La setmana passada vam tenir dues notícies preocupants pel que fa a habitatge, la manca del qual és un dels grans problemes socials que patim. Una va ser el canvi de director general estatal d’Habitatge, que transmet la sensació d’interrupció en les polítiques. Pot ser positiu si el cessament respon al fet que el govern espanyol vol fer un gir, però no s’albira en el currículum de la nomenada, Inés Sandoval, una experiència en el sector ni en la gestió propícia per generar l’oferta que cal. La segona notícia va ser la derogació del decret que blindava la pròrroga dels lloguers.

La caiguda d’aquesta mesura és una nefasta notícia no per allò que protegia, ja que a les zones tensionades sí que es podran fer les pròrrogues, sinó per tot allò que transmet: inseguretat jurídica, gestió de cara a la galeria i un mercadeig polític que una emergència com la residencial no es pot permetre.

La inseguretat jurídica és el màxim enemic de qualsevol mercat. En el cas de l’habitatge, mentre l’Estat no es dediqui a construir centenars de milers de pisos protegits, socials o de la tipologia que consideri, i gestioni millor els que té, com els de la Sareb, caldrà que hi hagi propietaris que posin el seu per a llogar. Però si perceben que les regles del joc es canvien cada dos per tres, fugiran. O vendran o buscaran alternatives, com convertir-lo en pis turístic o de temporada. Es pot criticar, però és el que passarà, ja està passant, perquè és un mercat.

Els últims anys, els incentius per als propietaris han anat a la baixa. Els topalls al preu en zones tensionades en són la principal causa, però no l’única. Les polítiques de titular també estan sembrant la inseguretat jurídica. Grans anuncis que després queden en res, mesures llançades a bombo i plateret que finalment no s’executen perquè no eren possibles. O, com en el cas que ens ocupa, decrets que s’aproven i només són vigents un mes perquè no es convaliden. Els contractes signats durant aquest període poden ser vàlids, però la litigiositat està servida. I ningú vol haver de recórrer a advocats, amb el temps i els recursos que s’hi ha de dedicar.

Les dificultats d’accés a l’habitatge són un problema massa seriós per a fer política de cara a la galeria

Esquerres i dretes es culpen entre elles de la caiguda del decret, però hi ha una responsabilitat clara: la d’un govern, l’espanyol, que l’aprova, i el fa vigent, sabent que és molt probable que no el pugui convalidar, atès que Junts ja havia anunciat la seva ruptura amb el partit del govern. Per què ho fa? Per què no ho presenta el PSOE, o Sumar, al Congrés i llavors no és vigent fins que no s’aprova? Només se m’acut una resposta: Pedro Sánchez va voler acontentar Yolanda Díaz, tot i que sabia que la norma duraria un mes. Això explicaria que ni el president espanyol ni la ministra d’Habitatge, la socialista Isabel Rodríguez, van defensar l’aprovació de la llei al Congrés el dia de la votació.

Parlem, doncs, del gran teatre de la política. El mateix que fa Gabriel Rufián acostant-se als escons de Junts a recriminar-los el seu vot quan sap que a Catalunya, la mesura té molt poca afectació perquè la gran majoria és zona tensionada i sí que es poden prorrogar els contractes. Però estic cansat de teatre. Insisteixo, les dificultats d’accés a l’habitatge són un problema massa seriós per a fer política de cara a la galeria.

Si els governs volen aplicar més restriccions, que ho facin bé: que parlin amb el sector, per veure de quina manera es poden dur a terme sense reduir l’oferta, perquè no torni a passar el que va passar amb el topall dels lloguers; que s’assessorin jurídicament i, naturalment, que busquin les aliances polítiques necessàries abans de fer volar coloms. I, sobretot, que no s’oblidin del principal problema: manca habitatge. Que les mesures a curt termini no frenin les que es necessiten a mitjà i llarg termini. Els temps, a més, s’han d’escurçar. Cal construir allà on sigui possible perquè, en cas contrari, només podrem gestionar la misèria.