L’absentisme s’ha convertit en una de les grans preocupacions dels empresaris catalans i espanyols. Tant hi fa el sector, si és empresa pública o privada, gran o petita... Les xifres són inassumibles i urgeix que s’hi posi remei. Però les solucions –que han de ser diverses perquè s’han d’atacar diferents fronts– no poden fer que paguin justos per pecadors.

Això és el que va proposar la setmana passada Alberto Núñez Feijóo. El president del PP es va posar de peus a la galleda i va proposar que el treballador que estigui de baixa cobri molt menys en el temps en què estigui sense treballar. El gallec es va passar de frenada i els populars el van haver de matisar. Pràcticament ningú, ni les patronals, van sortir a defensar-lo.

El gran error de Feijóo va ser generalitzar, assenyalar tota la gent de baixa com a fraudulenta, considerar qualsevol causa com un caprici per no anar a la feina. I, també, fer pagar justos per pecadors, perquè pel fet que hi hagi persones que agafin baixes no justificades, no n’ha de sortir tothom perjudicat. Perquè sí, tothom pot tenir una grip o malalties més greus que li impedeixin treballar uns dies, unes setmanes o fins i tot uns mesos.

L’error polític és greu, perquè jugant-se la presidència del govern espanyol a un any vista, amb aquesta proposta es posa en contra molta gent. Però no és només un tret al peu, sinó també un mal favor a la causa de combatre l’absentisme, perquè ha ridiculitzat les solucions i ha donat ales als que neguen el fenomen o en culpen només les empreses. La ministra de Sanitat, Mónica García, que hauria d’estar 100% implicada en les solucions, va sortir a dir que absentisme és "allò del Ventorro". En definitiva, ha distret el debat de la qüestió de fons: l’absentisme supera el 7,6%, i pujant.

S'ha d'acceptar que hi ha una part de frau, però no assumir que aquest frau suposa la part més significativa de l’absentisme

Per resoldre el problema, s’ha d’anar als orígens i acceptar també que hi ha una part de frau, però no assumir que aquest frau suposa la part més significativa de l’absentisme. I també s’ha de veure com es produeix i per què el sistema el permet, i canviar aquest sistema. Tot plegat requereix diàleg social i que els sindicats i les patronals posin totes les cartes sobre la taula, minimitzant les ideologies i prioritzant la cerca de solucions, com demanen els graduats socials, que han fet l’informe més complet fins ara.

Els orígens són complexos. Els sindicats assenyales les condicions de treball, és a dir, les empreses. Els empresaris, en canvi, veuen poca resistència de la gent jove, com va verbalitzar el líder patronal manxec, quan va anomenar-los “memos”. Un altre que va pixar fora de test, i va generalitzar, però les dades sí que indiquen que l’absentisme creix molt entre els joves.

Hi ha dades que indiquen que hi ha cert canvi d’actitud dels treballadors –no de tots, però sí que és prou estès perquè es noti– envers el treball, i que són les que fan desconfiar, i generalitzar, a les patronals. Una és que el dia que més gent falta a la feina és els dilluns. Una altra és que l’absentisme creix en èpoques de bonança i baixa durant les crisis; és a dir, que la gent falta més quan hi té menys a perdre.

Atacar aquestes causes és molt difícil. Segurament, passa per un canvi de model productiu cap a sectors i feines més qualificades, amb salaris més alts, més incentius i més flexibilitat. Una persona motivada, ben remunerada i amb molt a perdre, només faltarà a la feina si realment no pot treballar. També cal tenir en compte la salut mental. Que les condicions de treball, enteses com l’entorn i l’ambient, siguin sans. Evitar actituds tòxiques. I ja no entro en qüestions de management –tenim columnistes a ON ECONOMIA que en saben molt més–, perquè el lideratge és clau per a la bona salut d’una organització. Les empreses han d’assumir que hi ha hagut un canvi social pel que fa a la feina, que les persones valoren cada cop més qüestions com la conciliació. I adaptar-s’hi perquè no tenen més remei i perquè és imprescindible per captar i retenir el talent que tant reclamen.

Calen més sanitaris i més recursos. Si un metge té menys de deu minuts per atendre un pacient, ha d’anar per feina

Però també hi ha una falla en el sistema que cal abordar: el funcionament del sistema de salut. No es pot culpar ningú en concret, però és evident que és massa fàcil aconseguir la baixa sense causa evident. Quantes vegades hem sentit a companys o coneguts dient "m’he agafat la baixa" o "he anat a què em donin la baixa"? El llenguatge ens traeix, perquè la frase hauria de ser "el metge m’ha donat la baixa", però tenim tan assumit que és un dret i que rarament el metge la negarà, que ho donem per fet com una decisió pròpia i el metge és el subjecte passiu, un tràmit. Necessari, però un tràmit.

A tots ens han explicat, o hem vist, casos de persones que han fet això o allò amb una baixa, un frau evident que ja trobem normal. No en reproduiré, però sí que explicaré una història personal. Fa gairebé un any em vaig trencar el braç. Me'l van enguixar en un hospital comarcal i em van dir que l’endemà truqués al meu CAP per explicar-los el que m’havia passat i que em fessin el seguiment. Quan vaig trucar, tan bon punt vaig dir que m’havia trencat el braç, la persona que m’atenia em va tallar i em va preguntar "vols la baixa?". Fins aquest punt ho tenen integrat.

No tinc la clau de la solució en la gestió de les baixes. No sé si han d’entrar les mútues. Soc un ferm defensor de la sanitat pública, però també crec que si les mútues han d’ajudar, s’ha d’explorar aquesta via. La principal via, tanmateix, ha de ser reforçar els CAP i els hospitals públics. Més metges i més recursos. Si un metge té menys de deu minuts per atendre cada pacient, ha d’anar per feina, no pot anar més enllà, o no pot discutir, perquè negar una baixa pot comportar també situacions de tensió. Necessita temps i alternatives, una via per derivar les persones que consideri que puguin estar incorrent en frau.

Caldria escoltar més els que en saben, el que han estudiat el fenomen, com els graduats socials, que proposen que es tingui en compte l'edat de la població activa, i d'aquells amb més baixes, per fer polítiques de prevenció; més comunicació entre administracions, empreses i mútues, i la baixa parcial, per a persones que poden reincorporar-se gradualment a la feina després d'una baixa llarga. És evident que no hi ha vies ràpides ni solucions màgiques i dràstiques, però això no justifica que acabin pagant justos per pecadors.