaltres i ens permetran estar molt millor informats. Només cal pensar en eines com Pulse d’OpenAI, o en els tutors d’IA que ja estan entrant a les aules i a les nostres vides, superar les nostres limitacions humanes d’un llindar proper a 150 persones amb qui tenir una relació estreta.

Prohibir és ben possible que, lluny de solucionar res, aprofundeixi el problema

La nostra sociabilitat ja no és només física. Només penseu si podríeu viure sense WhatsApp i els grups de WhatsApp. O sense Slack en empreses d’orientació americana. O si podríeu estar al dia sense X o LinkedIn. O xafardejar sense Instagram. La resposta és evident.

Si dones un cop d’ull a les societats més avançades en digitalització —bàsicament Àsia— veuràs que la integració és total: ho pagues tot amb WeChat, fas tràmits governamentals, consumeixes educació i informació dins de plataformes. Els equivalents a YouTube són bàsics per estar informat. I sí, també hi ha propaganda, masclisme i xenofòbia. Però no responen prohibint el futur.

Criminalitzar la socialització

Més enllà de l’efecte rebot, de les dificultats tècniques —insalvables sense la col·laboració de les plataformes i probablement sense acabar amb l’anonimat— el problema més greu és un altre: la criminalització de conductes completament socials.

Ensenyar als nostres fills que han de viure en la il·legalitat és probablement el més corrosiu que pot fer una societat. És ensenyar que l’Estat és l’enemic. Que la norma és una cosa a esquivar. Jo, que he viscut el franquisme i vaig conèixer què vol dir estar situat en la il·legalitat, sé perfectament com és de corrosiva aquesta experiència. No és només un problema tecnològic. És un problema moral.

Alternatives? Sí, però exigeixen política de veritat

Alternatives n’hi ha. La primera reflexió, incòmoda, és la constatació de la incapacitat d’Europa per desenvolupar plataformes que reflecteixin els seus valors. Acabem com a únic recurs prohibint plataformes desenvolupades en altres llocs, amb altres valors. Això és molt greu. És el fracàs de la cocreació. És el fracàs d’Europa. Però és més que això. També és una mostra de la política de confrontació, de la polarització, de la manca de diàleg, de l’insult com a llenguatge.

A la Xina, el TikTok que funciona és molt diferent de l’occidental. Molt menys addictiu. Els videojocs estan restringits entre setmana. Només unes hores el cap de setmana. És clar que la Xina té instruments molt poderosos per intervenir. Però Europa també els té, si vol. El que passa és que intervenir exigeix acord, regulació intel·ligent, cooperació amb empreses, valentia institucional. Prohibir només exigeix un titular.

Xarxes europees, no prohibicions

Ens calen xarxes socials per als nostres nens i joves. Cap mare ni cap pare renunciaria al WhatsApp. Renunciar a YouTube, als tutors d’IA que venen, a les eines digitals, no té sentit. És ben segur que no són exactament aquestes xarxes que tenim les que ens calen.

El problema més important, el de veritat, és preguntar-nos per què no som capaços ni de propiciar xarxes que s’avinguin amb els nostres valors

Però prohibir és ben possible que, lluny de solucionar res, aprofundeixi el problema. I el problema més important, el de veritat, és preguntar-nos per què no som capaços ni de propiciar xarxes que s’avinguin amb els nostres valors, ni de cocrear amb les empreses foranes propostes que puguem anomenar veritablement europees.

Si no solucionem això i ens quedem en prohibir, l’única pregunta és: què serà el següent que prohibirem? Perquè el món no s’aturarà. I nosaltres tampoc hauríem de quedar-nos quiets.