En l’últim trimestre de l’any són habituals els congressos empresarials i econòmics. Aquest mateix dijous se celebra el del Col·legi d’Economistes de Catalunya, del qual ON ECONOMIA és media partner, com ho va ser dimecres passat de la XXIII Jornada del Retail de Comertia. El president d’aquesta associació, Ignasi Pietx, va fer una defensa aferrissada del sector i, sobretot, de l’empresa familiar i la seva continuïtat. Bona part dels seus socis són empreses familiars i el relleu generacional és sovint un punt d’inflexió que acaba amb l’empresa en mans de tercers.

Comertia té alguns socis que són la flor i nata de l'empresa familiar catalana, com Bon Preu. D’altres no hi són perquè no són retail, com Mango, Damm o les cotitzades Grifols, Fluidra i Molins. Marcos Cela, conseller delegat d’aquesta última, va dir dijous –en un altre acte, en aquest cas a Foment del Treball– que se sentia orgullós “de ser una multinacional, però d’origen familiar”, i va recalcar que “és important mantenir l’essència i els valors d’empresa familiar”.

Però aquesta essència, aquesta dualitat, de multinacional familiar, que encarnen la majoria de les empreses mencionades, està en perill. Algunes de les empreses més grans d’Espanya, com Inditex, Mercadona i El Corte Inglés, són familiars, però Catalunya ha perdut un gran capital en els últims anys. Des dels grans del cava, com Freixenet i Codorníu, al líder mundial dels vestits de núvia, Pronovias, passant per empreses com Pastas Gallo, Cirsa, Casademont, Argal, Seidor, Miquel Alimentació, Celsa, Ficosa o Condis, per citar només alguns exemples. En algunes, la família encara hi té alguna participació, però és minoritària, i en gairebé totes ha perdut el poder de decisió.

La majoria de les empreses que foren l’orgull de l’ecosistema empresarial familar català, ara estan controlades per fons d’inversió

Què ha passat? Hi ha causes generals i n’hi ha de particulars. Sobre les particulars, poc a dir. Hi ha alguna disputa familiar i alguna crisi empresarial que ha acabat al jutjat amb un desenllaç dramàtic per a la família. Sobre les generals, una anàlisi ràpida d’aquest casos ja ens dona informació, perquè mostra una tendència: la majoria d’aquestes empreses, que foren l’orgull de l’ecosistema empresarial català, ara estan controlades per fons d’inversió. Què indica això? Que en un moment donat, la família ha sucumbit a la temptació i ha preferit agafar els diners i invertir-los en altres coses –normalment, en totxo– abans que seguir amb el projecte dels pares o dels avis, malgrat el bagatge acumulat.

Cada resposta genera una nova pregunta, i aquesta és clau: per què una família decideix tirar la tovallola i posar fi al llegat? Estic segur que és una decisió dificilíssima, dolorosa fins i tot, si no per a tots, per a la gran majoria. Les patronals fa anys que es queixen de diverses coses que poden explicar-ho, com la fiscalitat a les fortunes, la burocràcia, la lentitud de l’administració i l’assenyalament que viu l’empresari per part d’alguns partits polítics. Podrem estar-hi d’acord o no, però és evident que els empresaris ho viuen així, perquè aquesta queixa ha anat a més en els darrers anys, i és fins i tot més intensa en privat que en públic.

Tornant a Comertia, el seu president va donar algunes claus quan va defensar les “empreses arrelades al territori”, perquè “són més resilients, busquen el llegat i generen més ocupació”. Ignasi Pietx va advertir d’un problema genuïnament català: l’impost de successions, que està dinamitant empreses familiars. “S’hauria d’eliminar l’impost de successions. És aberrant que Hisenda consideri que les empreses familiars són beneficis no distribuïts i hàgim de pagar successions. I si els successors no tenen prou diners per fer-hi front? Venen l’empresa? S’endeuten més?”. Aquest problema té difícil solució i pot acabar amb l’empresa canviant de mans, posant fi al llegat, sigui per impossibilitat de pagar l’impost o perquè els successors no volen fer-ho i s’estimen més dedicar els diners a altres inversions.

S’ha d’ajudar les empreses a crear riquesa, créixer i invertir, i cal vigilar de prop els processos de successió generacional, perquè poden ser crítics

La venda acaba suposant una pèrdua irrecuperable de patrimoni industrial i empresarial, de coneixement, d’innovació, d’ofici. I també pateix, o patirà, l’ocupació, i per tant la societat catalana en el seu conjunt, perquè una empresa estrangera, i encara més un fons d’inversió, no té cura de la mateixa manera les fàbriques i centres de treball del territori. Els fons tampoc paguen els mateixos impostos aquí, en molts casos, si consoliden els resultats amb societats en països amb millors condicions fiscals. Per tant, per recaptar una part dels 800 milions que recapta Catalunya per successions –fàcilment prescindibles si es millorés el sistema de finançament, com es van comprometre el PSC i el PSOE–, perdem empreses, llocs de treball i també ingressos fiscals. El que se’n diu fer un pa com unes hòsties.

No crec que Catalunya i Espanya siguin l’infern fiscal que denuncien les patronals si es compara amb Europa. Tampoc crec que s’hagi de dedicar a fer competència fiscal amb altres països. Però sí que és cert que la proliferació d’impostos se suma a altres problemes, com la burocràcia i la rigidesa de l’administració, i tot plegat s’acaba convertint en un còctel que fa que el diàleg amb el sector públic sigui molt complicat, tant per als particulars com per a les empreses, que tenen els seus propis problemes.

El Govern ha anunciat aquesta setmana un pla per atraure inversió estrangera, i està bé, però també ha de cuidar més les empreses de casa. S’estigui a favor o en contra de l’impost de successions, s’ha d’anar amb cura quan s’aplica sobre empreses familiars si posa en risc la seva continuïtat. S’ha d’ajudar les empreses a crear riquesa, a créixer, a invertir, i cal vigilar de prop els processos de successió generacional, que poden ser crítics. Ens hi juguem molt, massa per a mirar cap a una altra banda. Aquest patrimoni empresarial, i de tota la societat, s’ha de protegir.