Fa uns dies, la Comissió Europea va imposar a Google una nova multa per abús de posició dominant en el mercat de la publicitat digital. Tot i això, el càstig sembla gairebé simbòlic: la multa de 3.000 milions d'euros representa poc més de l'1% dels 264.000 milions de dòlars en ingressos publicitaris que Google va obtenir el 2024, i ni l'empresa serà fragmentada ni es preveuen canvis estructurals reals. Alhora, Apple ha llançat una ofensiva legal per afeblir la Llei de Mercats Digitals (DMA), mentre que des dels Estats Units es qualifiquen aquestes sancions com a “atacs injustos als campions nacionals”.

Tot això planteja una pregunta incòmoda: qui mana realment en la política de competència?

Durant les últimes dues dècades, l'enforcement antitrust ha deixat d'ocupar el centre de l'agenda política. En canvi, els governs occidentals —des de Washington fins a Brussel·les— estan apostant per una política industrial activa, orientada a enfortir sectors estratègics i fomentar la producció local davant les tensions geopolítiques. El debat ja no gira al voltant de “protegir el lliure mercat dels monopolis”, sinó de construir campions capaços de competir en un món multipolar.

Menys 'enforcement', més política industrial

Les dades confirmen aquesta tendència. A Europa, el nombre de fusions bloquejades per la Comissió Europea és baixíssim: de mitjana, una l'any en l'última dècada. La Comissió aprova més del 99% de les operacions notificades. A més, moltes de les fusions que generen dubtes acaben aprovant-se amb remeis conductuals (behavioral remedies), és a dir, compromisos voluntaris i temporals per part de les empreses, com ara l'obligació de llicenciar tecnologia o no discriminar competidors.

Durant les últimes dues dècades, l'«enforcement antitrust» ha deixat d'ocupar el centre de l'agenda política

Aquests compromisos, però, són difícils de monitorar i gairebé mai corregeixen els incentius de mercat. Casos com Google/Fitbit o Microsoft/Activision il·lustren bé el problema: les empreses es comprometen a “obrir-se” a tercers, però el seguiment és complex i el poder de mercat persisteix.

Si a això hi afegim la baixa prioritat política de la competència —amb pressupostos limitats i pressions polítiques constants—, la conclusió és clara: la política de competència ja era feble abans d'aquest gir cap a la política industrial. Per tant, el canvi d'enfocament pot no alterar substancialment la realitat, sinó simplement fer-la més explícita: els governs ja han deixat de veure l'antitrust com una eina central de política econòmica.

L'informe Draghi: escala sí, però amb riscos

El recent Informe sobre la Competitivitat Europea, elaborat per Mario Draghi a petició de la Comissió Europea, sintetitza aquest nou paradigma: Europa necessita més inversió, més integració i més escala per competir globalment. El diagnòstic és sòlid: fragmentació de mercats, lentitud regulatòria i manca de campions continentals.

No obstant això, algunes de les seves propostes han generat debat entre economistes. Per exemple, l'informe suggereix afavorir fusions en sectors estratègics com les telecomunicacions per crear operadors europeus capaços de rivalitzar amb gegants estatunidencs o asiàtics. Crítics adverteixen que en mercats com el de les telecomunicacions, l'escala no sempre es tradueix en més innovació o millors serveis; tanmateix, és un altre senyal que l'esperit del temps va més en la direcció de la consolidació que en la de la competència.

De “crear mercats eficients” a “repartir rendes col·lusòries”

Paradoxalment, on sí que s'observa una intensa activitat és en els litigis privats per danys de càrtels. Els tribunals europeus estan plens de demandes relacionades amb els càrtels de camions, els càrtels de components electrònics o el càrtel d'emissions de cotxes. En tots aquests casos, els compradors o usuaris finals reclamen compensacions pels preus inflats durant els anys de l'acord col·lusori. Aquestes accions, impulsades per empreses i despatxos especialitzats, busquen compensacions econòmiques més que canvis estructurals. A la pràctica, el debat passa de “com crear mercats eficients” a “com repartir les rendes col·lusòries” entre els diferents afectats. Tot i que aquestes demandes contribueixen a l'exigència de responsabilitats, no substitueixen la funció de l'enforcement públic.

El poder polític marca els límits de l'antitrust

En teoria, les autoritats de competència són independents. A la pràctica, el seu marge d'actuació depèn cada vegada més de decisions polítiques. L'exemple més evident és el de les Big Tech: malgrat múltiples sancions multimilionàries, cap no ha estat realment reestructurada. En lloc de separar unitats de negoci o imposar prohibicions clares, s'opta per multes simbòliques que representen una fracció mínima dels seus ingressos.

L'era de la política industrial ha arribat per quedar-se. Però sense un marc de competència robust i creïble, correm el risc de tornar a un capitalisme d'amiguets

La pressió política internacional també compta i mostra que l'antimonopoli europeu no opera en el buit: forma part d'una batalla geopolítica on protegir els campions nacionals pesa més que aplicar les regles.

Fora d'Europa, alguns governs han anat més lluny. A Mèxic, el govern va proposar el 2024 eliminar l'autoritat de competència (COFECE) i integrar les seves funcions en un ministeri, reduint-ne la independència. Aquesta proposta envia un missatge clar: en un món de tensions geopolítiques, les institucions independents ho són només mentre el poder polític ho permet.

La llei del més fort

Tot apunta a un món on el mercat deixa de ser neutral i la política industrial marca les regles. Els Estats donen suport als seus campions nacionals; les empreses amb més escala negocien directament amb els reguladors; i les normes antitrust s'adapten o es dilueixen segons els interessos estratègics.

La transició cap a la política industrial té, sens dubte, justificacions vàlides, però amb un risc clar: una economia menys dinàmica, més concentrada i dependent del favor polític.

L'era de la política industrial ha arribat per quedar-se. Però sense un marc de competència robust i creïble, correm el risc de tornar a un capitalisme d'amiguets, on els guanyadors es trien als despatxos i no al mercat.