Ja fa temps que crec que no es pot parlar de canvis fiscals, d’infraestructures o de despesa social per a la Catalunya de demà sense referir-se al model econòmic amb el qual opera l’economia catalana. Representa en tot cas l’esforç de lligar la macro amb la micro, la política amb l’economia, la productivitat empresarial amb el benestar de les famílies. Altrament, existeix el perill que no s’entengui res. I això ens obliga a fer una mirada més històrica a les situacions viscudes. Els països que pretenen configurar-se com a imperis persegueixen volum: pes territorial, demogràfic, de la seva creació de renda i riquesa, de quantitat de forces armades i aparell militar. Que creixin en quota és el que dona potència i respecte: una espècie de MAGA neuròtica.

A vegades penso que Espanya té algunes d’aquestes característiques al seu ADN: volum com a imatge dels èxits del model econòmic (créixer més que ningú, rècord de turisme o de creació d’ocupació), proporció de renda per ser part del G5, del G8 o del G11 o del que estigui a tir. En el passat, els imperis també varen saber especialitzar les seves colònies respecte del que consideraven avantatges relatius. Sovint penso que l’economia espanyola, modernament, ens ha reservat a la catalanitat mediterrània la tasca de la generació de divises via transaccions turístiques i exportacions agroalimentàries. És el que pot anar bé a un Estat que vetlla pels seus interessos de cara a cobrir el dèficit exterior de la seva economia. Que aquestes pretensions afectin els models econòmics de la Mediterrània condemna aquests, però, a la baixa productivitat de moltes de les seves empreses, com en la clàssica especialització de David Ricardo entre fer vins a Portugal i manufactures a la Gran Bretanya. La baixa productivitat incideix després en el benestar social, empitjorant la renda bruta disponible de les famílies (via efectes en el PIB per càpita), en els costos territorials mediambientals i d’erosió, si s’escau, del patrimoni cultural; tots ells danys col·laterals localitzats d’un objectiu global superior.

Mala peça al teler si no canviem part del nostre model econòmic i aquesta manera de créixer. Aquesta és la mare de tots els ous

Perquè això sigui efectiu ha d’existir en tot cas demanda de productes i complicitat d’alguns oferents locals. Catalunya d’entrada els té: sol, platja, muntanya i natura, i empresaris que veuen l'oportunitat brindada. Orientar l’oferta envers volum requereix, certament, fer partícips a alguns empresaris en el negoci (promotors, propietaris de sòl) i permetre uns preus el màxim de competitius. Si cal, alleugerint els costos de l’oferta; a l’hostaleria, per exemple, a través d’un IVA reduït en consum, regulació laboral laxa en treball de temporada i subsidi d’atur, no imputant els costos de les externalitats negatives mediambientals que es creïn (també al sector alimentari, amb porcs engreixats aquí i matats a fora), facilitant crèdit bancari en alguns moments i passant el ribot sobre la cultura i el patrimoni local, si s’escau. Així s’alimenta la demanda a preus subvencionats, nodrint tota mena de categories d’oferta low cost. Tractant-se en general d’uns negocis relativament senzills amb una bona rendibilitat pel fet de no assumir tots els costos reals, es genera un cost d’oportunitat molt elevat sobre altres sectors, temptats a tirar la tovallola; sectors que requereixen indústria, i que no compten amb les prerrogatives anteriors. Més volum, més del mateix, més del pitjor.

Volum d’activitat, i no com dèiem millora de renda per càpita. Aquesta es va erosionant en la mesura que el negoci basat en grandària, per satisfer tota mena d'oferta creada, requereix el constrenyiment dels costos laborals. Com a resultat del deteriorament del PIB per càpita es genera l'anomenada crisi de les tisores: a menys renda per família menys es recapta, a la vegada que aquesta baixada d’ingressos s’acompanya d’un augment de les necessitats socials a sufragar. Això segon, els costos socials d’aquesta manera de créixer, es deixa en mans de serveis de proximitat; d’unes administracions territorials que n’han de fer front, no amb un finançament vinculat ni a volum ni a renda per càpita, sinó simplement al seu pes poblacional. De manera que totes aquelles Comunitats que partien de major renda per càpita són així doblement castigades: la recaptació no augmenta amb el seu PIB i s'incrementa la despesa social en la mesura que ho fa el seu nivell de pobresa. Aquesta crisi fiscal s’agreuja en particular quan la nova ocupació creada per incrementar volum es tradueix en retribucions salarials inferiors a les mitjanes, com típicament succeeix en diverses onades d’immigrants. Els efectes que això provoca malmeten la sostenibilitat de l’estat del benestar, compliquen la convivència i incapaciten als responsables socials d’amortir aquells efectes, també sobre la llengua i la cultura.

Remuntar en aquest context és difícil. Voldríem una fiscalitat amiga per la generació de nova riquesa amb major productivitat, però no es pot amb pèrdues de recaptació significatives. Voldríem facilitar orientacions fiscals noves per activitats incipients, però no sabem prescindir de les mesures fiscals antigues. Voldríem unes infraestructures i una despesa social més a l’altura del nostre nivell de desenvolupament i no ho podem finançar. Part de la societat resol aquelles deficiències com pot pel seu compte amb pagaments de butxaca, fet que augmenta la desigualtat. Hi ha governs que busquen més ingressos amb més impostos indirectes (sobre el consum) o trinxant territori (transmissions patrimonials), que recapten prou i són menys visibles pels contribuents, tot i augmentar els aspectes regressius de la imposició; o estableixen recàrrecs, o no ajusten per la inflació com a manera de recaptar més.

Mala peça al teler si no canviem part del nostre model econòmic i aquesta manera de créixer. Aquesta és la mare de tots els ous.