"If you know the enemy and know yourself, you need not fear the result of a hundred battles. If you know yourself but not the enemy, for every victory gained you will also suffer a defeat. If you know neither the enemy nor yourself, you will succumb in every battle".

Sun Tzu

Primer amb Ucraïna i ara amb l’Iran estem assistint a una transformació radical de l’art de fer la guerra, per dir-ho amb les paraules de Sun Tzu, el gran clàssic de l’estratègia militar que després ha estat adoptat amb entusiasme pel món del management.

Tots hem vist que una part fonamental de les guerres modernes és la velocitat. Detectar el màxim nombre d’objectius possibles, valorar-ne la importància i la vulnerabilitat, decidir quins cal atacar i executar l’atac. Aquest procés, amb altres noms, és ben conegut també en el món de l’empresa. Qualsevol directiu sap que competir és observar, interpretar, prioritzar i actuar abans que els altres. Fins i tot en un negoci tan allunyat del camp de batalla com vendre pisos, la lògica no és del tot diferent: cal entendre el mercat, captar oportunitats, triar quines són més valuoses i actuar de pressa.

Aquest procés es coneix com a OODA loop: Observe, Orient, Decide, Act. És a dir, observar, orientar-se, decidir i actuar. El concepte el va formular el coronel nord-americà John Boyd, i la seva idea central era molt simple: qui sigui capaç de completar aquest cicle més ràpid que el rival acabarà imposant-li les condicions del combat. La novetat és que la intel·ligència artificial ha accelerat aquest bucle fins a uns nivells desconeguts fins ara. I quan el temps de decisió es comprimeix tant, canvien també les regles del joc.

Això és exactament el que comencem a veure. La IA no és només una eina per processar més dades. És una tecnologia que redueix dràsticament el temps necessari per passar de la detecció d’un objectiu a una proposta d’acció. El que abans exigia equips sencers d’analistes, hores de treball i cadenes jeràrquiques llargues, ara es pot condensar en minuts o segons. L’estratègia no desapareix, però es veu forçada a operar en un entorn molt més inestable, on la finestra per pensar s’escurça constantment.

La IA és una tecnologia que redueix dràsticament el temps necessari per passar de la detecció d’un objectiu a una proposta d’acció

Bona part d’aquesta transformació es deu al Project Maven, el programa del Pentàgon llançat el 2017 per aplicar IA a l’anàlisi d’imatges i intel·ligència militar. Palantir s’ha convertit en una peça central d’aquest ecosistema, i recentment les seves plataformes han integrat també models de llenguatge com Claude, d’Anthropic. Palantir ha mostrat demos on aquests sistemes no es limiten a “veure” objectius: també ajuden a interpretar informació, respondre preguntes en llenguatge natural, generar cursos d’acció i recomanar actius o recursos per executar-los.


Això és important perquè la IA no transforma només la fase d’observació. També entra de ple en l’orientació i en la decisió. Un operador pot rebre una alerta automàtica, preguntar al sistema quina unitat enemiga hi ha en una zona determinada, demanar diferents cursos d’acció, generar una ruta d’atac i fins i tot planificar com inutilitzar comunicacions adversàries. El llenguatge natural es converteix així en una nova interfície de comandament. La màquina ja no només classifica informació: també proposa.

Aquí és on l’OODA loop s’accelera fins a un punt qualitativament nou. Observar ja no significa només acumular imatges de satèl·lit, vídeos de drons, senyals electrònics i dades del terreny. Significa fusionar-les en temps real. Orientar-se ja no és només tenir analistes humans connectant punts, sinó models que detecten patrons, classifiquen objectes i converteixen una allau d’informació en hipòtesis operatives. Decidir ja no és només triar entre opcions preparades durant hores per un estat major, sinó seleccionar entre alternatives generades en segons. I actuar és fer-ho abans que l’adversari hagi entès del tot què està passant.

