Donald Trump no va inventar la diplomàcia agressiva, però la va portar a un nou nivell. El seu estil no es basa en la cortesia ni en el protocol, sinó en l'impacte. El seu segell és la bufetada. Un sistema que combina sorpresa, humiliació i domini, executat amb la precisió d’un negociador que sap que l’altra part no està preparada per a l’imprevist. Aquesta és la clau: sorprendre, incomodar i forçar reaccions instintives. Així descol·loca, així guanya.

En la seva recent trobada amb el president de Sud-àfrica, Cyril Ramaphosa, Trump el va enfrontar en plena Oficina Oval amb afirmacions sobre violència contra grangers blancs. Va enfosquir la sala, va projectar un vídeo i va obligar el seu interlocutor a respondre en directe. Ramaphosa, que semblava estar preparat, va respondre amb calma, però no tothom ho aconsegueix. En altres ocasions, com amb Volodímir Zelenski, d'Ucraïna, el resultat va ser una esbroncada pública per manca de gratitud, una escena incòmoda per a qualsevol aliat. L’objectiu no és el diàleg: és la submissió.

La diplomàcia de la bufetada no es limita a les paraules. També es manifesta en aranzels imposats d’un dia per l’altre, sancions anunciades sense avís previ o ruptures sobtades d’acords. Tot està dissenyat per reforçar una única idea: Trump mana perquè pot, i els altres acaten perquè no tenen opció. No es tracta que el respectin o l’estimin. El que ell busca —i aconsegueix— és que el temin.

La clau de Trump és sorprendre, incomodar i forçar reaccions instintives. Així descol·loca, així guanya

Aquest mètode té un rerefons clar. Trump representa la potència més poderosa del món. Un país que, amb totes les seves mancances, és indispensable per als seus aliats i per als seus adversaris. Aquesta posició única li permet pressionar sense perdre influència. Perquè encara que molts critiquin el seu estil, tots acaben tornant a la taula de negociació. Saben que el necessiten. Els exemples no falten. A la Xina la va sorprendre amb aranzels inesperats i restriccions tecnològiques que van exposar la seva dependència. A Europa la va incomodar amb crítiques i amenaces, però igualment la va obligar a augmentar la seva despesa en defensa. Al Canadà el confronta directament, i, així i tot, va mantenir la relació. Cada trobada segueix el mateix patró: cop inicial, confusió de l’altra banda, i després reobertura dels canals, però amb Trump en avantatge.

Aquest estil està lluny de l’idealisme diplomàtic tradicional. No busca construir relacions duradores ni consensos, busca resultats. I fins ara, els ha obtingut. La pregunta no és si és simpàtic, la pregunta és si funciona. I tot indica que sí. Perquè mentre la resta del món intenta adaptar-s’hi, ell ja ha imposat les regles. En el seu joc, la por funciona millor que l’amor. I Trump ho sap.

Les coses com són.