La dissonància cognitiva és un fenomen psicològic simple, però profund: es produeix quan una persona manté dues idees incompatibles al mateix temps i ha d'ignorar o minimitzar-ne una per reduir el malestar. Per exemple, algú que fuma, però també creu que el tabaquisme mata. Per resoldre aquest curtcircuit, pot negar el perill, justificar-lo (“el meu avi va fumar i va viure 90 anys”) o simplement no pensar més en el tema.

El que és notable és que aquest mecanisme no es limita als individus. També opera a escala col·lectiva, especialment en els sistemes de decisió política i en el discurs econòmic dominant. Avui, aquesta dissonància col·lectiva gira entorn de la intel·ligència artificial (IA).

La IA ho canvia tot: productivitat, treball, defensa, educació, salut, enginyeria, programació, logística, comerç, banca. I, tanmateix, està absent de la conversa principal. Se l'esmenta com una anècdota tecnològica, com un accessori o com una amenaça lateral, però no s'incorpora com el nou factor estructural que redefineix les bases del sistema econòmic i social.

Els governs discuteixen pressupostos de centenars de milers de milions per a infraestructura física, educació tradicional, assistència social, polítiques migratòries. No hi ha ni una sola línia sobre la necessitat d'adaptar el model fiscal, laboral, industrial o militar a una economia conduïda per agents no humans. Es parla d'envelliment poblacional com si l'única resposta possible fos l'arribada de migrants, sense considerar que l'automatització cobreix porcions d'aquestes tasques. Es parla de manca de productivitat, però no es connecta amb l'adopció o no adopció de sistemes intel·ligents. Es discuteix el creixement, com si encara depengués d'augmentar la població activa. És una conversa que ha quedat encallada en un altre segle.

La IA ho canvia tot: productivitat, defensa, educació, salut, etc. I, tanmateix, està absent de la conversa principal

Fins i tot quan s'esmenta la IA, es fa sota el format del problema: l'energia que consumirà, la regulació que necessita, els perills que podria portar. No se la presenta com a palanca central per redissenyar l'Estat i l'aparell productiu. En lloc de ser l'eix de l'estratègia nacional, apareix com una variable incòmoda que és millor deixar per més endavant.

Això no és “l'elefant a l'habitació”. És l'habitació dins de l'elefant. La seva magnitud conceptual desborda tots els marcs actuals. Canvia la manera en què s'ha de pensar la defensa, l'educació, l'ocupació, la planificació urbana, el finançament estatal, la diplomàcia, els impostos. I, tanmateix, la classe política, els think tanks tradicionals, gran part de la premsa, i fins i tot molts economistes, ho ignoren sistemàticament. Segueixen projectant el futur com si els pròxims 20 anys fossin una extensió lineal dels anteriors.

La gran omissió no atura el canvi, només garanteix que arribi de forma més caòtica, més costosa i sense preparació prèvia

Aquest fenomen té una explicació racional: com més disruptiu és un esdeveniment, més costós és per al sistema reconèixer-lo. Exigeix abandonar rutines, models mentals, projeccions, posicions de poder. La IA genera una incomoditat estructural. Els polítics l'eviten perquè no saben com administrar-la, els sindicats perquè amenaça les seves bases, els economistes perquè trenca els seus models, i la premsa perquè no té llenguatge per explicar-la a escala de país sense perdre audiència.

La gran omissió no atura el canvi, només garanteix que arribi de forma més caòtica, més costosa i sense preparació prèvia. El problema és que ni tan sols es reconeix que cal canviar la pregunta.

Les coses com són.