Al clam que l’economia necessita més mà d’obra, sovint les patronals reclamen la immigració com l'aigua de maig; avui amb regularitzacions molt contràries a les polítiques de la Unió Europea. Afectant treballadors que estan ja treballant, molts d’ells en economia submergida, els sindicats donen suport a la mesura. I des d’una valoració que pot semblar políticament incorrecta, part de la ciutadania calla, i una altra es mostra entusiasta des d’un altruisme solidari eliminador de fronteres.

Però realment es necessiten aquestes solucions, per necessitats de l’economia? Vegem. Primer, no estic convençut a hores d’ara que l’economia hagi de decidir alguns d’aquests temes socials i de país. Segon, tampoc que necessitar per créixer, fent més del mateix, sigui ara el que més ens convé. O que una regularització que premia els entrats majorment amb visat turístic sigui pròpiament solidari respecte dels qui es juguen la vida amb entrades il·legals. O que el resum de tot això sigui que l’Estat farà caixa.

Voldria fer una mirada introspectiva prèvia a l’anterior debat. Avui la tecnologia cada cop expulsa més treball que cataloga com a no requalificable, ocupats de mitjana edat. Tot i això, estem davant una nova realitat en la qual hi ha persones que han de, poden o volen treballar més anys a partir de la seva expectativa de vida guanyada, o que donades les pensions, o la situació de l’economia, els empenyen a fer-ho.  De fet, les nostres taxes d'ocupació dels treballadors entre 55 i 64 anys difereixen notablement a Europa. Solen ser notablement més altes al centre i nord d'Europa -uns 7 punts per sobre de l’espanyola, que se situa entorn del 68% (Suècia 77,9%, Alemanya 71,4% i Dinamarca 70,7%). Més encara, més enllà d’aquella edat, alguns estudis focalitzen la necessitat a futur d’un creixement de la taxa d’ocupació del grup d’entre 65 i 72 anys de 4 vegades l’índex actual (18.8 respecte de l’actual 3.98), fet que el permetria la millora de la salut de la població i l’allargament de l’esperança de vida.

Un poc més d’imaginació abans que, per necessitats conjunturals, importem professionals de fora, sense atendre millor el capital humà format al país

Diferents textos documenten que, en el futur, la capacitat de fer treball físic, comprensió lectora i numèrica, i davant de l’ús de noves tecnologies, es deteriorarà en les persones adultes. Però, gràcies a les experiències acumulades, els treballadors de més edat poden desenvolupar altres funcions a partir d'una capacitat més gran per planificar, orientar i supervisar. Amb entorns laborals flexibles, a través d’esquemes de jubilació que incorporin especificitats relatives a les habilitats de cadascú, referides a diferents ocupacions i/o acompanyades d’un augment de la formació continuada, ha de ser possible, per tant, ajustar les nostres empreses als canvis demogràfics. Un treballador d’obra ha de ser “catxes”; un cambrer pot ser veterà. Un vell difícilment serà informàtic, però pot ser un bon “reponedor” de magatzem. En alguns casos, persones grans ajuden a col·locar la compra dels clients al súper, auxiliant als caixers, cosa que els permet un mínim de socialització i conversa en països en els quals la solitud mata. Altres poden fer mentoria en el banc de temps, a canvi d’altres formes d’aprenentatge. També semblaria important que la petita i mitjana empresa pogués comptar amb un reservori d’antics treballadors ja jubilats per ajudar a cobrir amb flexibilitat, a temps parcial i conjunturalment, contingències d’empreses de pocs treballadors davant una baixa o un absentisme continuat. Per experiència, coneixement, i per valors evitarien disrupcions en situacions de difícil substituïbilitat.

Per algunes activitats, envelliment i productivitat van a l’hora; en altres, el gap tecnològic dificulta les millores en productivitat. A vegades, la tecnologia compensa la discapacitat funcional vinculada a l’envelliment, oferint segones oportunitats. Al nostre país, molts serveis personals, hostaleria inclosa, haurien de poder donar aquelles segones oportunitats per a la gent de mitjana edat, expulsada de mercats en els quals la tecnologia substitueix treball de menys valor afegit. Un valor afegit que de manera flexible trobaria gent resident, integrada, amb coneixements lingüístics i amb la cultura pròpia del país, que podria millorar rendes d’aturats de llarga durada que ho passen malament, ens podria estalviar part del cost del subsidi d’atur, prejubilacions o crides sense xarxes de seguretat per a ells mateixos de nouvinguts. Uns excedents que haurien de ser contrastats abans d’explorar l’ocupació de nova mà d’obra immigrada, que altrament s’haurà de poder acollir correctament i no agreujant problemes d’habitatge i d’escolarització.

Un poc més d’imaginació, si us plau, abans que per necessitats conjunturals importem professionals de fora, sense atendre millor el capital humà format a dintre del país, de cara a fer sostenibles models de maneres de fer del passat i que ens fan insolvents per fer front al futur.