Recentment, ha aparegut un article a la premsa que informa que associacions d’advocats de víctimes d’accidents de trànsit mostren la seva indignació “en perillar les indemnitzacions” com a conseqüència d’una esmena proposada pel Grup Parlamentari Junts per Catalunya i publicada al Butlletí de les Corts Generals el 10 d’abril de 2025 sobre els interessos de demora regulats a l’article 20 de la Llei 50/1980 de Contracte d’Assegurança.

Joseph Pulitzer deia que “el periodisme no és només una professió, és un compromís amb la societat”. Si convenim que l’essència del bon periodisme és facilitar als ciutadans una informació precisa i veraç perquè la societat pugui formar-se opinions fonamentades, aleshores convé precisar algunes qüestions i aclarir l’abast d’aquesta esmena.

La Llei de Contracte d’Assegurança imposa a les asseguradores uns severíssims interessos punitius que arriben al 20% anual a partir del segon any, sense parangó en cap altre país del nostre entorn, quan retarden el pagament de la indemnització. El punt de partida de la responsabilitat civil extracontractual és l’article 1902 del Codi Civil, que estableix que una persona és responsable d’un dany i l’ha d’indemnitzar quan concorren els següents requisits: (a) una acció o omissió culpable o negligent; (b) que existeixi un dany; (c) que es pugui establir una relació de causalitat entre aquesta acció o omissió negligent i el dany reclamat.

Tanmateix, des de la publicació del Codi Civil el 1889, el nostre ordenament jurídic ha introduït una tendència a la objectivació de la responsabilitat per a determinades activitats de risc en les quals es prescindeix de l’element de culpa o negligència.

El conductor és responsable objectivament, en virtut del risc creat, dels danys causats a les persones amb motiu de la conducció

El supòsit més clar i quotidià de responsabilitat objectiva és el trànsit: el conductor d’un vehicle a motor és responsable objectivament, en virtut del risc creat, dels danys causats a les persones amb motiu de la conducció. No cal que hi hagi culpa o negligència per part del conductor.

Un exemple de responsabilitat per culpa és la responsabilitat mèdica, caracteritzada, entre altres circumstàncies, pel fet que la medicina no és una ciència exacta, perquè no tots els pacients responen igual a un mateix tractament ni és possible assegurar-ne la curació en tota ocasió, en fi, perquè l’ésser humà està inexorablement sotmès a la malaltia i la mort. En suma, l’anàlisi de la responsabilitat mèdica és una qüestió molt complexa sobre la qual no es pot establir una presumpció de culpa i, encara menys, una responsabilitat objectiva. La medicina no és una activitat de risc per a la societat, ans al contrari, aquesta noble i maltractada professió ha permès que Espanya sigui un dels països amb més qualitat i esperança de vida al món (a la qual cosa, d’altra banda, també hi contribueix l’oli d’oliva i el pernil de jabugo).

Vist l’anterior, cal distingir entre la responsabilitat per culpa en què una persona només serà responsable si ha incorregut en culpa o negligència i, d’altra banda, la responsabilitat objectiva en què és irrellevant si el causant del dany ha actuat negligentment o amb plena diligència.

Per als supòsits de responsabilitat objectiva (la derivada d’accidents de circulació), l’esmena controvertida no modifica l’actual interès de demora del 20% a partir del segon any: “Tanmateix, transcorreguts dos anys des de la producció del sinistre, l’interès anual no podrà ser inferior al 20 per 100 en els supòsits en què la responsabilitat de l’assegurador es determini per una llei de forma objectiva. Quan l’assegurador cobreixi supòsits de responsabilitat per culpa de l’assegurat, l’interès anual no podrà ser inferior a l’interès legal dels diners incrementats en 8 punts.”

L’esmena proposa reduir els interessos de demora en els supòsits de responsabilitat per culpa o negligència, cosa que no aplica als accidents de trànsit

L’esmena proposa reduir els interessos de demora a l’interès legal incrementat en 8 punts (que, actualment, equivaldria a un 11,25%) únicament per als supòsits de responsabilitat per culpa o negligència, cosa que no aplica als accidents de trànsit. Per contextualitzar, en països del nostre entorn jurídic-econòmic, l’interès de demora més alt és el cas de Portugal, que imposa un 8%. A Alemanya l’interès de mora establert a la Llei de Contracte d’Assegurança és del 4%. A Itàlia s’aplica l’interès general del 5%.

La distinció feta en l’esmena analitzada és del tot raonable perquè no ha de tenir el mateix tractament la responsabilitat objectiva, en què és irrellevant la negligència eventual del conductor i en què l’asseguradora està obligada a indemnitzar en uns terminis molt breus, i, d’altra banda, la responsabilitat per culpa, en què cal acreditar la negligència i en què, en un altíssim percentatge de casos, la persona o empresa a qui s’imputa una actuació o omissió negligent és absolta.

En resum, no existeix cap fonament que justifiqui la inquietud de les víctimes de trànsit, atès que l’esmentada esmena no tracta sobre les indemnitzacions i tampoc afecta els interessos de demora que s’imposen a les asseguradores en la responsabilitat derivada d’accidents de trànsit, en tant que per a la responsabilitat objectiva no es modifica el que es preveu actualment a la Llei de Contracte d’Assegurança: transcorreguts dos anys des de l’accident “l’interès anual no podrà ser inferior al 20 per 100”. Falsa alarma, no hi ha motiu de preocupació per a les associacions d’advocats de víctimes de trànsit.

*Bernardo Ybarra Malo De Molina és soci de Muñoz Arribas Advocats.