Estem assistint a la transformació de la “kill chain”, la cadena que va de la detecció de l’objectiu fins a l’atac. En l’actual escalada militar amb l’Iran, aquests sistemes han ajudat a convertir torrents de dades de camp de batalla en milers de missions d’una manera molt més ràpida. La qüestió no és només la potència de foc, sinó el ritme cognitiu. Qui aconsegueix tancar abans el cicle entre informació i acció força l’altre a reaccionar sempre tard i sobre un escenari que ja no existeix.

La d’Ucraïna no ha estat només una guerra convencional amb drons, artilleria i satèl·lits. Ha estat també un laboratori de guerra algorítmica

Per això Ucraïna ha estat tan determinant. La guerra d’Ucraïna no ha estat només una guerra convencional amb drons, artilleria i satèl·lits. Ha estat també un laboratori de guerra algorítmica. Aquest 2026, el govern ucraïnès ha anunciat amb Palantir el Brave1 Dataroom, un entorn segur per entrenar i provar models d’IA amb dades reals del camp de batalla. Segons el Ministeri de Defensa ucraïnès, la primera aplicació se centra en la detecció autònoma i la intercepció d’amenaces aèries, especialment drons. És a dir: la guerra no només fa servir software, sinó que genera les dades amb què es construirà la guerra següent.

Això ajuda a entendre per què Palantir és avui molt més que un simple proveïdor tecnològic. És una infraestructura cognitiva. Les seves eines no substitueixen els militars, però els ofereixen una nova manera de veure, prioritzar i actuar. Si abans la superioritat depenia sobretot del nombre de soldats, tancs o míssils, ara depèn cada vegada més de la capacitat d’integrar sensors, software, dades i models per comprendre l’entorn més de pressa que l’enemic. La boira de la guerra no desapareix, però es processa millor. I això ja és una forma de superioritat estratègica.

Naturalment, aquí és on comença també el vertigen. Com més ràpid és el cicle, menys espai queda per al dubte, per al contrast i per a la deliberació humana. L’argument tranquil·litzador habitual és que “sempre hi ha un humà al bucle”. Però això és una mitja veritat. Perquè la pregunta real no és si hi ha un humà formalment present, sinó si disposa de prou temps, context i autonomia per contradir la recomanació de la màquina. Quan un sistema et presenta opcions plausibles, amb aparença de precisió i en un context d’urgència extrema, la temptació de validar-les gairebé automàticament és enorme.

La superioritat del futur no és només militar ni fins i tot tecnològica. Serà, sobretot, cognitiva

El problema no és només tècnic. És polític i moral.  I, tanmateix, seria ingenu pensar que això es pot aturar fàcilment. Si una de les parts accelera l’OODA loop amb IA, l’altra es veu obligada a fer el mateix. La lògica competitiva empeny cap a l’adopció. Ningú no vol quedar atrapat en un cicle de decisió més lent que el del rival. Per això la guerra amb IA no és només una nova fase tecnològica: és una nova cursa armamentística, però centrada en la capacitat de convertir dades en acció abans que l’altre.

Aquesta és, al capdavall, la gran lliçó per al management i per a la geopolítica. La IA no canvia la guerra perquè dispari sola, sinó perquè reorganitza el temps i l’arquitectura de la decisió. Qui observa, s’orienta, decideix i actua més de pressa i millor obliga l’altre a viure sempre en retard. Sun Tzu deia que cal conèixer l’enemic i conèixer-se a un mateix. En la guerra algorítmica del segle XXI cal afegir-hi una tercera exigència: conèixer la infraestructura que transforma dades en ordres, probabilitats en decisions i decisions en destrucció. Perquè potser la nova superioritat estratègica no la tindrà qui tingui més i millors armes, sinó qui tingui la millor infraestructura per convertir dades en acció. La superioritat del futur no és només militar ni fins i tot tecnològica. Serà, sobretot, cognitiva.